Ser pare millora la pròpia existència. Compensa sobradament els desavantatges: dormir poc, no atrapar res o compartir llit amb un nadó a qui pots trencar el nas amb un desafortunat cop de colze a mitjanit. I no és ironia... 

La transformació de la parella comença amb l'embaràs, enfortint els lligams de la relació i preparant-se per tot el què ha de venir després. La idea és acumular molta energia positiva, tenir-ne excedent.

Inevitablement, els primers anys aquest rebost es va desproveint. Però com més tard esdevingui això, millor (a partir d’aquí és quan la gent comença a fer esport compulsivament, però això ja són figues d'un altre paner).

L'home, o en qualsevol cas la persona no gestant, acompanya físicament i mental. La parella ha de notar que s'hi és, en tots els sentits possibles que se us acudeixin. Fins i tot, el nouvingut ha de sentir-ho així. Hem de ser conscients que la vida no comença quan surts de la panxa, sinó molt abans.

Amb el naixement de la criatura ve el millor: les primeres rialles, les primeres paraules, les primeres passes… Recordo que em va impactar molt veure la cara de la meva filla ara fa tres anys. Una barreja d'orgull, alegria i por. 

Però sí que és cert que la paternitat et posa davant del mirall, i això és dur. Quan pensaves que no tindries mai mandra, no et vols aixecar del sofà si tens trenta minuts lliures. Estaves convençut que no discutiries amb la parella per petits detalls, i acabes caient en la temptació. Et vas prometre que no cridaries i et trobes aixecant la veu perquè hem vessat l'aigua. I així en moltes situacions: és la més gran cura d'humilitat que existeix.
 
Avui la figura del pare té un paper molt més actiu que la que tenien les generacions de pares que ens precedeixen. Aquesta herència provoca grans contradiccions, però aconseguir fer aquesta transició és una responsabilitat i gairebé una obligació. Tenir un paper més actiu vol dir, també, prendre part en la logística del dia a dia.


A mi em costa molt poc passar-me dotze hores treballant fora de casa, però en canvi he de fer un esforç important per gestionar, en paral·lel, la compra, les mudes, les activitats, els medicaments o les cures.

I sento molta tristesa quan veig parelles amb anys de relació que es trenquen quan apareixen els fills. És un fet que a mi em fa pensar molt i que tinc molt present com a fill de pares que un dia també es van divorciar.

La paternitat transforma. Crec que sense fills som una mica més egoistes, menys solidaris, més complexes, menys receptius (alerta, també es pot ser bellíssima persona si no tens fills ni en vols tenir. Que ningú em malentengui!)

Però en aquest món desbocat que vivim, qualsevol esdeveniment que impliqui una mica de pausa i reflexió (descomptant pandèmies) és necessari. La paternitat a mi m'ha fet ser més comprensiu, més pacient, més feliç.