El dubte està present en moltes famílies, i pot aparèixer perquè el xiquet o la xiqueta s'avorreixen a classe, mostren una sensibilitat intensa o sembla que “funcionen d'una altra manera”. Serà que tenen altes capacitats? La pregunta és comprensible perquè hi ha més informació disponible, més sensibilitat cap a la diversitat i també més por de no detectar a temps una necessitat educativa.
Hem de respondre aquesta pregunta amb rigor. Un xiquet pot ser espavilat, curiós, creatiu o traure bones notes sense presentar altes capacitats. També pot tenir-les i no assemblar-se al retrat popular del menut geni brillant o infeliç. Les simplificacions, en qualsevol direcció, confonen més del que ajuden.
Un llistat de característiques?
No hi ha una llista màgica que calga revisar per a respondre al dubte de si un escolar té altes capacitats. Bona part de la divulgació circula en forma de llistes: deu senyals, cinc trets, huit pistes… Són textos atractius perquè ofereixen una resposta ràpida a una pregunta carregada d'ansietat. No obstant això, molts d'eixos trets poden aparèixer en perfils molt diferents. Cap permet identificar les altes capacitats.
El mateix concepte ha canviat molt al llarg de la història. S'ha entès com un tret estable, com un potencial en desenvolupament, com un rendiment excepcional o com el resultat de la interacció entre individu, context, oportunitats i temps. Traduït a la vida quotidiana: no n'hi ha prou amb què un xiquet “parega molt llest”; cal comprendre com aprèn, què necessita i en quin entorn es desenvolupa.
Avaluar de manera seriosa
Una avaluació seriosa no consisteix a buscar certificats d'excepcionalitat. Es nodreix de proves cognitives validades, rendiment acadèmic, història evolutiva, creativitat, interessos, motivació, context escolar i benestar emocional. L'objectiu no hauria de centrar-se a buscar una etiqueta sinó a determinar quina resposta necessita. Això no significa retardar o evitar una valoració quan hi ha indicis consistents.
En ocasions, el debat entre professionals sobre si l'etiqueta correspon o no pot ocupar massa espai desvia l'atenció de la tasca important de mirar el xiquet en conjunt i oferir-li allò que necessita, i fa que s'entre amb les famílies en batalles que distrauen tota l'atenció del que és important, és a dir, acordar què necessita per a aprendre i estar bé.
Minoria no significa medalla
Les altes capacitats fan referència a perfils clarament per damunt de la mitjana en determinades aptituds. Per definició, parlem d'una minoria. Si la majoria de pares d'una classe cregueren que els seus fills les tenen, probablement estaríem utilitzant malament el concepte.
Ara bé, hem de distingir que ser minoria no equival a pertànyer a una elit i que tenir altes capacitats no diu res sobre el valor d'una família ni sobre la qualitat de la criança. L'etiqueta només té sentit si ajuda a prendre decisions educatives més ajustades. No hauria de convertir-se en una marca d'estatus ni en un objectiu en si mateix.
La investigació que segueix individus al llarg de la seua vida mostra que les diferències de capacitat són reals i rellevants, fins i tot dins dels rangs alts. Això implica que no convé despatxar el tema com una moda sense fonament. Hi ha xiquets que poden necessitar una forma diferent d'aproximar-se a l'aprenentatge. A més, l'escola sovint fa més visibles alguns talents com el verbal o el matemàtic que altres formes de raonament, com la capacitat espacial. Algunes necessitats poden quedar invisibles si només mirem les notes o la conducta a classe.
Un clima competitiu de criança
Moltes famílies dubten perquè volen comprendre millor els seus fills. Altres ho fan perquè senten que qualsevol oportunitat no detectada a temps pot condicionar el seu futur. Aquesta inquietud no es reflecteix només en el dubte sobre si el xiquet o la xiqueta tenen altes capacitats. Apareix també en la necessitat que destaque en idiomes, esport, música; que no abuse de les pantalles i en protegir la seua salut mental.
La criança succeïx en un clima d'informació constant i optimització permanent on la incertesa i la hiperresponsabilitat de les famílies per estar a l'altura i oferir les millors oportunitats als seus fills poden arribar a sobrecarregar-los (tinguen o no altes capacitats).
Per exemple: la tendència a apuntar els xiquets a moltes activitats complementàries després de la jornada escolar pot oferir pertinença, aprenentatge i benestar, però un excés d'intensitat, amplitud o duració pot tindre costos socioemocionals. Igualment, una elevada càrrega de deures es relaciona amb més estrès freqüent en xiquets de 9 a 13 anys.
Les altes capacitats tenen un fort component neurobiològic i, encara que el context importa molt en el seu desenvolupament, l'estimulació intensa no crea per si sola un perfil d'altes capacitats. Tots els xiquets necessiten descans, joc, pertinença i dret a no convertir cada interès en un projecte de futur.
Divulgar sense unflar ni ridiculitzar
La conversa pública sol caure en dos excessos. Un idealitza aquests xiquets com a genis incompresos i l'altre ridiculitza les famílies que pregunten. El problema és que tots dos simplifiquen.
Una divulgació responsable hauria d'explicar que parlem d'una minoria real; que no hi ha una llista tancada de senyals i que l'avaluació només té sentit quan ajuda a comprendre i acompanyar millor. Davant de dubtes persistents, l'actitud més raonable és parlar amb el centre educatiu, arreplegar informació de diferents contextos i, si cal, sol·licitar una valoració psicopedagògica rigorosa.
Potser la pregunta “té el meu fill altes capacitats?” siga només el començament. La qüestió de fons important és què necessita eixe xiquet per a aprendre, créixer i viure bé. Si la pregunta naix de la necessitat de respondre a això últim, pot ser útil; però si queda atrapada en la comparació, la competició o l'ansietat adulta, perd part del seu sentit.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu aquí l’original.
