El primer dia de curs ja ha passat. I amb ell segurament han passat també part dels nervis, l'angoixa de deixar la nostra criatura en un lloc nou i també la il·lusió de començar una nova etapa. Entenc que és fàcil deixar les coses enrere un cop la nova etapa ha començat. Però penso que és justament en aquest moment quan podem mirar enrere amb una mica de calma i serenitat. Podem començar a pensar, a revisar i a plantar llavors pels canvis...

Molts processos d'adaptació són encara precaris. Hi ha criatures, fins i tot nadons de pocs mesos, que tenen pocs dies. D'altres poden gaudir d'una setmana justa. I per sort, també alguns d'un procés d'adaptació realment flexible.


Coneixem ja de sobres des de les ciències, les neurociències i, fins i tot, el sentit comú com d'important és acompanyar el plor de l'infant. Sostenir-lo. Posar-hi paraules. Acompanyar-lo en el seus sentiments i emocions. Coneixem ja com n'és de positiu respectar els ritmes dels infants i adaptar-nos a les seves necessitats. Sabem també que moltes vegades el començament de l'escola és també la primera separació de la criatura i els seus pares i mares, i com d'important és donar a això i a tot, l'elaboració psicològica que comporta el temps necessari. 

Actualment moltes de nosaltres apostem ja per una criança conscient. Respectuosa, si voleu. Una criança on tenim en compte les necessitats dels nostres infants sense perdre de vista les nostres. Una criança on sabem que el que passa a la infància és important. Que el que es viu a la infància deixa petjada. No només en el futur immediat, sinó també en tot el que hi construïm a sobre. 

Tot i així sembla que quan comencen I3 gran part d'això se'ns oblidi. Sembla que tornem a acceptar que deixar plorar és natural i part del procés. Que s'han d'enfortir a la força. Que s'han d'acostumar al món que tindran. Aquesta situació no és només violenta pels infants, ho és també per les mares i pares - que se'n van amb un nus al cor i un gran sentiment de culpa - i per les educadores - que es queden a càrrec de més infants dels que poden sostenir i ho fan tan bé com poden i saben. 

Sovint, quan les mares i pares ens plantegem totes aquestes coses, al nostre cervell apareixen diferents frases “Això no es pot canviar”, “Vaig escollir aquesta escola, ara toca aguantar això” “Segur que només soc jo que estic inquieta”. “Sempre s'ha fet així i ara no ens posarem a canviar-ho”. Totes aquestes frases venen de la indefensió apresa que el sistema s'ha encarregat de ficar-nos a dins. La sensació de que res es pot canviar. Aquesta sensació de que fem el que fem les coses seguiran igual. 

Hem de pensar com d'important és l'escola per les nostres criatures i per nosaltres. Les nostres filles són el nostre tresor més gran. I el confiem a una escola (a unes mestres, a una directora, a unes monitores de menjador) per que el cuidin i vetllin pel seu benestar durant, sovint, vuit hores al dia. Penso que això és prou important com per parar-nos a pensar què volem de l'escola. Què agraïm de l'escola. Què esperem de l'escola. Què cal canviar a les escoles.

Com trepitgen l'escola les nostres criatures el primer dia és important. És la primera petjada que quedarà en ells de tot això. De tot aquest món en el qual hi passaran tant temps els anys que vindran. Podem començar a preguntar-nos perquè hi ha tantes criatures que no volen anar a l'escola. Podem començar a qüestionar-nos si això és normal o si realment es podria fer d'una altra manera. 

Fer-ho diferent és possible. Hi ha moltes plataformes i professionals que treballen per aquest canvi des de fa anys. Professionals com la Celeste Vaiana, el Pere Joan, la Verònica Anton, el Cristóbal Gutiérrez, la Cristina Romero, l'Elisenda Pasqual, el Jordi Mateu i plataformes com la Xell, Senda i el Caiev.

Existeixen també escoles públiques que ja gaudeixen d'una adaptació més flexible i de dinàmiques respectuoses cap als infants. En són exemple Congrés Indians, Teixidores de Gràcia, Polinyà, Martinet, Xirinacs… Sabem que a l'hora d'escollir escola no ens pesa només el projecte pedagògic, sinó que també hi ha la variable ubicació que és crucial. Tenim dret a accedir a una escola innovadora independentment del barri on vivim. No estem demanant escoles lliures, estem demanant que es tinguin en compte les necessitats dels infants i que es vetlli pel seu benestar emocional. 

Els canvis no es faran reals per art de màgia. Si ningú es mou les coses no canvien. És molt difícil (per no dir impossible) canviar tot el sistema per demà. Però això no ens ha de fer perdre de vista que sí que podem moure coses en el nostre entorn immediat. Com a mares i pares tenim eines.

Us ho explico amb un exemple. L'altre dia una mare em comentava que al centre del seu fill li deien que era obligatori entrar a I3 sense bolquer. Ella, sent molt conscient de que la seva criatura no estava preparada per controlar els esfínters, va demanar al pediatre que li fes un informe. Al cap d'una setmana el va presentar. L'escola li va demanar disculpes i van canviar el protocol. Així de fàcil. Així de difícil.


Estem acostumades a assumir i obeir el que ens diu l'autoritat. Però podem qüestionar-ho, amb amor i respecte. Podem mostrar disconformitat. Podem mostrar desacord i proposar alternatives. No, no és normal que s'obligui a anar als nens sense bolquer a I3. No, no és normal que se'ls obligui a dormir migdiades quan fa molt que no en fan. No, no és normal que s'obligui a que tots segueixin el mateix ritme d'adaptació. I no, no és normal deixar-los plorant sols el primer dia d'escola. Sé que canviar totes aquestes coses al mateix temps és complicat. També sé que algunes es podrien canviar-se demà mateix i que d'altres requereixen de més personal i estructura. Però el primer pas, sens dubte, és plantejar-nos-ho. 

Podem dir prou. Podem moure'ns. Parlar amb les mestres. Amb les directores. Implicar-nos a les AFA de les nostres escoles. Aprofitar que tenim grups de whatsapp amb altres famílies per mobilitzar-nos, per compartir inquietuds i idees, per moure el canvi.

Entenc perfectament que tot això remogui. Que tot això inquieti. Que tot això se'ns faci difícil. Però els canvis són així. Quan fem una mudança, per exemple, segurament estem il·lusionades per anar a viure a la casa nova. Però també sentim certa nostàlgia, ens costa llençar coses que no serveixen, ens costa acostumar-nos al lloc nou.  Els canvis remouen. Els canvis incomoden. I els canvis, moltes vegades, són també necessaris. Nosaltres i les nostres criatures som la llavor del canvi. I podem ser-ne també el motor.