Els meus pares són de Gàmbia.
Jo soc nascuda a Catalunya i m'he criat sempre aquí. Quan només tenia 6 anys, a l'estiu, vaig viatjar al país d'origen dels meus pares. Recordo que hi va haver com una mena de celebració.
Una festa.
Se'm van emportar unes dones amb una
fulla de tallar. No entenia res. Recordo molt dolor, molt mal, molta sang. Les hores de després tenia
fins i tot al·lucinacions. La meva mare cuidava de mi. Mai n'he parlat amb ella d'això.
Em vaig adonar del que m'havien fet un dia a la classe de ciències, la professora ho va explicar. La meva ment va fer un clic i vaig entendre que jo havia passat per això. Mentalment és molt dur, pensar que ets diferent, que
et falta una part del teu cos, que te l'han robat d'aquesta manera.
Per molt que en molts països sigui una pràctica prohibida se segueix practicant per tradició.
Fa falta molta formació a les dones i a les mares en especial per explicar-los allò que estan fent a les seves filles.
Els meus pares m'han volgut educar com els han educat a ells perquè pensen que això és el millor. I no els culpo per això. M'han educat per casar-me amb un noi de la mateixa cultura que la meva, quan jo en realitat tinc un estil de vida totalment diferent del seu. Ser una dona afro descendent i trencar amb això és complicat.
És una forma de control, de marcar la dona, de limitar el seu gaudi
La mutilació genital femenina
és una forma de controlar a la dona, de marcar-la, de limitar el seu gaudi, de retenir-la. No està lligat a la religió però es vol justificar amb la religió. És també una manera de marcar una etapa, de passar de ser nena a ser dona, i també es fa per motius econòmics: poder casar-te amb una família de cert estatus. No està ben vist que no t'hagin mutilat.
Però també crec que el motiu principal és la
desconeixença. Per això penso que és molt important informar a les famílies i conscienciar-les que això no està bé. Vull pensar que s'ha reduït molt el nombre de nenes que els passa, però n'estic convençuda que segueix passant. També a Catalunya.
