Eduquem els infants amb preocupació per si miren massa estona els dibuixos, si agafen el mòbil massa aviat o si la tauleta s'ha convertit en una companya habitual del temps mort. Som conscients d'això; de la importància de reduir tant com puguem el temps de pantalla en la primera infància. Però potser no som tan conscients d'una altra qüestió: quin efecte pot tenir en ells el temps que nosaltres passem amb les pantalles.
Perquè durant els primers anys de vida els infants aprenen a parlar, a entendre el món i a regular-se gràcies a una cosa molt senzilla però decisiva: que hi hagi un adult disponible que els miri, els escolti, els respongui i conversi amb ells. Quan això s'interromp sovint, el desenvolupament se'n pot ressentir.
Aquest fenomen es coneix com a tecnoferència: la interferència que produeix la tecnologia en les relacions cara a cara. I en la primera infància és especialment rellevant, perquè els tres primers anys són una etapa molt sensible per al desenvolupament del llenguatge.
No es tracta només d'aprendre paraules. El llenguatge és la base per expressar necessitats, regular emocions, entendre els altres i construir els aprenentatges que més endavant seran els pilars de la vida escolar.
Ambient sonor a casa: escoltar paraules i notificacions
Un dels estudis més clars sobre aquesta qüestió es va fer a Austràlia amb 220 famílies amb infants d'entre 12 i 36 mesos. Els investigadors van enregistrar l'ambient sonor de casa durant tot un dia i van analitzar quantes paraules sentien els infants, quants sons o vocalitzacions feien ells mateixos i quants torns de conversa hi havia entre adults i criatures.
El resultat va ser molt directe: com més pantalla, menys conversa. Als 36 mesos, cada minut extra de pantalla es relacionava amb 6,6 paraules menys dites pels adults, 4,9 vocalitzacions menys de l'infant i 1,1 intercanvis de conversa menys. És a dir, la pantalla no només ocupa temps: també pot robar moments de llenguatge.
Això importa perquè la conversa és molt més que “parlar”. Quan un adult respon a un balboteig, amplia una paraula o comenta allò que l'infant està mirant, està ajudant el cervell a construir llenguatge. Per això els investigadors insisteixen tant que no compten només els minuts de pantalla, sinó també els torns de conversa i la qualitat d'aquesta interacció quotidiana.
Estar mig pendent d'una altra cosa
A més, no cal passar una llarga estona enganxat al mòbil perquè hi hagi interferència. De vegades n'hi ha prou amb petites interrupcions repetides. Un estudi amb infants d'uns 20 mesos va observar que, quan els adults rebien més notificacions audibles mentre eren amb la criatura, els infants tendien a tenir menys vocabulari. El més interessant és que l'efecte no depenia només d'estar mirant activament la pantalla: també comptaven les interrupcions, la temptació de mirar i aquella sensació d'estar mig present i mig pendent d'una altra cosa.
Hi ha un altre element molt habitual i sovint molt normalitzat: la televisió encesa de fons. Encara que ningú no l'estigui mirant de manera atenta, la tele pot actuar com un distractor constant. Fa que l'adult contesti pitjor o més tard, i fa que l'infant iniciï menys intents de comunicar-se. Això és especialment important durant els àpats, perquè són moments molt valuosos per parlar, comentar el dia, repetir paraules, explicar què agrada i què no, o simplement compartir experiències. Quan la televisió hi és de fons, tot això es fragmenta.
Posar paraules als sentiments
Quan es parla de pantalles i primera infància, sovint es pensa només en llenguatge. Però en realitat el que està en joc és més ampli. Si hi ha menys conversa, menys atenció compartida i menys resposta adulta, també hi ha menys oportunitats perquè l'infant aprengui a entendre què li passa, a posar paraules al que sent i a relacionar-se millor amb els altres.
Les revisions publicades fins ara mostren que, quan la tecnologia interfereix massa en la relació amb els adults, els infants poden tenir més dificultats per estar tranquils, per esperar i per gestionar millor algunes situacions quotidianes. No és que una notificació “causi” per si sola un problema, però sí que la qualitat de la presència adulta importa molt més del que a vegades pensem.
Ara bé, això no vol dir que calgui culpabilitzar les famílies. Criar és exigent, i els dispositius formen part de la vida quotidiana. Serveixen per treballar, organitzar-se, buscar informació o simplement desconnectar uns minuts.
La ciència també adverteix que no té sentit convertir aquesta qüestió en una nova font de culpa parental. Però una cosa és entendre aquest context i una altra, molt diferent, és ignorar un risc que cada cop coneixem millor: quan la pantalla de l'adult s'interposa massa sovint en la relació amb l'infant, es poden perdre oportunitats molt valuoses de desenvolupament.
Una alternativa amb evidència científica
Però estem de sort: també hi ha hàbits i activitats que protegeixen clarament el desenvolupament del llenguatge. I aquí la recerca assenyala una eina especialment poderosa: la lectura compartida i l'hàbit d'explicar contes des de ben petits.
Els infants que comparteixen contes amb els adults acostumen a tenir més vocabulari, una millor comprensió i més interès pel llenguatge. A més, aquest entorn ric en paraules i conversa s'associa amb una millor preparació per a l'escola i amb trajectòries educatives més favorables més endavant. Llegir o explicar contes no és només “entretenir”: és regalar una estona de mirada compartida, de preguntes, de repeticions i de vincle.
Després sí, també hi ha altres gestos útils: reservar alguns moments sense pantalles, evitar la televisió de fons, silenciar notificacions quan compartim estona amb els infants o deixar el mòbil fora de la vista durant els àpats. Però si haguéssim de destacar una mesura concreta, senzilla i amb molt potencial protector, seria aquesta: explicar i mirar contes junts, i parlar molt amb els infants, fins i tot abans que puguin respondre amb paraules.
Al capdavall, potser el repte no és només reduir pantalles, sinó protegir la conversa. Perquè abans que qualsevol aplicació, qualsevol vídeo o qualsevol contingut “educatiu”, allò que més ajuda un infant a parlar, a pensar i a créixer continua sent una cosa molt simple: un adult disponible que el mira, l'escolta i li explica el món amb paraules.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu aquí l’original.
- Font: JAMA Network. Screen Time and Parent-Child Talk When Children Are Aged 12 to 36 Months
