[inicicentrareport]Soc estudiant universitària i sento un odi infinit a les classes de la universitat que tenen taules que no m'hi cap la cadira de rodes. Sí, em posen una taula a part, però segur que ho poden fer millor.

Per mi una escola, universitat o aula on hi hagi una educació inclusiva seria aquella en la qual qualsevol infant o persona pot accedir-hi en qualsevol dels sentits. L'educació pública, sigui en el nivell que sigui, hauria de poder garantir tant l'accés com els recursos necessaris per poder desenvolupar el curs que l'alumna hagi de fer.

Sempre he anat trobant barreres, obstacles, que m'han dificultat fer allò que vull fer. Tant a primària com a secundaria o batxillerat la meva mare sempre explica el mateix: em van convidar a marxar d'escola perquè era diferent, perquè anava amb cadira de rodes.

No tinc cap trastorn mental ni cognitiu, al contrari, em van fer unes proves per mesurar el nivell intel·lectual i era més elevat que la mitjana. No entenia que tot i això em volguessin enviar a una escola d'educació especial.

Sí, de campaments anava més lenta amb la cadira. Hi havia excursions que no eren accessibles, i aquest fet portava a argumentar encara més que no encaixava amb l'escola ordinària. 

[noticia]757[/noticia]
Em van convidar a marxar perquè no sabien incloure la discapacitat a l'aula. Pensava que a l'arribar a la Universitat i haver passat alguns anys entre una cosa i l'altra, les coses haurien canviat, però no ha estat així, la veritat.

En el meu cas necessito accedir a la taula per mi mateixa (no una taula auxiliar que destorba al mig del passadís i me l'ha de col·locar la meva assistenta personal cada vegada que entrem o sortim de classe), el portàtil (que per això no he tingut problemes evidentment), gravar les classes (no m'han confirmat encara si podré) i l'assistenta personal que és un gran cost i la Universitat no se'n fa càrrec.

És una discriminació invisible el fet que les taules no siguin accessibles per les que anem en cadira de rodes o simplement no ens vagin bé. Les solucions que es donen no van a l'arrel del problema, les solucions solen ser pedaços perquè el curs i les classes puguin seguir. 

Sempre dic que dins la precarietat soc una privilegiada perquè tinc Assistenta Personal, i la tinc perquè sense ella no podria desenvolupar moltes de les activitats. No crec que l'autonomia personal sense aquesta figura per les persones amb discapacitat sigui possible. El PIUNE (Servei d'inclusió de la UAB n'estan al corrent tot i que la universitat no poden fer res més que oferir-te una beca que és el sou de dos mesos de la meva assistenta.

Tenir alumnat amb discapacitat a l'aula no és suposar que amb l'ajut o recurs que li donem ja està tot fet. Depenent de l'edat hauria d'anar acompanyat de moltes altres coses més metodològiques.

Cal tenir present les necessitats de l'alumnat, sigui en el nivell que sigui, sigui obligatori o no. L'educació és un dret per qualsevol infant o persona. Les xifres no diuen el mateix i les barreres són un fet. Cal canviar metodologies, espais d'acció educativa, com tractem la discapacitat a dintre l'aula... queda molta feina per fer.