Sovint menystingut com un simple parèntesi entre assignatures, el pati és en realitat el cor de la democratització escolar. Per a molts infants, l'estona d'esbarjo representa l'única oportunitat diària de jugar a l'aire lliure i de gestionar les seves pròpies relacions sense la intervenció constant de l'adult.
Repensar el pati no és una qüestió menor, sinó una decisió política sobre quin tipus d'infància volem protegir. Precisament, l’ampliació del temps de pati a 40 minuts en una escola de Barcelona ha reobert un debat recurrent: cal més temps de joc a l’escola? Alguns mestres i famílies ho demanen, mentre altres es pregunten si això restarà temps als aprenentatges.
Però potser la pregunta està mal plantejada. A primària, el pati no és una pausa fora de l’aprenentatge. És, per normativa i per concepció pedagògica, temps lectiu. A Catalunya, l’educació primària inclou explícitament l’esbarjo dins l’horari lectiu.
Les cinc hores lectives diàries incorporen el temps d'esbarjo, i el currículum de l’etapa reserva doncs hores a aquesta activitat educativa, reconeguda com a part del temps escolar. Això significa que no és un espai aliè al currículum, sinó un temps educatiu amb funcions pròpies: socialitzar, regular-se, negociar, imaginar, construir vincles i aprendre a conviure.
El pati com a espai educatiu: molt més que moviment
El debat sovint es redueix a la necessitat de moure’s. Sens dubte, el moviment és clau, especialment en una infància cada vegada més sedentària. Però el pati no pot convertir-se només en una descàrrega corporal.
Quan el joc queda limitat al cos i al moviment, sense objectes, sense materials i sense mediació, sovint apareixen més conflictes, especialment amb els alumnes més vulnerables. El joc lliure necessita espais regulats, no per dirigir-lo, sinó per fer-lo possible.
Un pati educatiu hauria d’incloure espais i moments que afavoreixin el joc simbòlic en edats primerenques, però també i sempre el joc amb objectes (també pilotes), espais tranquils o zones de conversa, racons que permetin la construcció o manipulació de sorra, activitats que deixin que els alumnes puguin crear, i també és clar, moviment físic.
Caldria tenir present que el joc lliure i espontani no és l’absència absoluta d’organització. És una organització que permet la llibertat. Recordar que quan només hi ha espai per córrer, el joc es redueix i poden aparèixer els conflictes que ens preocupen dels esbarjos; però quan hi ha materials, adults presents, relacions i possibilitats, el joc s’expandeix.
El dèficit actual: menys joc i menys contes
Una de les mancances que es detecten en la actualitat és la dificultat de concentració dels infants, i la dependència de dispositius mòbils. Cal per això donar la possibilitat de reforçar el desenvolupament emocional, social i cognitiu amb alternatives vàlides.
La qüestió de fons no és tant el temps d'esbarjo si no el tipus d'activitats que haurien de formar part de la quotidianitat escolar, hi hagi o no ampliació del pati: el joc, el teatre i la lectura de contes.
Aquestes tres activitats comparteixen una funció fonamental: activar la funció simbòlica:
A través del joc, l’infant representa la realitat. A través del teatre, la dramatitza. A través del conte, la pensa.
Aquestes experiències permeten parlar dels infants i amb els infants, potenciant el seu creixement.
La funció de l'adult
En aquests espais, el paper de l’adult és clau. No es tracta només de contenir conductes, sinó d’exercir una funció continent: crear espais on les experiències puguin ser pensades, posades en paraules i compartides.
L’adult no resol el conflicte, sinó que ajuda a tramitar-lo. Dona paraules, construeix sentit, acompanya la reflexió. D’aquesta manera, l’infant pot posicionar-se d’una altra manera davant del que li passa.
Alhora, l’adult exerceix una funció constituent. Allò que diu —i també allò que no diu— contribueix a la imatge que l’infant construeix de si mateix. Les paraules adultes ajuden a configurar un alumne capaç, reconegut i amb lloc dins del grup.
Aquest procés es dona a l’aula, però també i sobretot en els espais com el temps d'esbarjo i joc. En aquests espais, el paper de l’adult és clau. No es tracta només de contenir conductes, sinó d’exercir una funció continent: crear espais on les experiències puguin ser pensades, posades en paraules i compartides.
El joc com a estructura quotidiana
Sabem que el joc no pot quedar relegat només al temps d’esbarjo i que el debat doncs potser s'hauria de centrar en quin temps de joc, de teatre, i de contes volem tenir als centres. Per això es necessària una presència estructurada al llarg del dia escolar.
Alguns suggeriments en aquest sentit i que alguns centres ja incorporen poden ser:
- Estructures de joc al matí
- Espais de joc a la tarda
- Rituals de contes diaris
- Moments d’expressió artística regular
- Temps de dramatització
No es tracta doncs d’entreteniment. Es tracta d’aprenentatge en totes les hores lectives. L’expressió artística i corporal no són complements. Són vies fonamentals de desenvolupament cognitiu, emocional i social. A través d’aquestes activitats, els aprenentatges vinculen els alumnes amb l’escola i entre ells.
Els contes, els relats i el teatre entrenen l'escolta que necessiten abans de parlar i escriure. L’infant aprèn a seguir una història, anticipar, interpretar i donar significat. Aquest procés és la base del llenguatge oral i escrit.
Si reduïm i no dotem de valor aquests espais i activitats, no només perdem joc. També empobrim les condicions per a l’aprenentatge acadèmic.
Ampliar el pati o ampliar la mirada?
Ampliar el temps d'esbarjo pot ser una mesura positiva, però només si va acompanyada d’una reflexió pedagògica. No es tracta només d’afegir minuts, sinó de repensar el paper del joc, del relat i de l’expressió dins l’escola.
El debat, en el fons, no és sobre el pati. És sobre quin lloc donem a la infància dins l’educació.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.
