S.B.

Vaig parir el meu fill mort amb una desconeguda i sense cap professional a la vora

Sira Bover relata les dues morts perinatals que ha viscut amb la seva parella

15 de juliol de 2021 a les 08:00h
S.B.
El Guiu va morir a mitjans de 2018, i la Kala, l'octubre d'aquest any passat. En el cas del Guiu el cor li va deixar de bategar. Jo estava embarassada de quatre mesos. Amb la Kala el que va passar va ser que, durant una ecografia rutinària, ens van dir que havien detectat una malformació a la columna vertebral que molt possiblement desembocaria en una espina bífida. Allò volia dir que, en el millor dels casos, només tindria mobilitat de cintura en amunt i desajustos neurològics. En el pitjor escenari, seria com un vegetal completament depenent. 

Amb el meu company, tot i la profunda pena, vam convenir que avortar era el millor que podíem fer. En una societat que ja és hostil de per si, quin futur se suposa que li espera a una persona que no tindrà llibertat per res perquè no es podrà ni moure? Va ser una decisió dolorosíssima. Nosaltres desitjàvem i estimàvem la Kala... Igual que el Guiu... I ens els seguim estimant...


Vaig haver de parir tots dos fills. Va ser molt traumàtic, fred i impersonal. Per començar, ningú ens va explicar res del procés a què m'hauria de sotmetre. Recordo que vam anar d'urgències a l'hospital de Sant Joan de Déu de Manresa molt espantats perquè un ecògraf ens havia dit que la criatura no tenia batec.

Un cop allà ens ho van confirmar i, sense donar-nos més instruccions de res, em van fer prendre una pastilla i em van dir que me n'anés cap a casa i que tornés al cap de 24 hores, que llavors m'ingressarien per procedir a l'expulsió del bebè.


Res més. Però en aquell moment estàs tan en xoc que no penses en preguntar. I fas el que et diuen perquè prou feina tens a aguantar-te dreta. Aquelles 24 hores les tinc molt borroses: recordo que vam pintar una capseta per posar-hi les coses que ja teníem pel Guiu, vam fer-li uns dibuixos, va escriure una carta...

A les vuit del vespre de l'endemà tornàvem a ser a l'hospital. Ens van posar en un d'aquells box d'urgències i ens van dir que vindria la ginecòloga a posar-me unes pastilles vaginals per dilatar l'úter i poder expel·lir la criatura. Des de les vuit del vespre que vam ingressar i fins ben entrades les dues de la matinada no va aparèixer ningú.


Ens vam sentir completament abandonats, però el que ens esperava a continuació encara va ser més bèstia. Em van pujar a planta i em van explicar que m'anirien posant pastilles vaginals cada quatre hores fins que el bebè acabés sortint, i que la que m'havien introduït feia una estona segurament no tardaria a fer efecte.

Van suggerir-me que descansés i se'n van anar. Sense dir-nos res més, ni a mi ni al meu company; sense explicar-nos amb què es traduiria el part de Guim. Només em van dir que sentiria el dolor d'una regla molt forta. Per acabar-ho d'adobar, en aquella habitació on ens havien col·locat també hi havia una dona que roncava moltíssim. Era impossible reposar amb aquell soroll, i vam demanar un canvi d'habitació.
 
Vaig dir que si calia pagaria. Però ni així. Tant la meva parella com jo, al·lucinàvem: estàvem vivint un calvari, un moment molt traumàtic i íntim! No enteníem què hi fèiem compartint habitació amb una senyora que no coneixíem de res... I per si això fos poc, la planta on érem quedava força allunyada d'on hi havia l'àrea de ginecologia, amb la qual cosa, cada cop que sentia dolors intensos, les infermeres tardaven com a mínim un quart d'hora a arribar.

Agonitzava, cridava, plorava... I el més fort és que quan ho deia a les infermeres em responien, sense immutar-se, que probablement el dolor aniria a més. I efectivament: al cap de sis hores vaig sentir unes fiblades terribles. Estava damunt la llitera fent la gatzoneta, arraulida com una bola, i de cop ho vaig sentir: m'havia sortit alguna cosa de dins. Li ho vaig dir al Miquel Àngel. Vam mirar-ho, i sí: havia parit el Guiu. Amb una desconeguda al costat i sense cap professional a la vora.

Vaig quedar-me congelada, sense moure'm, amb els engonals ensangonats i la criatura entre les cames. Llavors va arribar un auxiliar i em va traslladar fins a l'àrea de ginecologia. No em va ni tapar. Vaig voltar per mig hospital amb el meu fill mort a sota. En aquell moment no pensava res, però ara que ho veig amb perspectiva, no entenc com és que van tenir tan poc tacte.

Ningú ens va saber dir el motiu de la mort del Guiu. Igual que tampoc ens van aconseguir explicar el perquè de la malformació de la Kala. La resposta mèdica va ser, literalment, que havíem tingut mala sort. Segons els professionals, científicament no s'explica que m'hagi passat això perquè a priori tot està bé.


Amb la Kala, el procés d'avortament el vaig viure sentint-me molt més cuidada i atesa. Vam haver d'anar a Barcelona perquè en els hospitals de Manresa encara mana l'Església, i només et deixen avortar quan estàs de tres mesos o menys.

El que passa és que amb aquesta segona mort perinatal hi havia un component afegit de culpabilitat: érem el Miquel Àngel i jo qui decidíem interrompre l'embaràs. I carregar amb el pes d'aquesta decisió és molt dur, i més quan jo ja sentia com la Kala es movia, creixia... 

Trobo que en aquests processos, l'home, la parella, és un immens oblidat. Tant en la primera mort com en la segona, només una persona va preguntar-li al Miquel Àngel com estava. La resta només demanava per mi, com si ell fos aliè a tot el patiment.

És més: en aquestes situacions, les parelles han de sostenir no només la pèrdua, sinó també tota la resta: ells no tenen baixa (només d'un parell de dies) i l'administració no els proposa sessions de teràpia piscològica quan a mi sí que me'n van oferir... I el cert és que si no hagués estat pel Miquel Àngel i per la meva mare, que va estar al peu del canó, jo m'hagués passat dies sense menjar res ni sortir del llit.
 
Ara encara tot és molt recent i no sé si mai més em sentiré preparada per quedar-me embarassada. Tinc moltes pors que he d'anar treballant. I sort en tinc del terapeuta que ens està ajudant moltíssim a gestionar els dols que carreguem. Perquè ja ho diuen: els dols, si no es treballen, s'acumulen. I aquí estem, en aquest procés de sanació integral.

A les famílies que s'hi trobin els diria que totes les ferides es curen i que de tot se n'aprèn. I que no hi ha una altra opció que acceptar les circumstàncies; que, mal ens pesi, hi ha coses que estan fora del nostre control. També els diria que s'escoltin, que parlin, que no facin veure que no passa res. Que demanin ajuda i es deixin estimar molt. I, sobretot, que no es culpabilitzin de res.
ALTRES NOTÍCIES
Imatge il·lustrativa
Napadon Srisawang
Factors que poden disminuir les possibilitats d'embaràs
Imatge il·lustrativa
Josep Lluís Escudero
per Mar Domènech
Des de Criar.cat t'oferim un recull d'activitats per a tota la família
Imatge il·lustrativa
Jill Sauve
per Laia Santís
Un recull de novetats editorials que t'encantaran
Imatge il·lustrativa
Julia M. Cameron
El món i els ritmes actuals impacten en els nostres fills
Logotip de Criar.cat
Responsable editorial i de projecte: Irene Ramentol
Responsable d'estratègia digital: Albert Salord
Responsable comercial: Mar Domènech
Cap d'audiències: Mario G. García
Responsable de nous formats: Gemma Cuadrado
Tecnologia: Sobrevia.net


Editorial: Edicions Digitals de Premsa Local SL
Avís legal

Cerca a Criar.cat:

 

Trobem-nos a:

Contacta amb nosaltres
Amb la col·laboració de: Logotip de la Generalitat