El meu part va començar un divendres al migdia. Tenia contraccions fortes i vaig decidir anar a l'Hospital. Allà em van dir la cosa típica que se sol dir "estàs molt verda", "ets primerenca", "et costarà una mica més"... i em van enviar a casa, desmotivada i etiquetada, amb tot el pack complet. 

Vam estar caminant amb la meva parella, i ja al vespre vaig tornar-me a notar contraccions, vaig esperar fins a la matinada, per allò que m'havien dit que no em posaria de part, però em feien molt de mal i hi vaig tornar. 

Em van tornar cap a casa fins a un total de tres vegades. Es veu que tenia el coll de l'úter una mica esborrat però encara no havia dilatat. A les dues del migdia ja no aguantava més i vaig tornar a l'Hospital. Com que encara no tenia la prova negativa de Covid (era a la segona onada, al novembre) em van tancar a una sala on no entrava ningú i per un intèrfon m'anaven preguntant.

Van entrar amb l'EPI i estava dil·latada de tres i mig. Per sort els resultats de la Covid van ser negatius i em van dir que em passarien a una habitació. No hi havia habitacions, em vaig haver d'esperar allà a urgències. Allà em van intentar posar una via però no em trobaven la vena i recordo que no paraven de punxar-me per tot arreu. 

Amb tots els braços plens de blaus, vaig entrar a la sala de parts. Ja anava tot malament: veies que faltaven sanitaris i tot i que la llevadora era molt amable era una nena. No podia empatitzar amb mi, amb com em sentia en aquell moment i amb allò que necessitava. No hi havia ningú que m'acompanyés quan més ho necessitava, que m'expliqués què estava passant. Simplement anaven entrant.

Estava dil·latada de 5 centímetres i em van demanar si em volia posar l'epidural. Jo en aquells moments em veia en cor d'aguantar el dolor, perquè a més tenia al cap que quan més temps aguantés sense posar-la millor per a mi i pel bebè, però ella va insistir que sinó no me la podria posar. 


La primera vegada que me la van punxar, sang, caos... La segona vegada vaig perdre el coneixement. Em van dir que era normal. Em vaig recuperar però ja vaig començar a trobar-me malament. En aquells moments vaig perdre el sentit que tindria un bebè.

"Pugem la dosis que t'estan parant les contraccions", "Li donarem canya"... Hi va haver un canvi de torn sencer i jo encara no havia parit. Estava molt desmotivada, adolorida, atemorida, de cop i volta amb contraccions, de cop i volta res. Estava realment molt cansada i encara només estava de 6 centímetres. I així 17 hores. Jo li deia a la meva parella "no tinc força per res" "m'estic morint". Tenia nàusees i ja ni em podia incorporar per vomitar, em queia pel costat.


Vaig aconseguir arribar com vaig poder a estar dil·latada de 10 centímetres però quan li sortia el caparró relliscava i xocava contra el coxis. El bateg estava bé però em van dir que vindria amb una ferida al cap, que és un coàgul de sang, que s'haurà de curar, i em dèien que el bebè estava bé, i jo només volia acabar amb allò.

Em van posar de totes les formes possibles, en aquell moment em sentia un animal. El record que tinc "apreta apreta apreta, fort fort fort". Fins i tot encara ara quan sento que algú diu fort, em ve al cap aquell moment. Em diuen que ha de ser una cesària d'urgències. Jo estava tremolant completament. Em van lligar fins i tot les mans. No era el que havia somniat.

Em vaig desmaiar, em van posar un xute per activar-me. Vaig tornar en sí, però quan vaig tornar en sí vaig començar a notar com m'estaven obrint. Vaig fer un xiscle i em vaig tornar a desmaiar. No recordo res més. Em vaig despertar amb un bebè a sobre meu i va ser un: què és això. El vaig mirar i em vaig posar a plorar. No podia parar de repetir: el meu fill, el meu fill, que bonic és. Sí que recordo un amor immediat, però després va ser un rebuig total.

Vaig demanar que me'l treiéssin de sobre. "Que em fa mal", "doneu-lo al seu pare". Ni pell amb pell, res. Quan vam pujar a dalt a l'habitació van tancar la porta i recordo que ens van dir: "qualsevol cosa ens aviseu". I ara què? Un bon acompanyament en aquells moments hagués estat clau perquè no caigués en depressió.

En aquells moments el meu sentiment era que no podia ser mare, que no podria agafar-lo, que no sabria com fer-ho, que no sentia aquest vincle. El nen no parava de plorar. Va venir una infermera que ens va dir que el que necessitava el meu fill era estar amb mi. Al cap de dos dies ens van enviar cap a casa. Jo no podia ni caminar de la cesària.

Em trobava fatal. Quan vam arribar a casa i va venir la meva mare allà em vaig trencar en mil bocins. A la meva parella no li havia dit res perquè em feia fins i tot vergona reconèixer què m'estava passant. "Mare, no estimo al meu fill", li vaig dir. "Com que no l'estimes?", va contestar ella. Sí que hi havia moments que l'estimava, però hi havia d'altres moments que no el volia ni tocar, que em molestava.


I després em sentia adolorida amb mi mateixa: "Què estic pensant" "Com sóc capaç de pensar tot això", "Què estic fent amb la meva vida"... A la nit abraçava al meu fill i li demanava perdó. I així vaig estar ben bé una setmana fins que no vaig demanar ajuda a la Ruth, una psicòloga perinatal, que em va ajudar a entendre què m'estava passant. 

Hi havia hagut un canvi en la meva vida, havia patit un part traumàtic i violent i que hi ha una part de tot plegat que és hormonal. Vaig tenir la sort d'estar ben acompanyada, de patir aquest dol i un bon dia vaig veure la llum, vaig fer un canvi de xip. No sé com em vaig aixecar, vaig agafar el meu fill i li vaig dir: "la mama ja està bé".