La voluntat de tenir un fill a partir dels 35 anys pot comportar una pressió asfixiant. En aquests casos, moltes persones acaben participant del circuit de la reproducció assistida, malgrat els contrapesos que comporta. D'aquest principi, d'aquesta cursa individual, que en el fons pot ser col·lectiva, parteix el llibre El precio de la reproducción (Bellaterra). Els autors són Laia Forné, Miquel Missé i Estefanía Izrael. I amb un compendi de capítols amb veus diverses acaben bastint l'entrada a un món fins ara atomitzat. La voluntat és fer-lo comú. 

Què és aquest llibre?

Miquel Missé: Jo diria que és un llibre per introduir a la gent els debats al voltant de l'emergència de la reproducció assistida.

Estefanía Izrael: És un llibre per respondre el que ens hem trobat. I el que ens hem trobat era amb un tema que tenia molt poca llum. I la idea era que si bé les respostes es busquen dins de les clíniques, generalment, per les persones que estan travessant aquests processos, la nostra idea era sortir una mica de la clínica, abandonar-les per una estona i fer dialogar el llenguatge de la medicina amb altres camps que vam introduir, com són la ciència política, la sociologia, l'antropologia, el dret, la bioètica, la psicologia, l'activisme. Aquesta confluència és la que li dona forma al llibre. El llibre és justament un compendi d'articles fets per persones que d'una manera o una altra estan connectades amb la reproducció assistida.

Recalqueu que el llibre és un punt iniciàtic en un debat encara verd. Què seria bo que passés a continuació? Quins són els deures desitjables immediats?

MM: Té plans molt diferents. Hi ha una primera dimensió més directa que té a veure amb trencar el silenci, el tabú. Moltíssima gent està en clíniques als nostres entorns, però d'això no es parla a les nostres sobretaules. Així que té una voluntat bastant desculpabilitzadora i, sobretot, de dir: això no és un problema individual que t'ha passat a tu, que has arribat tard a ser mare. Això és un problema estructural. 

Hi ha també una voluntat mobilitzadora, de sacsejar espais?

MM: Hem d’elevar la conversa, l'hem de col·lectivitzar i hem de moure els actors, sobretot els actors progressistes, els que tenen a veure amb allò públic, els feminismes, les esquerres, molts actors que estan participant de la construcció de l'agenda política i dels problemes socials. Aquest és un problema social que hem de posar sobre la taula. Les dretes l’han identificat claríssimament des de fa anys i nosaltres anem a remolc d'una certa por de parlar de voler tenir fills o de la família perquè ens sembla una mica conservador. I anem a remolc de la indústria privada, que ja fa temps que s'ha consolidat, sobretot en el nostre país i en la nostra ciutat, i no sabem què fan exactament, ni com ho fan. Per tant, sí, una gran voluntat d'aquest llibre és convidar molts altres actors a pensar sobre això, a investigar sobre això i, finalment, en algun moment també, a fer propostes polítiques.

Un de cada 10 nens nascuts ja ho són per tècniques de reproducció assistida. I malgrat això, el llibre parteix de la soledat social de les famílies que hi participen.

Laia Forné: També s’ha de tenir en compte que mentre es produïen tota una sèrie de canvis socials que afectaven la generació dels 80, dels 90, hi ha una part de la tecnologia que ha millorat molt aquests processos i que, per tant, ara s'utilitzen més. L'avenç tecnològic va molt ràpid, però el debat social no va de la mà. Encara no hem parlat de què suposa tenir un fill a través d'un procés de reproducció assistida, què passa si no té els teus gens, etcètera. Aflora molt la culpa aquí, la sensació de fracàs. Al final també hi ha una qüestió de mandats de gènere que encara està molt intrínseca, amb vergonya, i inseguretats. Qui es posa en un procés així i busca referents en troba pocs. 

Ser el principal destí europeu per als processos de donació d'òvuls és més aviat una vergonya o un fet a reivindicar? 

LF: El que ha fet que la indústria a Espanya en els últims anys hagi pres unes dimensions molt grans és una legislació singular. Aquí es permeten coses que en altres països, no. Permetem la donació, cosa que en altres països està més restringida. I hi ha una recompensa per donar els teus gàmetes, l'òvul o l'espermatozou, quan en principi és un gest altruista, tot i que al final hem vist que la recompensa econòmica és un dels motius principals perquè la gent faci donacions. A l’estat espanyol també existeix l'anonimat del donant, mentre que els altres països l'han anat traient. I és important remarcar que també hi ha un concepte de la família bastant inclusiu. Des del 2006 aquí es poden fer tractaments de reproducció assistida més enllà de les parelles heterosexuals, cosa que a França això fa tres anys, per exemple, no es podia. Tot això ha fet que persones d'Europa que no poden fer aquests tractaments en els seus països vinguin aquí. Això ha alimentat el desplegament de tota una indústria que obliga a fer-nos moltes més preguntes, amb veredictes diferents.

MM: Sempre és una mica difícil aquestes escales d’orgullosos o avergonyits. Tot el que són conquestes de drets, com és el cas de la inclusió de possibilitats a col·lectius no heterosecuals o dones sense parella, evidentment, orgullosos, és una cosa que desitgem per a la ciutadania de tot arreu. Però, en el fons, la conversa que nosaltres estem intentant introduir que no és tant d'estar a favor o en contra: és la diagnosi. Ni orgullosos ni no orgullosos, el que pensem és que s’està fent una aproximació a aquest tipus de temàtiques d'una forma extremadament individualista, poc complexa. Llavors, sí, hem fet un llibre que parla de reproducció assistida, però en el fons això no és un llibre sobre les tècniques de la reproducció assistida. 

És un llibre de qüestionaments.

MM: Això és un llibre que va de preguntar-nos, però per què ha passat això? Per què una generació, la generació de dones dels anys 70, nascudes als 70, anys 80, moltes estan arribant a fer-se preguntes sobre la maternitat a unes determinades edats? Per què hi ha tanta gent que acaba en aquests circuits? Per què sobre aquests circuits tenim tanta desinformació? Per què el nostre model públic va a remolc del model privat, on el model públic té límits, té uns recursos molt concrets, té unes tècniques que no es poden fer i, en canvi, la indústria privada pot fer-ho tot il·limitadament, sense límit de dades ni de tècniques? Nosaltres pensem que hi ha uns factors estructurals que expliquen això. I cal posar moltes mirades en diàleg, si només ho mirem des d'un punt de vista no l'encertarem, per això és un llibre molt plural.

Com encaixa el feminisme en aquesta cruïlla?

MM: Hem de ser molt conscients que som societats que som hereves d'una manera de pensar la reproducció d'una forma profundament sexista, on les principals lluites han anat durant dècades al voltant de la qüestió de l'avortament. I ens agafa una mica a contra peu haver de defensar el dret a tenir fills quan encara estem aclarint si hi ha metges que tenen dret a l’objecció de consciència per practicar avortaments. Per aquesta i moltes altres qüestions és un debat sensible, és un debat difícil de portar a l'àrea pública perquè per a la gent és incòmode. 

Ara s’obre una nova etapa, doncs?

MM: Estem en un punt en el qual tota la qüestió de tenir fills no ha de ser un destí obligatori, però tampoc no cal que ens passen a l'altre extrem de per tant tenir fills és una cosa profundament individual, cadascú que faci el que vulgui. Aquesta idea ens portaria a un dilema, que és: realment pensem que tenir fills és una cosa que ha de ser completament individual i secundària, socialment, i que la gent vagi fent i que com a societats no ens hem de fer càrrec? O potser hi ha un punt mig que és dir “bé, potser sí que pensem que la reproducció és una cosa que hem de discutir col·lectivament?”. Ho dic perquè si fos només una cosa individual, voldria dir que si de cop hi ha tota una generació que diu “Ah, doncs nosaltres no volem tenir fills, estem d'acord”, què? S'extingeix aquí la nostra espècie i punt. Pensem això? O potser pensem que hem de buscar nous imaginaris per pensar la reproducció en la nostra societat? Hem de buscar imaginaris que no estiguin basats en l'essencialisme, que diu que és un destí obligatori de les dones, però tampoc que és una cosa amb una lògica molt neoliberal, profundament individual.

Hi ha una frase que resumeix bé una altra realitat afegida, des del punt de vista de gènere. “La incorporació massiva de dones al mercat laboral no ha anat acompanyada de la incorporació massiva dels homes a les feines domèstiques i de criança”. Això també condiciona.

MM: Al final tota aquesta conversa, des d'una perspectiva de gènere, és molt paradigmàtica. De nou són les dones que estan posant els seus cossos per fer uns tractaments que són complexos, que tenen un impacte en la seva salut, un impacte econòmic, psicològic i de nou és una conversa que sembla que hauria de ser feminisme que l'abordés i nosaltres això ho estem discutint. No és una conversa de feminisme, és una conversa de la nostra societat, si considerem que pensem que la reproducció social és un valor que ens importa. Si de nou deixem caure en una cosa molt individual, sobre qui recau? Sobre les dones. I això també és un problema, no és just.

La gran diferència social sobre la reproducció assistida és com d’avançat està aquest pensament en el sector privat i com d’allunyat ho està en el debat públic?

MM: És un dels punts de partida. Nosaltres ho insistim molt perquè aquest no és un llibre per a gent que vol tenir fills o que té dubtes sobre això. És un llibre per a gent que li interessa que una societat es desenvolupi amb la millor llibertat possible, amb la menor desigualtat possible, que hi hagi un accés públic a les qüestions que ens sembla que són drets fonamentals i, com que aquest tema no el tenim resolt, la indústria privada va guanyant terreny i el malestar individual va guanyant terreny. Nosaltres el que volem és treure-ho d'aquí i dir, escolta, això ho hem de solucionar junts, això ho hem de solucionar des del públic i hem de poder tenir aquesta conversa.

Entre les causes que ens han portat a retardar i reduir molt les xifres de natalitat a l’estat espanyol, existeix sobretot una pinça que ho expliqui: entre un feminisme d’auge post-franquista alliberador de certes obligacions familiars prèvies i un context compartit internacionalment, de l’augment del pes de la dona en l’àmbit laboral i d’un individualisme creixent de tota la població?

LF: Apuntem a diversos factors, no sé si diria pinça. També hi ha un debat sobre si són més factors culturals, que és que ja no volem tenir fills, o si són  estructurals: com no puc pagar el pis, no tinc fills. Però una de les causes és que el feminisme espanyol, per la seva història, perquè venien de 40 anys de franquisme, perquè l'avortament estava prohibit, perquè faltaven drets sexuals i reproductius, es va centrar en altres coses, i en guanyar l'esfera pública. Però l’arrel no pot ser aquesta. Perquè tu pots treballar i tenir fills. El problema és que aquest sistema social ara mateix, aquest estat del benestar que tenim fent aigües, dificulta molt la combinació entre vida i criança. Ja no és només el fet d'una trajectòria feminista que potser ha obert nous imaginaris, sinó que també alhora les condicions materials són les que són.

EI: Jo sumaria també una dimensió cultural de com que s'estan reconfigurant les parelles. Des de la UAB, fan un podcast que detallen com dones estan criopreservant els seus òvuls perquè no troben una parella amb qui projectar la idea de família que tenien en ment. Hi ha una qüestió per un costat que és la corresponsabilitat en el moment de tenir família, i de quina manera es podran distribuir les tasques de les cures, però abans que això fins i tot hi ha un altre pensament: tinc una parella que jo penso que sigui algú digne per formar aquesta configuració familiar? Això ens fa preguntar-nos, en ple creixement de l’individualisme, si aquelles persones que en el seu moment emprenyien el projecte familiar segueixen existint o com a mínim cal revisar-les. 

Creieu que les classes amb ingressos baixos, nivells d’educació més modestos i en molts casos contextos migratoris poden veure aquest debat com un problema de blancs, amb estudis superiors i moderadament rics? 

LF: De moment, no es pot polaritzar d'aquesta manera. La població migrant també està arribant més tard a l'edat que ells tenien fills, però cadascú des del punt de vista del que partia. De moment el que s'ha vist és que l'indicador més clar de diferència a l’hora de tenir fills és el de la carrera professional. Per tant, és clar que hi ha una qüestió de classe, però té a veure amb què si tu tens una carrera professional canviant, postergues més el teu moment de maternitat. Si ets de classe popular, tens un mateix lloc de feina segurament des de fa temps, no esperaràs tant aquest moment. Calcules que les teves condicions materials i la teva precarietat serà la mateixa ara que d'aquí 10 anys, i això és el que explica que potser no hi ha aquesta espera. També pot passar que la persona que ara dona òvuls perquè ha de pagar-se la carrera d’aquí un temps és la que va a buscar òvuls. Ens falta informació per fer una radiografia més completa, però evidentment la classe també s’hi expressa.

Com opera la dreta, en el pla de la reproducció assistida?

LF: Per començar, estan invertint més diners. L’esquerra ni hi pensa. Jo crec que ni ha pensat sobre què fem les tècniques de reproducció. No hi és ni a la llista de deures per a demà. Mentrestant, la dreta, a Espanya, com l’Ayuso o com a Galicia, es mou. Ayuso ja ha dit que pujarà dels 40 anys l’edat permesa fins als 45, amb els tractaments de reproducció assistida de la pública. Hi ha una aposta clara per dir: hem de tenir més natalitat. I això té molt a veure amb discursos eugenistes i contra la immigració, també, que és la que està tenint més fills actualment. També hem vist a Trump dir això a la seva campanya electoral. És a dir, la dreta ja ho està fent, tot i que segurament ho fa menys del que diu. L'Ayuso et dona 500 euros al mes si tens fills abans dels 30 anys. Tu veus aquí el pla de natalitat a Catalunya? Tots són ambigüitats.

Es diu diverses vegades al llibre que les clíniques privades, amb grans beneficis, fan promeses massa elevades a persones o parelles en un estat de fragilitat i nervis sobre un procés que possiblement no acabi donant els resultats que desitgen. L’administració hauria tenir-hi la vista posada?

LF: Un dels debats que tenim és quin rol ha de jugar l'Estat en aquesta regulació, en aquestes tècniques, i per tant crec que sí que una part important passa per controlar, per posar límits, tant sigui en lucre com poder definir aquests criteris d'accés que per la pública són d'una manera i la privada d'una altra. Hem de tenir un major control sobre aquesta indústria que ara mateix té barra lliure. Aquesta és una de les prioritats.

Per acabar, al llibre es menciona també l’impacte cultural que ha tingut “la narrativa de l’elecció” -ara pots escollir quan ser mare/pare- en les generacions de les darreres dècades. És la gran trampa del nostre temps?

MM: Potser sí que som una generació que no està disposada a alguns fins nivells de renúncia i que la gent associa tenir fills a un nivell de renúncia molt alt. Però llavors té molt de significat també que tantes dones s'hagin rebel·lat contra l'obligatorietat d'aquesta renúncia, davant d'una societat que no es fa càrrec de les cures, que no es fa càrrec de la reproducció de la vida. No té res de sorprenent no tenir fills en una societat en què això és una sobrecàrrega que produeix desigualtat, pobresa de temps, pobresa econòmica. En canvi, per aclarir el camí, estaria bé fer altres preguntes: si la nostra societat trobés serveis i polítiques públiques per acompanyar la cura, baixaria l'edat mitjana de materanitat una altra vegada? Els tindríem abans o no? No ho sabem, però en qualsevol cas jo voldria saber-ho. Vull saber què passa en una societat on la cura està garantida en polítiques públiques, on les dones no queden soles ni s'empobreixen. Perquè potser no baixa, però, si no baixa, almenys sabrem que la gent té fills amb més qualitat de vida. I per mi això ja seria més que suficient, no?