La història de la Paula és d'aquelles que et glacen el cor i et provoquen un nus a la gola difícil de gestionar. Mestre, mare de dos fills -el Blai i la Bruna-, fa gairebé dos anys que va veure com la seva vida se li truncava de cop: sense avisar i sense poder-hi fer absolutament res. Ni en el pitjor dels seus somnis podia imaginar-se que li tocaria viure una situació tan dura en primera persona: la mort del seu fill Blai de només dos anys i mig.
Però tampoc s'imaginava que a conseqüència i amb el buit que va deixar el petit Blai, tiraria endavant Un dia més, un pòdcast on comparteix amb altres pares i mares -que malauradament també transiten pel dol infantil-, emocions, sensacions, pors i reflexions amb l'objectiu de ser un refugi i un espai segur però també de visibilitzar la mort infantil i buscar una comprensió moltes vegades inexistent. La seva valentia, juntament amb la tendresa i serenitat amb què parla del que ella mateixa descriu com "antinatural" fa que amb poc temps la iniciativa s'hagi convertit en un referent.
El teu fill Blai mor amb dos anys i mig. Què va passar?
L'any 2024, el meu fill Blai va morir. Era el meu fill gran i va morir amb dos anys i mig de manera superinesperada. I bé, com et pots imaginar, va ser un xoc a nivell personal, a nivell familiar i a nivell de trencament d'esquemes, perquè l'última cosa que t'esperes és que una criatura amb dos anys i mig que està sana i que ha crescut bé, mori de manera inesperada a causa d'un virus respiratori. Va fer una bronquitis que va derivar en un quadre víric molt més greu i va morir. (Respira) Va morir per una parada cardíaca a casa nostra.
La Bruna hi era?
No. (Pausa) De la Bruna vam saber que estava embarassada tres setmanes després de la mort d'en Blai.
Per tant, d'alguna manera hi era.
O sigui, hi era sense que ho sabéssim. Vaig veure que no em venia la regla i primer ho vaig atribuir a tota la situació que estava vivint i passats diversos dies vaig pensar: "Fes-te un test d'embaràs, per si les mosques". Llavors vaig saber que estava embarassada de la Bruna.
Com vas rebre aquesta notícia?
Fatal. Molt malament. (Pausa) Molt malament. Vull dir, en un moment tan summament irracional jo al final pensava: "Per què la vida em pren un fill i me'n porta un altre?". I com pots imaginar, doncs ha estat un procés d'embaràs, horrorós, que no desitjo ningú. Ha sigut un embaràs trist. Trista cada dia. En alguns moments sí que pensàvem: "Hem de ser forts, hem de tirar endavant, perquè ve una altra criatura". Però quin escenari es trobarà aquesta nena quan arribi aquí? Es trobarà uns pares tristíssims, enfonsats...
I quan va néixer, amb què es va trobar la Bruna?
Es va trobar un escenari, -parlo per mi, vull dir, al final la meva parella ha portat el seu procés d'una altra manera-, però al final ja sabem que les dones, quan patim un postpart, hi ha tot un canvi important a nivell mental- i es va trobar una mare molt trista. I una mare que se sentia molt culpable per tenir-la, i que se sentia molt culpable per estimar-la, i que se sentia molt culpable cada vegada que intentava viure un moment amb ella. Perquè jo sentia que cada moment que jo gaudia amb la Bruna m'allunyava una mica de la meva maternitat amb el Blai. I, a la vegada, revivia els primers moments del seu naixement amb els primers moments del naixement del seu germà. Els primers quatre mesos van ser molt complicats, molt, molt complicats a nivell anímic. I amb moments d'eufòria, perquè tens una criatura i perquè és el més bonic que t'ha passat a la vida i perquè te'ls estimes amb bogeria, però també amb moments de tristesa absoluta, de dir: "No soc capaç de criar aquesta nena i de sostenir el que implica una maternitat".
I ara la Bruna quants anys té?
La Bruna ha fet un any. De fet, la data prevista de part de la Bruna era exactament nou mesos després que en Blai morís. Ell va morir el 15 de setembre, i amb la Bruna sortíem de comptes el 15 de juny... Va néixer el 14.
Tens la sensació que potser va anar tot massa ràpid?
No. No, perquè... no és que tingui la sensació que tot ha anat massa ràpid, és que ha anat com ha anat. Sí que crec que si potser la Bruna hagués trigat més a néixer, hauria fet el procés de dol d'una altra manera, però a la vegada penso que tres setmanes després que es mori un fill, tu saps que ve un altre al darrere i per nassos t'has de mantenir fort i és un ancora cap a la vida.
Com heu viscut aquesta situació com a parella?
Doncs mira, els primers mesos anàvem molt en paral·lel. Necessitàvem les mateixes coses. Però passat uns mesos, les necessitats de cadascun van anar variant. Jo necessitava estar molt de temps connectada a la meva tristesa, connectada al meu dolor, mirant fotos d'en Blai i transitar en aquest dol de la manera més punyent que existeix, mentre que ell ha tingut en alguns moments actituds una mica més evitatives per pura supervivència. Tot i que jo, dos mesos després de morir en Blai, vaig tornar a treballar perquè ho necessitava. Tot el dia a casa em queien les parets a sobre.
En quin moment neix el pòdcast 'Un dia més'?
El passat mes de gener vaig pensar, estaria bé tenir un pòdcast on parlar d'això, perquè hagués sigut un recurs que m'hagués agradat trobar en el seu moment. Jo soc una persona que escolta molt pòdcast i de criança en seguia molts i parlaven de coses molt rellevants que durant els meus primers dos anys i mig de mare em servien molt. Però et passa una cosa així i dius, a qui més li ha passat això? On més puc emmirallar-me? I et trobes que no hi ha res, absolutament res. L'únic pòdcast que vaig trobar que parlava sobre el dol de la mare destinava un capítol i en una situació que no tenia res a veure amb la meva. I em vaig desencantar molt amb aquest recurs perquè era una eina que jo feia servir moltes vegades i que de cop i volta deixava de donar-me resposta a una necessitat molt gran i molt greu que jo tenia.
- Paula Miras, reivindica la necessitat de visibilitzar la mort infantil
- Hugo Fernández
Què busca aquest pòdcast?
Jo crec que molts pares i mares que perdem fills tenim a dins la necessitat aquesta d'ajudar algú que passa pel mateix que nosaltres. Jo havia de fer alguna cosa que servís per ajudar mares i pares que passen per un dol igual que el meu. I un dia de teràpia, amb la meva psicòloga vaig comentar que m'agradaria fer un pòdcast per parlar sobre el dol que vivim les mares i els pares. Però d'una manera molt més petita del que ha acabat sent perquè jo m'imaginava fent tres o quatre capítols parlant de coses molt puntuals acompanyada d'altres mares i pares que jo conec que han passat pel mateix.
I la cosa s'ha fet gran.
En el moment en què vaig gravar el primer capítol vaig veure que la logística de fer un pòdcast era una cosa que se m'escapava molt de les mans i vaig decidir que contractaria una persona que m'ajudés. Vaig fer una campanya de micromecenatge amb familiars i amics. I la recaptació va ser molt gran, molt més gran de la que m'havia esperat. Jo no esperava que en el moment que obris un perfil a Instagram i comencés a publicar contingut, la resposta seria tan gran. Ara hi ha 11.000 seguidors, que tampoc és una barbaritat, però recordem que és un pòdcast sobre mares i pares que perdem fills i en català. Això diu que hi ha una necessitat per part de molta gent que algú en parli. Es parla del dol perinatal, del dol gestacional però no de la mort infantil.
Per què creus que passa?
No és el mateix un pare que amb 60 anys perdi un fill de 40 -que d'això se'n pot parlar amb certa naturalitat malgrat que és dolorós-, que dir que amb 36 anys has perdut un nen de dos anys i mig. La gent rebutja sentir això perquè és superdolorós i perquè és completament antinatural que un nen amb dos anys i mig mori.
Amb quines barreres o silencis t'has trobat a l'hora de tractar la mort del teu fill?
Ni la meva parella ni jo hem tingut mai dificultats per parlar d'això. Des del minut 1 on ell va morir nosaltres teníem la necessitat d'explicar la nostra família, els nostres amics que és el que havia passat. De la mateixa manera que hem tingut gent del nostre voltant que ha sabut estar i acompanyar-nos, hi ha hagut gent que ha necessitat separar-se per la dificultat, la incomoditat o la tristesa que els generava. Jo m'he trobat la situació més quotidiana del món que és anar a tallar-me els cabells i que algú vegi que tens una foto d'un nen moníssim al fons de pantalla al mòbil, et preguntin quants anys té i quan dius que va morir et contesten: "Ai, canviem de tema".
Com et prens aquestes reaccions?
Al principi em feia molt mal, però ara ja estic en un punt que no culpo a la gent per això perquè realment no ens han ensenyat a sostenir ni a afrontar converses sobre aquest tema. Per això, per a mi 'Un dia més' no només té la funció d'acompanyar altres famílies que passen per aquí, també té la funció de visibilitzar-ho i ensenyar que això existeix i que es pot acompanyar d'una altra manera.
Per què es diu 'Un dia més' el pòdcast?
Mira, perquè és una frase que ens la dèiem cada matí amb Miquel, que és el meu marit. Cada matí quan ens despertàvem amb l'ànim per terra, la realitat és que, -no sé si puc dir això-, però la realitat és que dèiem: 'Vinga va, un puto dia més'. I és aquesta sensació de... m'aixeco un altre dia i un altre, i vaig carregant cada dia aquest mal a dins.
En el teu cas estaves embarassada, però potser en altres situacions hi ha famílies que perden aquestes ganes que arribi un dia més.
Literalment. Nosaltres tot i estar esperant a la Bruna, no cada dia era: "Vinga va, un dia més", fruit de les ganes de tirar endavant. Molts dies penses: "Tanco la parada i plego". Sé que la nostra casuística és molt particular perquè l'embaràs era un motiu per tirar endavant. Però hi ha molts pares que se'n van a dormir cada dia pensant: "Tant de bo no em llevi demà".
Les casuístiques amb què t'has trobat fent el pòdcast són diverses.
Exacte. Hi ha qui només té un fill, és jove i sap que té oportunitats de tenir-ne més. Altres que no només han perdut un fill sinó dos, en accidents. Gent que ha tingut un fill després de molts processos de fecundacions in vitro i ja saben que no podran tenir més fills.
T'ha costat trobar persones que vulguin parlar obertament i posar-hi la cara?
No és fàcil obrir-te en canal davant d'una càmera. Però quasi tothom qui ha sortit fins ara al pòdcast m'ha dit que ha estat molt content d'haver-ho fet malgrat que han tingut uns dies molt remoguts emocionalment. Sentir-te parlar sense filtres i des de les emocions pures no és fàcil. A vegades, fins i tot, han dit coses davant de càmera que no havien dit mai a amics o familiars. Però tenen la certesa que amb això estan ajudant altra gent que passa per una situació similar. Jo ho veig com una doble curació: poder ajudar i sanar algunes coses que no havies dit mai. En un procés de dol sentir que hi ha gent que té sensacions com les teves, és reconfortant. Per exemple, hi ha gent que té vergonya de sortir al carrer perquè se li ha mort un fill.
Parlar de la mort requereix molta energia emocional. Com et prepares abans d'enregistrar un episodi o parlar avui amb nosaltres per cuidar també la teva pròpia salut mental?
Sempre que gravo se'm remouen coses. Sobretot quan recullo les històries perquè quan estic rodant els capítols ja he parlat amb anterioritat amb la persona que tinc davant. A l'inici això havien de ser cinc capítols amb cinc persones que jo coneixia molt bé. I ara que he anat agafant magnitud, necessito altres històries, altres persones que tinguin ganes de compartir la seva vivència. Hi ha vegades que realment m'arriben històries que em deixen tocada dies. Intento que en cada capítol parlem de la vivència d'aquesta persona i a més a més aprofundim en algun tema com per exemple com m'ha conviscut el dol dins de la parella, com ha gestionat la criança d'un altre fill enmig del procés de dol, com ha estat la gestió amb la família i amb els amics, etc.
Ara ja n'has fet uns quants, què creus que compartiu les famílies que heu perdut un fill?
El que m'he trobat fins ara és la diferència de la gestió dins de la parella -parlo de parelles heterosexuals, ja que encara no m'he trobat un cas de parella homosexual-. Generalment, homes i dones fan el procés d'una manera molt diferent i això, en certs moments, porta a certs punts de confrontació que impliquen haver de parlar molt clar i no esperar que l'altre entengui o que l'altre pensi que és el que necessites. Un altre tema que es repeteix moltíssim i que he de fer capítols sobre això (spoiler) és què passa amb els germans. Fins ara jo he fet capítols amb gent que té altres fills o nens que ja estaven a la família en el moment quan va morir el germà o nens com en el cas de la Bruna que han vingut després, no? Però ara m'estic trobant molta gent que m'està escrivint, dient que tenia 15 anys quan va morir el seu germà i no tenia cap igual amb qui poder parlar de tot el que li estava passant.
Quin ha estat el comentari o la història que més t'ha colpit o que t'ha quedat gravada?
Frases que m'hagin quedat així com molt marcades no tant, però recordo una persona que em va escriure a l'inici d'obrir el perfil i em va dir: 'Sort que t'he trobat perquè fa dos mesos que van morir els meus dos fills en un accident i ets la primera persona que m'ha portat un punt de llum'. Després una altra cosa que m'ha explicat molta gent que ha tingut fills amb tractaments pal·liatius, gent que sabia que els seus fills morien. Molta d'aquesta gent opta perquè els seus fills passin els seus últims dies a casa. Molts pares necessiten dormir aquesta última nit amb els seus fills encara que estiguin sense vida. I això t'ho expliquen avergonyits, amb la boca petita i a mi em sembla el més natural del món. Jo he tingut el meu fill mort en braços i si a mi algú no m'arriba a venir a dir-me que me l'han de treure, hauria pogut tenir-lo dies damunt meu. Penso que és una cosa molt primària, però encara hi ha por a l'estigma.
Falta pedagogia?
Et posaré un exemple d'amor gestacional o d'amor neonatal en altres països d'Europa on hi ha hospitals que disposen del que se li diuen bressols freds que estan pensats perquè una mare pugui tenir el seu nadó mort dos i tres dies amb ella a l'habitació i tingui temps per acaronar-lo abraçar-lo, fer-li petons banyar-lo, vestir-lo, etc. Fins i tot, un cas que conec del Regne Unit on alguns hospitals tenen llevadores especialitzades en parts amb bebès sense vida i que tenen un acompanyament enorme. Aquí, per desgràcia, no tots els hospitals estan preparats per poder fer una atenció d'aquest tipus malgrat estar demostradíssim això té un efecte directe en el procés de dol de les mares.
En aquest sentit, els protocols actuals estan realment preparats per oferir un acompanyament psicològic especialitzat des del primer minut?
M'encantaria dir-te que hi ha un protocol superdefinit i que tots els hospitals de Catalunya funcionen bé, però m'han arribat històries molt diferents. Des d'hospitals que ho han fet de deu com altres que un any després, encara estan esperant que els truqui algú del departament d'atenció psicològica.
Pel que fa als permisos de dol i les baixes laborals quan mor un fill. Quines mancances principals has detectat en el sistema públic a l'hora de permetre que les famílies puguin parar i fer el dol?
Quan se't mor un fill, agafes una baixa per depressió, no hi ha cap baixa específica per aquest fet. Personalment, a mi no m'afecta el títol de la meva baixa, però hi ha molta gent que sí que ho necessita poder posar-li un nom a això perquè no sempre que estàs transitant un dol tens depressió.
Quan es perd un fill, al dolor devastador s'hi suma haver de gestionar tràmits administratius i burocràtics molt freds. Com es gestiona tot plegat?
És lamentable. En el meu cas, he tingut un entorn que ha sostingut moltes coses d'aquest tipus com la documentació dels primers dies perquè a les 24 hores d'haver perdut un fill, no estàs capacitat per anar-te'n a fer cap gestió administrativa. A més a més, el Blai va morir a casa i tots els tràmits es fan a la Ciutat de la Justícia. Vam tardar sis mesos a rebre la seva autòpsia, quan no faltava un paper, en faltava un altre. És esgotador. Conec un cas que passat un any encara no han rebut l'autòpsia o directament, a l'administració no saben on para. Una altra cosa que semblarà una xorrada, però que a mi realment em va afectar és sobre l'ajut que reps quan tens fills menors de 3 anys. Doncs si el teu fill mor, has de trucar tu a l'administració per explicar-ho i dir que te la treguin perquè si no després a la renda et penalitzen. I són gestions que s'han de fer personalment, especialment les mares. Igual com els tràmits per l'enterrament. No sé per què, però absolutament tot havia d'anar al meu nom. Al final són coses que estaria bé poder delegar amb alguna autorització perquè et puguin ajudar.
La Bruna tot just fa un any. Heu pensat com li explicareu que va tenir un germà?
La Bruna és molt petita, però reconeix el Blai a les fotos perquè casa nostra està plena de fotos i nosaltres cada dia quan anem a dormir li diem bona nit a en Blai. La Bruna creixerà sabent que té un germà que malauradament ha mort, però que va existir i que va ser molt estimat per tothom. Em trencaria el cor que fos d'una altra manera.
Tens por que li pugui passar el mateix?
Sí. Tinc por de cada cosa que li passa. Ara fa poc va tenir el boca-mà-peu i tenia por. A més a més, un dels problemes d'estar fent el pòdcast és que t'arriben tantes històries de tantes coses diferents, que llavors a la mínima que veig alguna cosa penso que li pot passar a la Bruna. L'altre dia, sense anar més lluny, estava fent la migdiada i va dormir més del compte. Quan ens en vam adonar, vam aixecar-nos d'un salt del sofà per anar a veure si respirava.
Quin missatge li donaries a una mare que acaba de rebre la pitjor notícia de la seva vida i que avui sent que és impossible viure "un dia més"?
Li diria, en primer lloc, que es deixi sentir i que es deixi portar. Que no intenti anar en contra de les emocions que està sentint i que si està molt malament es permeti estar molt malament i que el dia que senti que està una mica bé també es permeti sentir-los i no se senti culpable per això. Però per a mi el més important de tot és que es deixi cuidar, que es deixi acompanyar i que encara que sigui complicat, si hi ha moments en què l'entorn que té no està sabent quines són les seves necessitats, que les digui i que demani. Potser hi haurà gent que sabrà atendre-la, i altres que no. Però al final acabarà quedant un cercle de confiança que per mi és clau per sostenir-te.
