A en Mikel Gomez (mikelgmz), de 15 anys, li va venir de gust posar-se faldilla per anar al seu institut.
Li va venir de gust com a qui li ve de gust posar-se un barret, una bufanda o una jaqueta de vellut. Això, a banda de provocar burles dels seus companys també va provocar que el duguessin al servei de psicologia del centre.
Tot i que d'altres companyes també en duien, el sol fet que els seus genitals fossin masculins van provocar aquesta reacció per part de les persones que se suposa que han d'educar i donar exemple. I en lloc de veure aquest fet com una oportunitat per treballar que la roba no té gènere, es va tractar a l'alumne com si tingués un problema psicològic per fer-ho.
Aquest fet va impulsar la iniciativa
"ropamos los roles de género", per la qual el passat 4 de novembre centenars d'adolescents de tot el país es van sumar a portar faldilles als instituts i desenes de mitjans se'n van fer ressò de la causa.
No hauria de ser notícia que un noi dugués faldilla: En una societat avançada no hauria de ser notícia que una persona, tingui els genitals que tingui, portés faldilla, dugués els llavis pintats o portés trenes als cabells. Tot i això, la notícia va ser la més vista del dia 4 de novembre
al portal 3/24, generant milers de clics i un efecte viral pel morbo de veure com tots aquells nois es feien fotos a classe amb la peça de roba.
Aquest fet mostra una vegada més el sexisme i privilegis de la masculinitat: Els homes, pel sol fet de ser homes, gaudeixen d'uns privilegis (com és el fet de ser notícia per quelcom que una dona no ho és). Denunciem que les seves companyes també duien faldilla i que a elles no les van dur al psicòleg, però l'eix de la notícia gira al voltant dels companys, homes, que sí que en duien. I en lloc de dir: l'alumnat vesteix faldilla per trencar amb els rols de gènere, fem especial esment amb què els qui duien faldilla eren els nois.
Fa unes setmanes en un institut de Castellar del Vallès centenars d'alumnes i les seves famílies protestaven precisament també per un tema de faldilles. En concret per un professor que deia a l'alumnat coses com ara
"si feu el ball amb faldilla us pujaré la nota". Quants mitjans se'n van fer ressò de la protesta? Va ocupar la mateixa posició als mitjans? Es van destinar els mateixos recursos?
Quina mena d'educació reben les nostres criatures si quan se surten d'una suposada "normalitat" ja les duen als serveis psicològics? Això em convida a reflexionar sobre un tercer punt: està realment format el personal educatiu en matèria d'igualtat? Els temps canvien i cal també reciclar-se en aquest sentit. I el fet que sigui el jovent qui impulsi aquesta mena d'iniciatives per intentar trencar amb aquests rols i estereotips denota que hi ha un bri d'esperança.
Però
també se'ls ha d'acompanyar com cal. Si des de petits a les aules es reparteixen gots roses a les nenes i blaus o verds als nens, si a casa els regalem cotxes o nines en funció dels seus genitals, si els fem sentir diferents en funció d'allò que tenen entremig de les seves cames, ja podem clamar per la igualtat si no lluitem per canviar la realitat.
Per això és tan important que la gent que educa (tant a casa com a l'escola), s'informi, es formi i es
qüestioni les coses que ens han ensenyat. Perquè el color carn no és només cru, no només les nenes porten faldilla i arracades, als nens els agrada el rosa si els donem l' oportunitat de que els agradi sense estigmes i així, potser així algun dia, nens i nenes siguin lliures i iguals sense que tinguem en compte els seus genitals.