Poc se'n parla del dol per deslletament. M'he passat els darrers anys, dels 31 als 41, alletant els meus fills: 2 anys i 3 mesos el major, i 2 anys i 11 mesos la menuda. En total 5 anys. I ara toca dir adeu definitivament.

La primera lactància va ser especial i el deslletament va ser fàcil i bonic; el va triar el meu fill, amb quatre braços envoltant-lo. El "Mètode pare" va ser fàcil i efectiu. La segona i última ha estat diferent.

El vincle que he fet amb Aitana, gràcies a l'alletament, crec que no és comparable a cap altre. Totes dues ens necessitàvem com l'aire que respirem; ella, de sobte, amb 4 mesos, va perdre dos dels quatre braços que la bressolaven; jo, de sobte, amb una xiqueta de 4 mesos i un xiquet de 7 anys, vaig perdre el pilar que em sostenia. I així va ser com, des d'aquell dia, em vaig aferrar a ella.

L'havia d'alimentar com ho havia fet els quatre mesos anteriors, però ara era jo qui la sostenia nit i dia. Ella es va aferrar a mi perquè els braços ara s'havien dividit entre dos, i només eren els meus els que la calmaven. I aquest va ser el meu "sentit" per tirar endavant després d'una situació traumàtica, com Viktor Frankl va trobar el seu a L'home a la recerca de sentit.

El meu pit va ser el seu únic aliment durant sis mesos; la resta, els dos anys i cinc mesos restants, va ser el seu caliu, la seua pau, les seues defenses, el seu consol, el seu lloc segur... Una malaltia, una caiguda, un dia trist, un moment neguitós... Sempre han estat pal·liats per la lactància materna. Però aquesta és només una cara de la realitat; al darrere n'hi ha una altra: la meua.

L'acte d'alletar ha sigut clau en la meua sanació; ha sigut el millor antidepressiu en les meues fases de dol. Ha sigut, doncs, també el meu caliu, la meua força, el meu consol i el meu lloc segur.

El que no sabíem encara és que el fet de deixar d'alletar suposaria un altre dol.

Ara estem enmig d'aquest nou dol; just ara fa quasi un mes que vam decidir que ja estava bé, que passàvem a la següent etapa. A mi m'ho demanava el cos i ella ja s'ho devia olorar, perquè anava dient que ja era gran. Durant el darrer mes només m'ho demanava per agafar el son, allò de "no oferir i no negar", respectuós, com solen dir. Ara, enmig d'aquesta etapa, ens estem redescobrint. Aquella connexió tan especial l'hem deixada enrere. S'han perdut moltes coses: les mirades de necessitat, la pau, el consol, l'energia que ens donàvem una a l'altra en aquell moment tan tendre. I oxitocina, molta oxitocina que haurem de generar d'altres maneres que segur estan per arribar.

Tot això ho vam fer les dues soletes, perquè... Com fer el "Mètode pare" quan el pare no hi és? Ha estat un deslletament dur, nits de plors de l'una i l'altra, nits d'insomni per la culpa, perquè m'envaïa un sentiment de mala mare per no poder anar a una altra habitació i deixar-la amb aquells braços que vam perdre sobtadament quan ella tenia 4 mesos.

Han estat quasi tres anys de lactància, i ella encara no és conscient de la vida que m'ha donat. El dia que em puga entendre i li ho puga explicar serà difícil; però note que se sentirà més estimada del que la seua ànima ara mateix ja sap.

Al final, la vida va d'això: d'aixecar-se quan tot perd sentit i de trobar el motiu que ens impulsa a continuar vius, perquè, ens agrade o no, la vida va també de dols.