A Catalunya, vora mig milió d’infants es troben en situació de pobresa o exclusió social. Són aproximadament 1 de cada 3 els nens i nenes que no compten amb recursos suficients per al seu adequat desenvolupament i benestar físic i mental. Darrera de les estadístiques, però, hi ha infants amb noms i cognoms que viuen la pobresa en el seu dia a dia. Nens i nenes que no vol dir necessàriament que passin gana, però sí que s’alimentin pitjor. Que no vol dir que no vagin a l’escola, però sí que tinguin més probabilitats d’una pitjor experiència educativa, d’estar en una escola segregada, d’abandonar prematurament els estudis o comptar amb més dificultats per accedir a estudis mitjans o superiors.

Patir pobresa també vol dir tenir més números de ser desnonat o d’haver de canviar sovint de llar, de viure en un pis sense espai per a estudiar, sense intimitat, o de patir els efectes del fred, la calor o les humitats. No significa no poder anar al metge, però sí tenir problemes per accedir a tractaments o prestacions no incloses a la sanitat pública. Alhora, la pobresa provoca un estrès que afecta les relacions familiars i socials i condiciona negativament l’autoestima, l’autoconfiança i les expectatives personals dels nens i nenes que la pateixen.

Que un infant visqui això en una etapa clau de la vida és una vulneració dels drets reconeguts a la Convenció sobre els Drets de l’Infant de les Nacions Unides. Una vulneració que impedeix viure una infància i adolescència plena, amb unes conseqüències que s’estenen a l’edat adulta i habitualment passen a la següent generació. La pobresa infantil impacta també sobre el conjunt de la societat i és incompatible amb un model de país modern, compromès amb la justícia social i els drets de les persones, alhora que danya la cohesió social i la democràcia.

Les dades de pobresa infantil a Catalunya i al conjunt de l’Estat fa molts anys que són molt altes, fins i tot en moments de bonança econòmica. Però si mirem les darreres xifres, en sortim molt mal parats, perquè són les pitjors d’entre els països de la UE i se situen molt lluny de la mitjana europea, d’aquí la urgència d’abordar aquest problema.

La pobresa infantil a casa nostra té unes causes estructurals, vinculades al mercat de treball i també, de manera accentuada des de fa uns anys, a la situació de l’habitatge. Però, a més, deriva de la debilitat històrica de la inversió en els infants i les famílies.

És cert que en els darrers anys s’han produït avenços que han situat la pobresa infantil a l’agenda política. Un exemple n’és l’aprovació per part del govern de la Generalitat de l’Estratègia de lluita contra la pobresa infantil. Però malgrat ser un dels principals reptes, les xifres continuen tossudament enquistades.

Però la pobresa no és quelcom inevitable. Atès que és una realitat multicausal, cal voluntat política i social per reduir-la, i un conjunt de polítiques i recursos. Polítiques que evitin que continuïn generant-se tantes desigualtats, alhora que polítiques que redueixin l’impacte de les actualment existents, el que passa per unes prestacions econòmiques que assegurin ingressos a les famílies que més ho necessiten i garantir l’accés a serveis de qualitat.

Tot i la complexitat, sabem què funciona a altres països, on les polítiques -i els recursos econòmics associats- sí aconsegueixen reduir les xifres de pobresa en la infància. Per aquesta raó, celebrem els passos que s’estan donant en pro d’una prestació universal per a la infància a Espanya. UNICEF, arreu, advoca per la transferència de rendes com la fórmula més efectiva de reduir la pobresa infantil, perquè les evidències demostren el seu èxit. Per això, aquí defensem una prestació universal per a la criança. Una prestació que podria implementar-se en una modalitat progressiva, de manera que la quantitat rebuda pugui variar en funció de la renda familiar, fins i tot excloent les de rendes més altes. De fet, i la dada no és banal, Espanya és un dels pocs països de la UE que no compta amb una prestació d’aquest tipus, malgrat les devastadores xifres de pobresa infantil.

L’informe El benefici de fer: l’impacte de les polítiques concretes per revertir la pobresa infantil a Espanya, d’UNICEF Espanya, mostra com una prestació universal per a la criança de 100 euros al mes trauria uns 45.000 nens i nenes de la pobresa a Catalunya, alhora que milloraria la situació de la resta d’infants que viuen sota el llindar de la pobresa. Al conjunt de l’Estat, en trauria més de 272.000, amb un cost estimat de 9 mil milions d’euros. Tanmateix, només a Catalunya, el govern de la Generalitat ha estimat que el cost de la pobresa infantil és d’11.800 milions d’euros anuals, aproximadament el 5% del PIB català (un cost de 63.000 milions d’euros, en el cas del conjunt de l’Estat). Per tant, disposar d’una prestació com aquesta és una inversió molt més econòmica que els costos que la pobresa infantil genera.

UNICEF ha analitzat l’impacte de les prestacions universals per a la infància i molts són els arguments per apostar-hi: en primer lloc, per la seva eficàcia, amb un impacte proporcionalment major sobre els ingressos de les famílies més empobrides. Als països on s’han establert, aquestes ajudes sovint esdevenen pedra angular de les polítiques socials, juntament amb altres, com les pensions. En segon lloc, aquestes prestacions permeten que tothom qui ho necessita hi pugui accedir i elimina les barreres que deixen fora a molts infants. També eviten costosos tràmits burocràtics i errors administratius. Alhora, contribueixen a superar l’estigma que pesa sobre les persones que pateixen la pobresa i a enfortir el contracte social i intergeneracional, ja que tothom contribueix i es beneficia del benestar i desenvolupament dels infants i adolescents.

El mateix Comitè dels Drets de l’Infant de les Nacions Unides, l’òrgan encarregat de vetllar pel compliment de la Convenció sobre els Drets de l’Infant, en el marc de les recomanacions periòdiques a Espanya, ha traslladat la seva preocupació per l’augment de la pobresa infantil en un context ja de per si persistentment alta, alhora que per la insuficient inversió pública en la infància i insta l’Estat a que estableixi una prestació universal per a la criança dels fills. 

Sí, garantir els drets costa diners però, més enllà de ser una obligació jurídica, és quelcom beneficiós per a tota la societat. Per aquesta raó, més que parlar de si la universalitat beneficia també els nens i nenes de famílies de rendes altes a qui teòricament no els cal -i que, de fet, ja es beneficien ara de suport econòmic a través d’altres mecanismes-, el quid de la qüestió és que la mesura contribuiria a garantir que aquells infants i adolescents que més ho necessiten no se’n quedin fora. Per això des d’UNICEF celebrem que el govern espanyol hagi anunciat una prestació universal per a la infància i demanem que s’avanci en la mesura i que els pressupostos així la contemplin, sense perjudici que a nivell estatal, català i local s’articulin mecanismes addicionals focalitzats en els infants en situació de pobresa, i les seves famílies. Només amb la complicitat de totes les administracions i uns pressupostos que prioritzin els infants en situació de pobresa podrem revertir les dades que fa massa que arrosseguem. Perquè en la lluita contra la pobresa infantil, les paraules són importants, però els recursos, imprescindibles.