El procés d’implantació embrionària és essencial perquè es produeixi un embaràs, però continua sent un dels punts més fràgils i menys predictibles de la reproducció humana. Tot i transferir embrions de bona qualitat, moltes persones i parelles es troben amb intents fallits que generen dubtes i frustració. En aquest article repassem què se sap avui sobre el fracàs d’implantació, quines en poden ser les causes i quines proves poden ajudar a orientar un abordatge personalitzat.

S’anomena fracàs d’implantació la situació en què, després de diverses transferències d’embrions de bona qualitat, no s’aconsegueix un embaràs clínic. Tot i que no existeix una definició única, molts equips mèdics consideren que hi ha fracàs d’implantació quan no s’obtenen resultats després de tres transferències o més de quatre blastocists transferits sense èxit. La definició pot variar segons la història clínica, però sempre fa referència a la repetició d’intents sense resposta positiva.

La clau d’aquest procés és la comunicació entre embrió i endometri. Perquè la implantació es produeixi, tots dos han d’estar en el moment exacte i en les condicions adequades. Si una de les parts no hi arriba o si no hi ha sincronització, l’adhesió i el desenvolupament inicial no tenen lloc.

Quan la causa és embrionària: un potencial que no sempre es veu

Un embrió pot semblar morfològicament perfecte al microscopi i, tot i això, no tenir capacitat d’implantar. La raó més habitual és la presència d’alteracions cromosòmiques. Segons les societats científiques europees, més de la meitat dels embrions humans presenten alguna forma d’aneuploïdia, una dada que augmenta a partir dels 38 anys. Aquestes alteracions impedeixen que l’embrió es desenvolupi amb normalitat, de manera que la implantació no progressa.

També hi poden influir aspectes com el dany en l’ADN espermàtic, la manera com l’embrió metabolitza l’energia durant els primers dies o petites variacions en les condicions del laboratori. Per això, una embrionadora pot recomanar tècniques de selecció millorada, com el diagnòstic genètic preimplantacional (PGT-A) o els sistemes de seguiment en temps real, que permeten observar com evoluciona l’embrió abans de transferir-lo. Cap tècnica garanteix l’èxit, però poden ajudar a identificar embrions amb un potencial implantatori més alt.

Quan el repte és uterí o endometrial: la importància del "niu"

L’endometri és una capa dinàmica que canvia al llarg del cicle. Només durant uns pocs dies -la finestra d’implantació- és realment receptiu. És en aquest moment que l’embrió ha d’arribar i establir contacte. Si hi ha una descoordinació temporal, la implantació no es produeix.

Hi ha situacions anatòmiques que poden dificultar aquest procés. Pòlips, miomes que deformen la cavitat o adherències intrauterines poden interferir físicament en l’adhesió embrionària. També cal tenir en compte les malformacions congènites, com l’úter septat, o la presència d’endometriosi, especialment quan afecta la cavitat o altera l’entorn inflamatori.

Però l’úter pot semblar completament normal en una ecografia i, així i tot, no estar preparat per rebre un embrió. És el que passa quan l’endometri no expressa els gens i proteïnes necessaris en el moment adequat. Per estudiar aquesta receptivitat, s’han desenvolupat proves com el test ERA, que analitzen el perfil genètic endometrial per determinar si la finestra d’implantació és la prevista o si cal ajustar el dia de transferència.

Factors immunològics: un equilibri delicat

El sistema immunitari matern ha de trobar un punt d’equilibri molt fi. L’embrió és genèticament diferent i ha de ser acceptat. Quan aquest mecanisme de tolerància no funciona adequadament, poden aparèixer dificultats per implantar.

Algunes línies de recerca han analitzat el paper de les cèl·lules NK, que en casos d’excés o activitat exagerada podrien interferir en la implantació; també es tenen en compte les citocines inflamatòries o determinades combinacions genètiques HLA entre mare i embrió. Encara hi ha debat científic sobre l’abast real d’aquests factors, i els tractaments immunomoduladors només s’indiquen en situacions molt concretes i sempre sota supervisió especialitzada.

Salut general, hàbits i entorn: el cos també parla

La implantació no depèn només de l’úter i de l’embrió. L’estat general de salut té un paper important. Alteracions com els trastorns tiroidals, la resistència a la insulina, alguns problemes de coagulació o la síndrome d’ovari poliquístic poden modificar la manera com l’endometri es vascularitza o respon a les hormones.

A més, hi ha factors ambientals que poden influir: el consum de tabac o alcohol, l’exposició a tòxics, la manca de descans o períodes prolongats d’estrès. També el pes corporal, tant si és massa baix com si és massa alt, pot alterar la regularitat hormonal i la receptivitat uterina. Tot plegat no determina per si sol l’èxit o el fracàs, però forma part del context global que cal tenir present.

Quan cal fer un estudi complet?

Davant diversos intents fallits de FIV, els equips especialitzats solen plantejar una valoració integral. Aquesta pot incloure un estudi anatòmic de la cavitat uterina, una revisió de la receptivitat endometrial, proves de coagulació o d’immunologia, i, si es considera pertinent, un estudi genètic dels embrions. El tractament dependrà del que es detecti: des de corregir quirúrgicament un pòlip fins a ajustar el dia exacte de transferència o seleccionar l’embrió amb millor dotació cromosòmica. Cada cas és diferent i la personalització és clau.