[inicicentrareport]El postpart no dura només quaranta dies. Tal com comentàvem a l'article "quant dura realment el postpart" de vegades pot durar fins i tot anys. Aquest període és altament sensible i vulnerable. On hi ha un acabat de néixer també hi ha una mare acabada de néixer.

Una mare que acaba de néixer. Que s’està descobrint en aquest rol. Que està connectant amb la seva intuïció. Que està trobant la seva manera de fer, única i especial. Una mare acabada de néixer és una mare que per tal de connectar amb el seu nadó, es sintonitza en la mateixa freqüència. Una freqüència que és suau, que és fina, que és vulnerable i sensible. 

És per tot això que un dels temes recurrents als grups de postpart que acompanyo sol ser les opinions i judicis externs. De la nostra mare, l’avi, el cunyat o la veïna de dalt. És per aquest estat en què ens trobem que tot ens afecta tant. I ens fa dubtar tant.

Quan estem definint que és per nosaltres maternar, que és per nosaltres ser mare, que és per nosaltres criar, un comentari ens pot fer trontollar. Ens pot obrir aquell gran interrogant de: ho estaré fent bé? Un interrogant que moltes vegades no es queda al postpart, sino que ens acompanya anys després, durant gairebé tota la criança. 

I el primer que et vull dir avui és: Sí, ho estàs fent bé. Suficientment bé. Tan bé com pots, i amb això n’hi ha prou. L’exigència que cau sobre les mares és molt forta. Per això és tan important poder repetir-nos cada dia aquestes paraules: sóc suficient tal com sóc.

Si ens ho creiem, si realment ho interioritzem, ens serà molt més fàcil poder lidiar amb tot aquest soroll que ve de fora. Ens cal poder confiar en aquesta intuïció que està tan viva. Confiar en la connexió que tenim amb el nostre nadó. Confiar en nosaltres com a mares suficientment bones.

[noticia]141[/noticia]
La segona cosa que vull fer és convidar-te a la reflexió. De vegades, les opinions externes ens afecten perquè ens toquen alguna cosa. Alguna cosa que és nostra. I mai està de més poder fer-se la pregunta: per què em molesta tant això? Per què em molesta tant que em digui (per exemple) que no hauria de portejar tant?

O que ja és gran per prendre teta? Estic fent el que necessito? Estic segura d’això? Voldria canviar alguna cosa? Un cop ens responem tot això serà molt més fàcil poder encarar la resposta amb serenitat i assertivitat.

I sí, aquesta és la tercera cosa, poder respondre tranquil·lament. Amb un somriure. Sense ràbia ni recriminacions. Ens servirà també pensar que igual és l’altra persona la que està remoguda per com estem criant. Podem connectar amb aquesta compassió i respondre sense enfadar-nos.

Una resposta a les opinions que a mi em va descobrir la meva mestra de yoga, l’Àgata de Mamayoga, i que m’ha acompanyat tot el postpart i em segueix acompanyant, és “nosaltres ho fem així”. I un gran somriure. A vegades no cal donar més explicació. No cal teoritzar. Simplement és mostrar que estem segures de la nostra decisió. Que gràcies pel consell, però estem tranquil·les i segures del que fem.

[blockquote]"Nosaltres ho fem així"[/blockquote]
També és important recordar que no és necessari passar-se la criança donant explicacions i fent grans classes teòriques sobre com funciona la lactància a demanda, sobre els beneficis del porteig o sobre perquè hem escollit donar biberó. No cal fer pedagogia gratis a tothom. I a més, pot cremar molt. Podem escollir a qui donem explicacions i a qui no.

Podem pensar si aquella persona que ens està preguntant realment té un interès, i pregunta des d’una curiositat genuïna. Si és que sí, doncs igual ens ve de gust explicar, compartir tot allò que hem après. Però si la resposta és que no, igual no cal. No hem convèncer a ningú del que estem fent, i segurament, si l’altra persona no vol escoltar, tampoc ho aconseguirem. No et cremis donant explicacions, reserva-les per les persones a les quals realment els hi importa.

I per últim, m’agradaria recordar que moltes d’aquestes opinions, encara que de vegades ens costi veure-ho, vénen des de l’amor. Des de voler-nos cuidar i voler cuidar a la nostra filla o fill. Poder viure-ho des d’aquí, des de l’amor, ens pot ajudar a suavitzar la ràbia, que suavitzarà també la nostra manera de rebre-ho i ens posarà més fàcil poder respondre amb assertivitat.

Pensem també que a vegades la nostra manera de fer, de criar, pot remoure coses en les altres persones. Que potser no van tenir accés a la mateixa informació. Als mateixos recursos. A les mateixes facilitats. I que també ho van fer com van poder. Podem també verbalitzar tot això, explicar com ens sentim, explicar que fer-ho diferent no implica que les altres maneres estiguin malament, simplement que aquesta és la nostra manera i que tenim dret a provar-la.

Com deia al principi és important començar a fer aquest exercici en el postpart, perquè ens acompanyi tota la criança. Durant el postpart des de fora es pot posar en dubte si donem teta o no, si portegem o no, si dormim al mateix llit o no. Però després, passen els anys i aquests dubtes passen a altres àrees: com alimentem al nostre fill, què fem davant de les famoses rebequeries, quantes hores de pantalla veuen, quina escola escollim… I un llarg etcètera. 

Tant de bo poguéssim canviar totes aquestes opinions i judicis que rebem les mares per un “ho estàs fent molt bé, encara que les nostres maneres siguin diferents”. I crec que aquest canvi de mirada comença en nosaltres, en les mares.

Comencem a donar-nos la mà les unes a les altres. A entendre que totes estem juntes en això. Que ens necessitem en el camí. Que tot és més fàcil si anem de la mà. Comencem a mirar-nos les unes a les altres amb sororitat, amb aquests ulls que diuen “sé el que estàs passant, he estat allà, i ho estàs fent bé, tan bé com pots, suficientment bé”. [ficentrareport]