Hi ha dos trets bàsics que ens caracteritzen com a éssers humans: la nostra naturalesa mental (construïm representacions mentals de la realitat) i la nostra naturalesa social (tenim una predisposició innata a establir vincles profunds i significatius).
La biologia ens ha dotat amb moltes potencialitats, entre elles desenvolupar complexos processos cognitius, com ara la memòria, el llenguatge, l'aprenentatge o el pensament. Tanmateix, sense l'entrellat de les relacions socials, cap d'ells esdevindria.
Per a un infant, passar de tocar-ho tot a demanar la pilota és un salt gegantí cap a l'abstracció. Però, com s'arriba fins aquí? La clau no es troba en cap aplicació educativa ni en dispositius electrònics, sinó en la capacitat dels adults per transformar una simple acció en un símbol. Avui ens submergim en la psicologia del neurodesenvolupament per entendre per què sentir-se estimat i escoltat és el motor principal de la intel·ligència infantil.
Dos anys d'edat: una fita important
El sorgiment de la funció simbòlica és una de les fites intel·lectuals més importants dels primers anys de vida.
La funció simbòlica (o semiòtica) apareix cap als dos anys d’edat, aproximadament. Es defineix com la capacitat de representar-se mentalment objectes, persones o situacions. En definitiva, qualsevol aspecte de la realitat, encara que no hi sigui present. Gràcies a ella, l’infant pot imitar la conducta d’una persona observada en el passat, dibuixar quelcom encara que no hi sigui present o fer un joc simbòlic que reprodueix allò viscut en altres moments (com ara jugar a fireta o a anar a comprar): tot això no seria possible si no es tingués una representació mental de la realitat.
Aquesta nova capacitat multiplica les possibilitats del pensament, perquè permet anticipar les conseqüències de les nostres accions sense necessitat de fer-les realment. Per exemple, l’infant sap que una pilota es desplaça quan la xuta; s’ho pot imaginar, no cal que faci l’acció en la realitat.
El punt de partida del pensament abstracte
La funció simbòlica també és el punt de partida per desenvolupar el pensament abstracte, que permet anar més enllà de l’experiència immediata (allò que veiem o toquem).
Per exemple, a un infant molt petit li presentem una bola de plastilina i, davant seu, la dividim en quatre boles més petites. A continuació li preguntem on hi ha més plastilina, si a la bola gran o a les quatre petites. Pot dir que a les quatre petites, perquè són quatre i abans només era una. Un infant una mica més gran (generalment, a partir dels 5 anys), amb major capacitat d’abstracció, pot respondre correctament que hi ha la mateixa plastilina, perquè ni s’ha tret ni se n’ha posat, malgrat els canvis externs.
Per tant, disposar de representacions mentals del món, que cada cop seran més complexes i sofisticades, permet al nen o a la nena copsar l'entorn físic i social de manera més adaptada.
Per fer aquest salt qualitatiu que suposa passar del pensament sensoriomotor característic dels bebès, basat en l’exploració física i en allò que capten els òrgans del sentit, a un pensament simbòlic, basat en representacions mentals i en símbols, cal una certa maduració biològica, però també un entorn social amorós i atent a les necessitats de l’infant.
Estirar el braç: de l'acció, al símbol i al llenguatge
- Partim d’una situació de la vida quotidiana de qualsevol infant petit, de vuit mesos, per exemple, que veu la seva joguina preferida a l’altra punta de l’habitació. L’infant allarga la seva mà per agafar-la perquè sap (per la seva intel·ligència sensoriomotora) que ha de tenir-hi contacte físic, que l’objecte no vindrà cap a ell només mirant-lo.
- L’objecte és massa lluny. Tot i així, ell continua estirant el braç per prendre’l. Si l’entorn està prou atent, interpretarà aquest gest de l’infant, de forma que li ho acostarà (i molt probablement acompanyarà aquesta acció amb alguna verbalització com ara “té, el teu nino”).
- En un futur no molt llunyà, de nou, l’infant es trobarà en una situació semblant: vol agafar un objecte i estira el braç amb la intenció d’agafar-lo. I, de nou, l’entorn li acostarà.
- Arribarà un moment en què l’infant continuarà estirant el braç en direcció a l’objecte desitjat, però no amb intenció d’agafar-lo personalment, sinó amb la intenció que algú li acosti. En aquest moment, l’acció d’estirar el braç perd el seu significat literal, motor, d’agafar, per passar a simbolitzar una crida d’atenció o una demanda perquè se li doni quelcom.
En un primer estadi de desenvolupament de la funció simbòlica, els símbols prenen la forma d’una acció motora (per exemple, assenyalar amb el dit); però, quan apareix el llenguatge oral, les paraules seran els principals símbols que utilitzarà l’infant per comunicar els seus desitjos, necessitats, intencions… És a dir, es passa d’indicar amb el dit i amb la mirada fixa en direcció a l’objecte desitjat a una petició verbal: “Em dones la pilota?”
Aquestes transicions del pas de l’acció al símbol, i dels primers símbols a símbols arbitraris (com és el llenguatge) són afavorides especialment en un context de vinculacions i relacions socials significatives, atent a les necessitats de l’infant, que interpreta la seva conducta i l’introdueix en el món dels símbols i les paraules.
Quan la pantalla interfereix en el vincle
Es disposa de prou evidència científica sobre com l’ús excessiu i en solitari de dispositius electrònics (tauletes, mòbils o ordinadors) interfereix en el desenvolupament de l’atenció i del llenguatge. També en l’aprenentatge, especialment en el cas dels infants més petits.
Tanmateix, cada cop són més habituals escenes d’infants amb mòbils o tauletes en el transport públic, en restaurants o fins i tot mentre passegen pel carrer en cotxet.
Perquè el desenvolupament infantil esdevingui de manera òptima cal una interacció de qualitat amb les figures de referència que comporta atenció directa i contacte físic, ja sigui a través de la conversa, del joc o d’altres activitats compartides, i sobretot aprofitant les oportunitats que contínuament ofereix la vida quotidiana. Els àpats, els desplaçaments, el moment d’anar a dormir… són moments excel·lents per estimular la curiositat i l’interès dels infants pel funcionament del món.
Quan, en els moments de lleure o de convivència, les pantalles desplacen de manera important les relacions socials amb els adults referents o amb els iguals, s’estan perdent moments privilegiats per estimular el creixement de la canalla.
A més, si l’ús de pantalles es converteix en un hàbit, apareixen riscos potencials tant per a la salut física (problemes visuals, alteracions de la son, sedentarisme…) com mental (aïllament social, disminució de l'autoestima, dependència digital…). Per això, els experts desaconsellen l’ús de pantalles entre els 0 i els 6 anys, o bé de manera molt limitada i sempre amb acompanyament.
Relacions socials i desenvolupament intel·lectual
Les relacions socials significatives i de qualitat estimulen el neurodesenvolupament durant els primers anys de vida.
Som éssers socials per naturalesa i, per això, sentir-se estimat i objecte d'atenció és el motor principal del desenvolupament intel·lectual, especialment en les etapes més primerenques de vida.
Així que cada vegada que es tanca el dispositiu i es mira un conte de manera compartida, es parla d’algun aspecte de la vida quotidiana o es juga plegats, s’està estimulant el desenvolupament intel·lectual, però també emocional i social de l’infant.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.
