Quan parlem del futur sovint pensem en economia, infraestructures o despoblament. Però hi ha un element essencial que, de vegades, passa desapercebut: els infants i adolescents que creixen dintre del sistema de protecció i, voldria fer una reflexió en el marc del dia mundial dels drets dels infants (20 de novembre).
Segons fonts de l’informe estadístic mensual del Sistema de Protecció a la Infància de la Generalitat de Catalunya del mes de setembre, hi ha uns 8.437 infants i adolescents en mesura protectora, dels quals un 52,8% són infants de 0 als 14 anys.
D’aquests 8.437 infants i adolescents en mesura protectora, 3.405 infants (exceptuant adolescents de 16 a 17 anys que resideixen en pisos i, els serveis per a adolescents i joves emigrats sols), estan residint en un centre residencial, sigui en centres públics o privats. Parlem només del nostre país, sense ampliar el focus més enllà de les fronteres catalanes. Aquesta xifra, que sovint queda amagada darrere titulars més cridaners, ens interpel·la directament com a societat. No podem parlar de futur si no parlem d’aquests infants i joves perquè, al cap i a la fi, seran els adults que el dia de demà compartiran amistat, feina, festa i espais amb els nostres fills i filles.
La realitat dels infants que resideixen en un centre residencial no sol ser notícia per als mitjans de comunicació, excepte quan es produeixen casos especialment mediàtics o impactants, com per exemple la notícia que va escandalitzar la societat a principis de setembre de 2026, quan es van trobar les restes sense vida d’un nadó de 18 mesos a Santa Bàrbara (Montsià). Tanmateix, fins i tot en aquestes situacions, l’atenció acostuma a centrar-se en les negligències o les circumstàncies que han provocat el desemparament de l’infant. Es parla del perquè, però poques vegades ens preguntem on viurà, amb qui compartirà el dia a dia o com li afectarà aquesta vivència al seu desenvolupament.
Quan els infants ingressen als centres residencials, com per exemple els centres d’acollida, cases d’infants o altres centres de protecció, han de reconstruir la seva quotidianitat en un entorn institucional. Comparteixen habitacions amb altres infants, conviuen amb professionals que es relleven en diferents torns i estableixen vincles afectius que, sovint, es veuen condicionats pels canvis d’equips, les vacances o la rotació laboral.
A més, avui dia encara existeixen prejudicis que associen els infants tutelats amb problemes de conducta, fracàs escolar o altres situacions problemàtiques i, per tant, aquest estigma fa que moltes persones evitin parlar-ne, però la realitat està present arreu del territori.
Són nens i joves que van a les escoles, juguen als parcs, comparteixen espais amb els nostres fills i filles i necessiten el mateix que qualsevol infant: estabilitat, afecte, referents adults, oportunitats i el més important, una llar.
Dels 8.437 infants i adolescents en mesura protectora, únicament 842 infants conviuen en un acolliment familiar en família aliena, tant en la modalitat d'urgència i diagnòstic com en acolliment simple o permanent. A aquestes xifres cal afegir-hi els 841 infants que durant el mes de setembre es trobaven en mesura d'acolliment preadoptiu, una modalitat específica que constitueix el pas previ a l'adopció i que, per les seves característiques, s'analitza de manera diferenciada de la resta d'acolliments familiars. Font: Informe estadístic mensual. Sistema de protecció a la infància. Setembre 2026. Generalitat de Catalunya.
Aquesta realitat convida a una profunda reflexió. Malgrat que nombrosos estudis i l'experiència professional evidencien els beneficis que aporta créixer en un entorn familiar, la gran majoria d'aquests infants continuen desenvolupant-se en centres de menors.
L’acolliment no és un acte heroic. És un acte humà. És obrir la porta a un infant que necessita estabilitat mentre la seva família d’origen es recupera. És compartir temps, rutines, afecte, oferir-los una mà que els sostingui, una veu que els tranquil·litzi, una llar que els faci sentir que pertanyen a algun lloc. Perquè quan se li ofereix una família a un infant se li està donant l’oportunitat de construir un vincle, la quotidianitat i tenir referents estables que, al cap i a la fi, permet als infants créixer en un entorn més proper i humà.
Sovint parlem de futur: de retenir talent, de crear oportunitats, de fer créixer el territori. Però el futur també són aquests infants que necessiten ser com qualsevol altre, i per això necessitem una societat que empatitzi, que conegui aquesta realitat i que no doni l’esquena als que més ho necessiten.
Com a catalans, tenim un repte molt important: parlar i sensibilitzar-nos amb els infants institucionalitzats, perquè si volem un territori més just, més cohesionat i més fort, hem de començar per aquí: per garantir que cap infant creixi sense sentir-se part d’una comunitat. Perquè canviar la vida d’un infant també és una manera de construir el futur del nostre territori.
