Un de cada quatre embarassos no arriba a terme, una realitat que moltes dones comparteixen, però que continua sent invisibilitzada. Ara el dol perinatal arriba al teatre amb Batecs, un espectacle d’autoria coral i dirigit per la dramaturga Lara Díez Quintanilla. A l’obra tres protagonistes, la Carla, la Joana i l’Angie, topen amb la mort quan esperaven vida i les acompanyem en el seu dol gestacional en diferents fases de l’embaràs.
Tres històries que travessen, des de llocs vitals diferents, camins marcats per la soledat, l’ètica i el silenci. Amb un repertori de luxe Belén Barenys, Alba Florejachs, Bàrbara Roig, Cristina Plazas i Sergi Vallès, podeu veure Batecs a la sala tallers del Teatre Nacional de Catalunya fins al 3 de maig.
En aquesta entrevista Díez analitza per què és vital parlar del dol perinatal per poder-lo transitar i quines eines tenen les famílies per afrontar la pèrdua gestacional.
Com va sorgir el projecte de Batecs?
La Nídia Tosal, que és coautora també de l'obra, va viure una experiència de dol gestacional i va compartir-ho amb l'Ariana Ruglio, que tenia el compte a Instagram Temps de Dol, que ja no existeix, i que havia creat arran de les pèrdues que havia tingut. I s'hi va ajuntar l'Alba Florejachs, que també és actriu i surt a l'obra. D'aquesta unió entre companyes va sorgir la idea de crear una obra de teatre que parlés del dol perinatal. Quan en van tenir un primer esborrany, van contactar amb mi per dirigir-ho. Em vaig afegir a l'autoria per acabar de donar-li forma a l'obra. I així va començar l'aventura. Jo tenia la meva filla de sis setmanes i quan m'ho van dir va ser molt impactant, però em vaig llençar a la piscina de seguida.
Quants testimonis vau arribar a recollir? Quins sentiments compartien?
Hi ha 200 testimonis que estan darrere d'aquesta obra i que es van recollir a través del compte d'Instagram de Temps de Dol. Tot de dones que van tenir la generositat de compartir les seves històries i els personatges que s'han descrit a l'obra estan creats a través d'aquestes veus testimonials. Bàsicament el més compartit és el sentiment de soledat, el de rebuig i el d'incomprensió. La gent no entén que per mi és important passar un dol per aquesta criatura, i per això una se sent tan sola. No ho puc comentar perquè em fa vergonya o directament la gent no li ve de gust escoltar-ho perquè crea rebuig.
El dol perinatal és una realitat vital que viuen moltes dones, però encara està força invisibilitzat, què voleu aconseguir amb aquest espectacle?
Doncs l'estadística diu que un de cada quatre embarassos no arriba a terme. Això és molt fort! És un tema que ens toca a totes i a tots per amigues, germanes, mares, filles, però, en canvi, no se'n parla. Ara s'explica més, però fins ara ha estat un tema totalment silenciat. El que volem amb l'obra és trencar aquest silenci i alhora també posar-hi una mica de llum. Es parla de les morts perinatals com a petites morts, i en realitat són morts immenses que costen molt de mirar, però quan les mires, quan pots parlar-ne i t'atreveixes a entrar-hi, aleshores apareix una bellesa extraordinària. Volem que aquesta bellesa i aquesta possibilitat de mirar i elaborar-ho pugui ser totes juntes.
"Anomenar allò que ha passat és el primer pas per començar a sanar: la pèrdua existeix i el dolor és legítim"
De fet, parleu de dol perinatal de diferents formes. Pot ser pèrdua fetal, però també la voluntat de maternar o la pressió per fer-ho, la decisió d’avortar o la infertilitat. Com es retrata aquest a l’espectacle?
Exacte, tractem l'òrbita del dol perinatal des de diverses perspectives. Hi ha tres bàsiques. La primera és el dol per la fertilitat, per la no fertilitat. Sempre dic que aquesta paraula no l'hem trobat bé perquè ser fèrtil o no, no té res a veure amb tenir criatures biològiques o no, però sí que tractem aquest tema, el voler i no poder. I després també l'altra que tractem és el dol per causes de malformacions, que sempre diem que si té malformacions cal interrompre, però prendre aquesta decisió és molt difícil portar-la a terme. I també, la pèrdua d'una criatura en alguna fase de la gestació.
A l'obra mostreu tres casos del dol perinatal diferent, en moments diferents etapes de l’embaràs. Hi ha diferències en el fet que passi en un moment o un altre?
A veure, les fases del dol estan molt estudiades i sembla que sí que segueixen un ordre de negació, l'enfado, la depressió i després l'acceptació. Però en acabat, cadascú el viu a la seva manera perquè totes són úniques i repetibles, i cadascú ho fa seu a la seva manera.
Per què el dol perinatal continua sent tan invisibilitzat, silenciat i amb aquest sentiment de culpa?
Penso que el sentiment de culpa té a veure amb les dones perquè ens ho carreguem tot a les nostres espatlles. Per si no podem tenir el cos prou entrenat perquè pugui maternar, pugui treballar i pugui tenir-ho tot. Quan no es pot maternar o es perd la criatura és quan veiem que el cos no respon als desitjos. Aleshores apareix la culpa en el teu cos i per no ser la dona que la societat li dona l'encàrrec de ser mare. A més, també ens trobem davant d'un sistema capitalista salvatge mal interpretat, en què la mercantilització també es posa sobre els nostres cossos. Sobretot quan se'ns diu que si perds una criatura doncs ja en tindràs una altra, i si la següent la perds doncs una altra vindrà i així fins a l'última oportunitat. Com si fos un joc de cromos! I per tapar la boca aquest desconsol i aquest dolor hi ha tot de mètodes. Però no hi ha prou espai per viure el dol perinatal.
Creus que realment el sector sanitari necessita fer una revisió en com acompanyar aquestes pèrdues?
Sí, sí, necessita una revisió. També és veritat que l'obra en molts moments demonitza el personal sanitari. Igualment, sabem que hi ha persones que estan súper ben formades, que acompanyen com cal i que en saben un munt. Però en general, en consulta ginecològica moltes dones han sentit aquesta violència obstètrica. Sí que penso que estaria bé estar més formats a l'hora d'acompanyar, però no ells només, sinó tots nosaltres. Hem de ser més capaços de suportar el dolor de l'altre, d'escoltar-lo i de no intentar buscar respostes ràpides sinó simplement saber com tenir això, abraçar això i acompanyar-ho.
També tracteu la mercantilització de la reproducció assistida. Hi ha realment un negoci entorn del desig de ser pares i mares?
Jo sempre dic que gràcies a la reproducció assistida moltes de nosaltres hem pogut tenir criatures. Perquè també ens hi hem posat molt tard a causa un cop més, d'un sistema on tot està precaritzat: l'habitatge, la feina... tot es complica i no pots assumir la idea de tenir criatures fins que no estàs una mica estable i això t'arriba quan ja ets molt gran. Però també és cert que la reproducció assistida, les in vitro i també les ovodonacions estan plantejades des d'un lloc a on no es posa la vida al centre. Sinó que acaba sent una indústria, que t'obliga a córrer i a fer-ne com més millor. Hi ha molt poca cura. Jo no tinc cap resposta de com hauria de ser. L'obra tampoc la té, però sí que és veritat que es plantegen aquestes incomoditats i aquestes preguntes. Perquè la idea de l'obra també és que des de la col·lectivitat del teatre puguem fer-nos més sàvies i puguem veure una resposta conjunta.
Una altra qüestió interessant és el desgast de la parella. Com es pot portar de forma compartida una muntanya russa com aquesta?
Sí, és claríssim. El tema de la parella en aquests processos és molt dolorós. També és veritat que cal tenir sempre present aquella persona perquè que aquella relació tingui un sentit més enllà de les criatures. Però és dificilíssim perquè quan t'atrevessen aquestes coses és difícil no veure l'altre, i veure aquest problema de fertilitat o veure aquella pèrdua. I moltes vegades es produeix una separació.
"El silenci social sobre la mort gestacional afegeix un pes extra a les famílies que necessiten ser escoltades"
Quan es viu un dol perinatal, com en molts altres moments de malaltia, hi ha com una gran pressió per tornar a ser productius. Què li passa a la nostra societat actual que és incapaç de transitar pèrdues, tristeses i problemes?
Sí, és el tema de la societat de consum en què vivim. Has de ser productiu, has de poder consumir, has de poder treballar, i si no, no ets ningú. Tu et defineixes per la teva feina i els teus resultats, la teva economia, els diners que aportes, etc. Aquesta és tota la unitat de mesura i és una llàstima perquè ens perdem pel camí.
De fet, Batecs no només és l'obra també heu creat una sèrie d'activitats entorn d'ella on el públic pot participar i fer reflexió conjunta. Expliqueu-nos una mica què més heu organitzat?
Doncs, mira, el dia 22 d'abril hi ha una tola rodona prèvia a l'espectacle amb el Col·legi de Treball Social. El dia 23 d'abril Sant Jordi hi ha una promoció en què si s'envia un mail a grups@tnc.cat hi ha un 50% de descompte amb les entrades i és una bona iniciativa per promoure la cultura també des d'aquí. I el dia 24 d'abril hi ha un col·loqui amb la Júlia Beltran, autora d'Estimada Desconeguda que és un llibre meravellós i increïble, i que el recomano molt. I després, el dia 29, tenim un altre col·loqui amb la Cristina Fallaràs i amb quatre persones molt interessants també sobre el dol perinatal. Estem promovent molta conversa! També tenim un bon feedback del públic, ens trobem amb gent després de la funció que tenen ganes de continuar parlant. Però aquesta és la idea!
Sabem que hi haurà girà el 2027 i esperem que l'espectacle duri anys i anys, i que aquesta obra acabi sent un clàssic on tothom pugui viure una sensació catàrtica i sentir que parlem d'elles, al cap i a la fi, també de nosaltres.
