Ens remuntem el març de 2020. Concretament, l’últim dia abans de tancar l’escola. La mestra va reproduir un vídeo explicatiu sobre la pandèmia que en poc més de 24 hores paralitzaria el món, juntament amb el sistema nerviós de la meva filla. L’InfoK, el programa informatiu adaptat al públic infantil, reflectia a la pantalla explicacions gràfiques sobre la covid, ja aterrada a Catalunya i a aquell petit televisor d’una aula de segon de primària.

La Itzel es va quedar atònita. Els nervis li formiguejaven la pell provocant un neguit desmesurat. No va donar temps a sortir de l’aula. La resposta a la baixada de pressió pel mareig no va ser innovadora: baixada de pressió per l'ensurt d'una cosa desagradable.
 
Com a pare és complex lidiar amb l’allau d’emocions de la Itzel, en especial els moments en els quals percep violència. Entenc els seus sentiments. M’hi reflecteixo en algunes de les seves reaccions. Però no deixa de ser difícil gestionar la seva visió tan magnificada de cada detall, de cada persona. Lluitava cada matí contra la culpabilitat, que s’endinsà dins l’ànima en sentir el seu plor incessant a l’entrada de la llar d'infants. La frustració travessava el meu cap, instal·lant-se en ell fins al dia següent.
 
Alguna cosa fallava. Quan observes un parc infantil o t’apropes a la finestra d’una llar d’infants es veu clarament; la majoria juguen, riuen, corren, descobreixen, estimen. La Itzel no ho feia de manera natural sense inseguretat. Desafia -des que era un nadó- les característiques comunes d’infant com la necessitat de socialitzar. Fuig de la canalla. S’espanta davant de molts estímuls.

Les emocions eren la incògnita, creiem que les tenia tan desenvolupades que el neguit sols desapareix amb plor quan la realitat es fa insuportable. Com a pare quedes desconcertat fins que entens que has de descartar certs restaurants, llocs amb música molt forta o on acostuma a haver-hi molts clients o tenint la màxima cura per no estirar un cabell quan li fas una cua per evitar el drama.
 
Ara la Itzel té 8 anys. Fa un que sabem que és una nena altament sensible (NAS). La incertesa pràcticament ha desaparegut, però la sensibilitat ha augmentat. Continua parant més atenció al soroll de la cadira o al mal sobtat del braç que el que diuen els professors. Amb el temps, hem aconseguit caure en indicis que semblaven clars, però per nosaltres eren exageracions. Hem canviat la perspectiva, la mirada cada cop que percebem que els estímuls, per molt lleus que siguin, li trontollen la ment.


Ho hem fet a través de la paraula i la paciència, ja que ha après a verbalitzar què li passa. Però no hem arribat encara al punt de sentir només flors i violes. Les seves emocions negatives encara es desborden si no se li anticipa, per exemple, la reproducció d'un vídeo i la temàtica d'aquest. 

Però no importa, res importa. El trasbals emocional és igual. La necessitat de girar una capsa on hi ha dibuixada una pota de pollastre per angúnia és igual. Els neguit per no tenir temps a processar cap canvi és igual. Quan vaig descobrir que l’únic problema era la sensibilitat tot va donar igual. Sóc feliç. No canviaria res.

Segur que és el millor que podia passar. Quan sigui gran, estic segur que la seva estimació als animals anirà a més. Continuarà atenta a les reaccions dels altres i no en coses supèrflues. És probable que dediqui el seu temps en qüestions que promoguin un canvi social positiu, perquè ja comença a construir el terme injustícia al seu cap. Tindrà ideals ferms, i els utilitzarà per a la construcció d’un món millor.


I fins aleshores, per part nostra, escoltarem. Ens anticiparem. Ens adaptarem amb ajuda professional. Sé que ens costarà, però comprendrem, acariciarem, tranquil·litzarem, a ella i a nosaltres. Perquè tot i ser docents, no som perfectes. I la Itzel també ho farà, aprendrà a gestionar-ho. A vegades serà impossible. Es desbordarà. Però se'n sortirà, com he fet jo. 
 
Continuarem recíprocs a les converses transcendentals de l’hora de sopar, quan les emocions baixen, però la reflexió puja. No tancarem ni desviarem preguntes sobre la mort, ni somnis, ni tampoc malsons. No ens esverarem cada cop que li costi mullar-se la cara a la dutxa per la sensibilitat a l'aigua. Parlarem i cooperarem amb la mestra per aclarir que és la sensibilitat elevada i com arribar a gaudir-la.
 
Sabrem com actuar sense fer mal. I sobretot, sense invalidar. Ho coneixerem, llegirem, l’apuntarem a piscina, anirem a un restaurant abans de l’hora en la qual va tothom. Canviarem de mascareta els cops que calgui. Tancarem la finestra quan toqui fer deures, intentarem que s’expressi abans de col·lapsar.
 
En resum, deixarem el màxim de camins oberts per evitar frustracions que es poden obviar amb una cosa: empatia. Un dels punts forts de l’Itzel que més llueix quan identifica la bellesa en llocs que ningú veu.