Dins de l'espectre de les pèrdues perinatals, hi ha situacions travessades per un silenci encara més profund i un pes enorme de judici social: les interrupcions per motius mèdics i els dols derivats de la reproducció assistida.
Si el dol gestacional en general és una realitat invisibilitzada, quan la pèrdua ve acompanyada d'un procés de reproducció assistida o d'una decisió difícil d'interrupció de l'embaràs, l'aïllament i la culpa es multipliquen exponencialment.
En el pòdcast Un dia més, les psicoterapeutes Noelia Sánchez i Maria Sàbat, expliquen com n'és d'urgent que la societat aprengui a no afegir culpa al dolor.
ILE: la decisió presa des de l'amor i el dolor
Les Interrupcions Legals de l'Embaràs (ILE) —aquelles que es realitzen quan es detecten anomalies greus o malalties incompatibles amb la vida en el fetus— generen un curtcircuit emocional devastador en les mares i parelles.
D'una banda, l'instint matern/patern empeny a protegir i abraçar la vida de la criatura. De l'altra, la informació mèdica exposa el patiment o la inviabilitat d'aquesta vida. Com explica la psicoterapeuta Maria Sàbat —qui va viure personalment dos processos d'ILE per diagnòstics greus consecutius—: "Cap dona desitjaria passar per aquí. Quan les famílies decideixen aturar un embaràs per motius mèdics, ho fan des de l'amor racional per evitar un patiment major a la seva criatura, sempre a contracor".
Tanmateix, aquestes mares solen enfrontar-se a una doble culpa:
- La culpa interna: el bucle del "i si m'he equivocat?" o "i si hagués pogut fer alguna altra cosa?", un pensament amb un marcat biaix de gènere que recau principalment sobre les dones.
- El judici extern: la mirada de la societat o de la mateixa família que qüestiona la decisió amb frases incisives ("ho vas decidir tu, no?"), ignorant el dolor de qui ha hagut de prendre la decisió més difícil de la seva vida.
A més, la burocràcia mèdica i el límit legal de les setmanes de gestació (entre la 20 i la 22) imposen una carrera contra rellotge on les famílies han d'assumir un diagnòstic complex i prendre una decisió irreversible en qüestió de dies.
El dol invisible dels tractaments de reproducció assistida
I què passa quan l'embaràs ni tan sols arriba a terme o s'atura a les primeres setmanes d'un tractament d'inseminació o fecundació in vitro?
Cada regla no desitjada durant un procés de cerca prolongat és ja un petit dol. Però quan hi ha un tractament de reproducció assistida pel mig, la càrrega és enorme:
- Hi ha un desgast físic i d'hormonació prolongat en el temps.
- Un elevat cost econòmic i mental.
- Un silenci social obligat per por al judici o a haver de donar explicacions si la prova surt negativa o si hi ha un embaràs sense embrió.
Com assenyala Noelia Sánchez, la reproducció assistida és un dol sumit en el secret i la protecció emocional: les dones aprenen a no explicar-ho per no exposar-se a la invalidació del seu entorn ("si només estàs de 5 setmanes, no n'hi ha per tant").
Desmuntar el judici per poder acompanyar
Tant en les ILE com en els processos de reproducció assistida, és urgent que la societat aprengui a no afegir culpa al dolor. Acompanyar aquestes realitats passa per donar opcions, oferir informació clara sense pressions, validar la complexitat de cada decisió i recordar que, darrere de cada pas, només hi ha famílies intentant cuidar i fer el millor possible en situacions extremadament dures.
