Fa anys que treballo amb escoles, criatures i famílies. Fa anys que sento pares que no entenen res, mestres que estan al límit, i nens i nenes que arriben a casa amb un nus a l'estómac que no saben explicar. I fa anys que veig com el sistema respon sempre de la mateixa manera: amb un document nou.
Posem-nos d'acord en una cosa des del principi: l'assetjament escolar no és un problema de l'escola. L'escola és on es veu. On es fa visible. Però el problema ve de molt més lluny, i si continuem mirant només l'aula, continuarem sense entendre res.
Vivim en una societat que ha normalitzat la violència com a forma de relació. No la violència física, que també, sinó la violència quotidiana, la del menyspreu disfressat d'humor, la de l'exclusió presentada com a broma, la de l'adult que ridiculitza algú a les xarxes i els fills observen des del sofà del costat. Estem immersos en una cultura que premia la dominació, que confon la força amb el lideratge i la tendresa amb la debilitat. I després ens sorprenem que els nostres fills reprodueixin exactament el que veuen.
Jo m'hi he trobat, de cara, moltes vegades. Famílies que venien a parlar de l'assetjament que patia el seu fill i que, sense adonar-se'n, descrivien exactament les mateixes dinàmiques a casa. El pare que critica el mestre davant del nen. La mare que li diu que si l'empenten, que empenti. La família que no para de repetir que el món és cruel i que cal endurir-se. Ningú ho fa amb mala intenció. Però les intencions, aquí, importen poc.
I les escoles, tampoc no en surten ben parades. No parlo dels mestres, que sovint fan el que poden amb el que tenen, sinó del sistema que els envolta. Un model educatiu que porta dècades sense una reforma real, que continua organitzat per disciplines, per hores, per notes, com si l'educació emocional fos un luxe que potser, si sobra temps, ja abordarà la tutoria de dijous. Un model que parla molt d'inclusió, però que no posa els recursos que la inclusió real demana. Un model que ha obert les portes a tothom, cosa necessària i justa, però sense preparar ni les aules ni els professionals per acollir la complexitat que això comporta.
Perquè ara mateix hi ha aules que són un polvorí. Deu, quinze, vint alumnes amb necessitats molt diverses, amb orígens molt diversos, amb nivells emocionals i relacionals molt diversos. I al davant, un mestre sol, amb quaranta hores de formació, en gestió emocional, si en té sort, amb una ràtio impossible i amb la sensació que cada dia és una carrera d'obstacles que mai no guanya del tot. Aquests mestres no estan desmotivats perquè sí. Estan esgotats. Hi ha una diferència. I la confusió entre les dues coses és una de les maneres més efectives de no fer res per canviar-ho.
Quan finalment alguna cosa explota i un nen acaba plorant cada matí que no vol anar a escola, arriba el protocol. El famós protocol. I aquí és on, personalment, em costa mantenir la calma.
El protocol d'assetjament escolar és una eina pensada amb lògica judicial aplicada a un entorn educatiu. Qui decideix si hi ha assetjament o no? El centre. El mateix centre que ha estat present, conscientment o no, mentre la situació s'anava gestant. No dic que els mestres siguin culpables. Estic dient que el sistema és pervers de base, perquè posa el jutge i l'acusat al mateix bàndol, i a les famílies de la víctima a l'altre, soles, intentant entendre uns passos que ningú els ha explicat mai.
I el que em trobo a la pràctica, una vegada i una altra, és que els equips docents no saben amb certesa quan obrir un protocol, com fer-ho, ni quina informació han de compartir amb les famílies i en quin moment. No perquè no vulguin, sinó perquè la formació específica per aplicar aquest instrument no existeix de manera sistemàtica. Es fa un curs, potser. Un taller d'una tarda. I després, a córrer. La comunicació amb les famílies, que hauria de ser el centre de tot, sol ser el punt on tot s'ensorra. Informació que arriba tard, que arriba filtrada, que arriba quan ja s'ha fet tard per a moltes coses.
Les mesures que proposa el Departament d'Educació segueixen la mateixa lògica de sempre: tapar forats. Campanyes, protocols revisats, eines digitals, comissions. Tot molt presentable. Res que toqui l'arrel del problema. Perquè tocar l'arrel costa diners, costa valentia política i costa reconèixer que el que tenim no funciona. I cap d'aquestes tres coses no abunden.
Reduir ràtios, garantir professionals de salut mental a cada centre, reformar de debò la formació dels docents, implicar les famílies d'una manera real i no de paper, construir comunitats educatives on l'adult sigui un referent creïble... Tot això és possible. Però requereix decisió. I la decisió implica admetre que hem fallat col·lectivament, i això, políticament, no ven.
El que sí que ven és l'anunci. El protocol nou. La campanya de tardor. El titular. Mentrestant, hi ha nens i nenes que cada matí fan tot el possible per no haver d'entrar a l'escola. Nens i nenes que aprenen, molt d'hora, que el món és un lloc on els forts s'imposen i els febles s'aguanten. Nens i nenes que interioritzen aquesta lliçó tan bé que, passats uns anys, la reproduiran amb els seus fills. Això si no han decidit llançar la tovallola i llençar-se ells mateixos pel balcó, abans.
Això no és un problema escolar. És un problema nostre. I el dia que decidim mirar-lo de cara, sense protocols, sense PowerPoint i sense campanya de sensibilització, potser podrem començar a fer alguna cosa que serveixi de veritat. De moment, continuem apagant focs. Amb un got d'aigua.