La nostra filla va tenir durant cinc anys una traqueotomia. Va ser arran d'una intervenció quirúrgica d'urgència. Li van haver de fer un forat del coll fins a la tràquea per permetre el pas de l'aire. Ara, i amb perspectiva, ho hem pogut pair. Però en aquell moment ho vam passar realment malament.
Va ser de la nit el dia. Li van trobar un problema a la tràquea i, sense gairebé tenir temps d'assimilar-ho, ens vam trobar amb la nostra bebè en el box de l'UCI.
Podria explicar moltíssims episodis durs, entre els quals vaig arribar a veure la meva filla completament de color blau mentre convulsionava. Recordo que els metges em van treure de l'habitació.
Passen els dies i, de sobte, amb una simple explicació i una mica de pràctica per saber com es canvien els tubs t'envien a casa. I de veritat que te n'hi vas amb una por... Una sensació de responsabilitat... Un pes tan gran... Jo els vaig dir als metges: "No seré capaç de fer això". I recordo aquell: "És clar que en seràs!".
Espanta. I a casa es plantegen noves situacions que en el dia a dia vas aprenent. Canvis de cànula, anar pel carrer amb un aspirador sabent que en qualsevol moment, en qualsevol lloc, hauràs de posar una sonda i aspirar les fleumes que se li acumulen...
Però la nostra no és l'única història. N'hi ha moltes més. Llegir-ho permet entendre la magnitud del patiment que passen les criatures i les seves famílies. Per sort, cada vegada hi ha millors acompanyaments.
Recentment s'ha creat una associació Traqueokids per donar suport a totes les famílies que tenen criatures amb traqueotomia. Tenen pensat, també, fer formacions en hospitals i convé que totes les famílies amb infants en aquesta situació la coneguin perquè puguin rebre el seu suport i fer xarxa.
Tant de bo nosaltres haguéssim tingut aquest acompanyament.
