“Gairebé totes les tasques que faig deuen ser invisibles perquè si algú les veiés, suposo que les farien”. Aquesta frase, que ressona dins de moltes mares, resumeix la paradoxa del 8 de març de 2026. Tot i que les dades macroeconòmiques de l'Observatori de la Igualtat de Gènere apunten cap a una reducció històrica de la bretxa salarial (16,7%) —gràcies al fet que el salari de les dones creix un 6,2%—, la realitat a peu de carrer és una altra. La bretxa no és només de diners; és de temps, de son i de salut mental. A Criar hem parlat amb la Míriam, l'Eli, la Mireia i la Laura. Quatre mares, quatre situacions laborals diferents i un nexe comú: l’esgotament invisible de la conciliació.
La trampa de la reducció de jornada
La Laura té un fill de vuit mesos i es va demanar una excedència de dos mesos després d'esgotar el permís de maternitat i lactància. Assegura que és una decisió que ha pres "encara que econòmicament no m'anava gens bé". La seva tornada a la feina és una font d'ansietat. "La meva idea és demanar teletreball i flexibilitat horària, però no reduir jornada perquè sé que no em substituirà ningú i acabaria fent la mateixa feina en menys hores i cobrant menys. Seria una trampa", confessa la Laura, nerviosa perquè s'acosta el dia de reincorporar-se a la feina i no ho veu gens clar.
Aquesta "trampa" explica per què, tot i els avenços, el 90% de les excedències per cuidar fills continuen tenint nom de dona. Les mares catalanes saben que, si frenen, el sistema no les recull; les penalitza. En el cas de la Mireia ha demanat poder teletreballar almenys tres dies a la setmana. D'aquesta manera no perd tant temps anant i tornant de la feina i pot plegar abans per anar a buscar els nens a l'escola.
"I no t’has reduït la jornada? Em fa ràbia perquè sempre m’ho pregunten a mi i no al pare", confessa la Míriam qui té una filla de tres anys i és regidora de Piera. "Vaig acceptar presentar-me a les eleccions municipals quan acabava de parir perquè la política és la meva passió". Assegura que durant aquests últims tres anys ha fet més del que s'imaginava, però reconeix que en alguns moments "abandones una mica de la part familiar". "Potser arribo a casa quan ja ha anat a dormir i no li has fet el petó de bona nit i sap greu", lamenta.
Per la seva banda l'Eli, que té una filla d'un any, explica que al final de l'embaràs "vaig deixar de treballar al final de l'embaràs... en part per decisió pròpia, però també perquè se m'acabava el contracte", però això significa que el "sacrifici" econòmic el fa ella i no la seva parella que segueix treballant.
La corresponsabilitat: el deure pendent
La corresponsabilitat real és el gran tema pendent. No es tracta de "buidar el rentavaixella", sinó de saber quan toca la vacuna, què hi ha a la nevera o si la roba de la llar d'infants està neta. Per la Míriam la corresponsabilitat amb el seu marit ha estat la clau de l'èxit. "Ha estat total i quan ell no ha pogut, he renunciat jo".
Però per la Mireia i la Laura és una batalla diària que cada vegada els pesa més. La Mireia que té dos fills, de dos i deu anys és contundent: "Ell ajuda si li demano. Però no hauria d'estar al darrere". A més, se li suma que "a vegades dona més prioritat a allò seu que a la família", explica notablement disgustada.
L'Eli reflexiona sobre la corresponsabilitat i creu que la seva parella ho és en la mesura del que pot "però hi ha coses que no ho és perquè directament no les veu". "És una evidencia més que no és igualitari perquè funcionem diferent". I ho exemplifica amb el menjar de la Rita: "Ell fa les típiques preguntes de: 'I la Rita què té per menjar?' o 'Això ho pot menjar?'".
Per la seva banda, la Laura assegura que no estan en igualtat de condicions perquè "ell treballa i jo no, de manera que inevitablement la criança recau més sobre mi". I relata una victòria agredolça: "L’altre dia la meva parella va buscar una recepta i va fer el dinar sense preguntar-me què li donàvem al nen. Gairebé li dono les gràcies, però després vaig pensar: no, és la seva feina també". Totes dues asseguren que és una qüestió que els preocupa i es pregunten: "Ells són els pares, també haurien de saber què necessiten els seus fills".
De fet, segons l'enquesta Vivir la desigualdad realitzada per Oxfam Intermón (2025), el 6,9% de les dones es dedica exclusivament a feines de la llar sense remuneració, davant del 0,3% dels homes, una proporció 23 vegades superior. El mateix estudi apunta que una de cada tres dones està poc o gens satisfeta amb la seva feina i més del 40% afirma que la seva ocupació principal no deixa suficient temps per a les tasques domèstiques i de cura.
La invisibilitat de la càrrega mental
Quan preguntem a aquestes mares quina és la tasca que més les esgota, la resposta no és una feina física, és pensar. "Pensar en què farem de dinar, de sopar, si s'ha de netejar, que la nevera és buida...", assegura la Míriam. "És veritat que si els ho dius, ho fan -els homes- però pensar a organitzar les setmanes i les coses del dia a dia, encara recau a les dones".
De fet, segons les dades de la Generalitat, el 35,6% de les dones catalanes assumeixen en solitari la logística familiar i el seguiment mèdic. El resultat? Una taxa d'inactivitat per cura de tercers infinitament superior a la dels homes. Som les encarregades dels àpats durant la setmana (60%), de preparar la roba que s'han de posar els fills (60,1%), del seu seguiment mèdic (52,4%) i de la neteja de la llar (61,6%).
Per la Mireia, la sobrecàrrega mental és esgotadora. "Estic en un moment molt dur perquè sento angoixa per voler donar temps de qualitat als meus fills i no poder perquè estic saturada -respira- això em crea mal humor i insomni". En la mateixa línia, l'Eli confessa que "m'encarrego jo de pensar, i això és el que molesta. M'agradaria que no fos sempre jo la que ho ha de pensar tot": què s'ha de comprar, la rutina diària, etc.
Per la Laura ara mateix la tasca invisible que l'esgota i que ningú veu és l'esforç de la lactància nocturna. "És titànic i ningú m'ho reconeix. M'agradaria que el meu entorn veiés aquest superesforç que faig en solitari". Assegura que la càrrega mental i logística que té a veure amb el seu fill és molt superior al que s'imaginava abans de ser mare. "Acabem tenint discussions per culpa de la càrrega mental", confessa.
Tanquem els testimonis amb una reflexió compartida per alliberar la culpa: "Amb aquesta conversa m’estàs fent pensar sobre coses que dono per fet durant el meu dia a dia i reflexionar que estic esgotada i ho pateixo en silenci”.
