El meu fill tenia dos o tres mesos quan li van detectar una anomalia als pulmons. Li arribava poc flux sanguini. Ja llavors van començar a sospitar que no tindria bon pronòstic. El més probable, ens van dir, és que les venes s'anessin estrenyent amb el temps i arribés un moment en què tingués greus dificultats per respirar.

Amb pocs mesos li van posar un stent per evitar l'obstrucció de la vena però els metges ja ens van avisar que no seria la solució definitiva. Amb els controls successius van constatar que la malaltia evolucionava i que només hi havia una possibilitat: un trasplantament de pulmons. 

Recordo aquell moment com si em caigués un gerro d'aigua freda, però ràpidament vaig pensar que m'havia de sobreposar. Sabia que estàvem en les millors mans. 

Amb només un any i mig van posar el meu fill a la llista d'espera. Vam ser afortunats de passar aquest temps a casa, i amb ell fent vida normal. Saltava, jugava, com si res passés dins seu...

I llavors un dia, al cap de més d'un any, entre les 8 i quarts de 9h del matí, ens van trucar. Tenien un possible donant. Ens van demanar que baixéssim aquell mateix matí a l'hospital. Vam fer la bossa sense tenir la certesa que es pogués tirar endavant. El trasplantament d'un òrgan en una criatura és més complex perquè no només ha de ser compatible sinó que ha de tenir unes mides semblants.   

Va ser un matí de proves, vam explicar-li al meu fill el que li farien a l'hospital, que li canviarien els pulmons, però clar, no saps què entén una criatura de dos anys i ell només pensava en tornar a casa.  

Fins que a quarts de cinc de la tarda, acabat de llevar de la migdiada, va entrar a quiròfan. L'entrada a la sala d'operacions pediàtriques té una via de tren per fer més amè el trasllat a les criatures. Li van donar un xarop perquè estigués relaxat i content, i allà ens vam separar d'ell. En aquests moments difícils intentes no pensar, convèncer-te que ha arribat el moment i que tot anirà bé.  

Al principi ens van dir que l'operació podia durar de dotze a catorze hores. Però al final en va durar només vuit. A quarts de dotze de la nit ja ens van dir que el trasplantament havia anat molt bé, que els pulmons havien respost perfecte i que li havien pogut reconstruir aquelles connexions que tenia afectades. 

Vam estar un mes a l'UCI i un mes i mig a planta. De mica en mica li van anar retirant tots els suports mèdics fins que un dia, encara amb la sonda, ens el vam poder endur a casa.  Les criatures tan petites quan passen tant de temps a l'hospital s'obliden d'empassar però va ser arribar a casa i al cap de poc va recuperar les ganes de menjar. 

Avui, l'operació d'en Lleïr al Vall d'Hebron s'ha convertit en la primera a l'Estat d'aquestes característiques. Mai abans s'havia fet un trasplantament amb parada cardíaca controlada, que significa que poc abans el donant del meu fill havia passat per quiròfan on l'havien desconnectat de la màquina que el mantenia amb vida fins a l'últim moment per poder-li practicar l'extracció dels pulmons i trasplantar-los amb el mínim de temps possible.   

Durant les hores de l'operació no vaig parar de pensar en aquella criatura. En la gran valentia i generositat de la seva família que en el moment més difícil, quan el seu fill s'estava apagant, havia acceptat cedir els seus pulmons per donar literalment la vida a un altre infant. No hem sabut ni sabrem mai qui era aquest nen o nena, ni tampoc la seva família, però no hem parat de demanar als metges que els transmetin el nostre agraïment etern. El mateix que sentim també cap a tot l'equip que va fer possible el trasplantament. 

Gràcies als nous pulmons en Lleïr podrà fer vida normal sempre més. Hauran d'anar passant les ITV mèdiques i haurà de vigilar mínimament perquè com tots els pacients trasplantats tindrà el sistema immunodeprimit. Però el veiem tan content... No para! I és que ningú ho diria que ha passat pel que ha passat...