Tot va començar la primavera del 2020. Llavors, tenia sis anys i feia I5. Un dia, mentre dibuixava un drac, em va començar a tremolar la mà. Pensava que no seria res, però tenia un tumor cerebral…

Els dies següents van ser molt difícils. Vam anar a l’hospital i em van fer moltes proves. Recordo com, després de la primera operació, estava al llit de l’hospital i la mare em va dir: “Ànnia, això és com pujar una de les nostres muntanyes… Pujarem l’Everest i nosaltres, el pare i jo, serem els teus xerpes.“

Però pujar aquesta muntanya no va ser gens fàcil: em van operar tres vegades i em van fer un tractament de quimioteràpia molt llarg. De fet, ara sé que, a vegades, el pare i la mare van témer per la meva vida. 

El càncer ha estat com una goma d'esborrar. Les seqüeles de la malaltia i també de la quimioteràpia van esborrar coses que, quan estàs bé, semblen molt fàcils de fer: menjar, parlar, caminar, córrer o anar a l’escola. Jo ja no podia fer tot això com abans i havia d'aprendre a fer-ho de nou... Així que vaig convertir aquella goma d’esborrar en un llapis per tornar a escriure la meva vida i fer una altra vegada allò que més m’agrada: escalar, jugar a bàsquet, esquiar o jugar amb els meus amics.

Per poder pujar aquestes muntanyes he convertit els reptes en aventures, he après a caure i aixecar-me, a gaudir de petites coses com tornar-me a pentinar, assaborir els petons que els meus pares em fan cada matí a les escoles de l'escola, riure per qualsevol ximpleria. I el més important: he après que el camí no es fa mai sola, que és molt més fàcil si el fas acompanyada dels teus amics i la gent que t'estima.