Elena de Juan té 22 anys i acaba de publicar Sin rencor: El acoso y los límites de la resistencia (Editorial Diéresis, S.L), un llibre que parla de la seva experiència sobre l'assetjament escolar des del punt de vista de la filosofia. De Juan és graduada en Administració i Direcció d'Empreses i li falta un any per acabar Dret. Amant de l'escriptura i la filosofia, explica que va trobar en l'escriptura "un refugi" on plasmar les seves reflexions. 

A l'institut vas patir assetjament escolar i decideixes fer-ne un llibre. Però un assaig amb un enfocament disruptiu: estudiar la ment de l’assetjador a través de la filosofia. Per què decideixes fer-ho així?
El llibre el vaig començar a escriure amb 17 anys quan vaig patir un episodi d'assetjament escolar. Li dic episodi perquè afortunadament va ser només un any -l'últim de l'institut- i jo sé que hi ha gent que lamentablement ho pateix més temps. És una situació molt traumàtica que em va costar molt viure, però que em considero afortunada -no només pel fet d'haver-la patit només un any-, sinó pel fet que vaig tenir una gran xarxa de suport tant per part de la meva família com per part de dues molt bones amigues que vaig tenir. 

I l'assetjament en què va consistir?
En el llibre una cosa que intento fer és, no entrar gaire en detall perquè volia evitar que el suc opaqués la lliçó de vida o el missatge principal que intentava transmetre, però sí que dono alguns matisos, perquè si no, no es comprendria. Generalment, eren insults, era crear grups de WhatsApp per insultar-me, crear perfils a xarxes per saber què arribaven a dir amb la meva cara i el meu nom, etc. Era una situació de molta hostilitat que vivies a l'escola, però després arribaves a casa i no acabava, perquè el fenomen de l'assetjament escolar ha existit sempre, però amb el pas del temps ha evolucionat i ha adoptat formes cada vegada més pertorbadores. Abans era una cosa que passava a l'escola i quan arribaves a casa ja havia acabat, però avui dia, com que tots portem un mòbil a la butxaca, tu estàs a la teva habitació, casa teva, -on un adolescent hauria de sentir-se segur- i l'assetjament continua durant 24 hores del dia i en aquests espais tan segurs i tan íntims.

L'assetjament escolar ha existit sempre, però amb el pas del temps ha evolucionat i ha adoptat formes cada vegada més pertorbadores. El fet de tenir un telèfon, l'assetjament continua durant les 24 hores del dia 

Precisament no, amb les xarxes socials l'assetjador ja no es queda al pati, sinó que entra a l'habitació de la víctima les 24 hores del dia. Davant d'aquesta falta de "pauses reals" per recompondre's, quins límits creus que s’haurien de posar a la tecnologia i els mòbils?
És que les xarxes socials són molt perilloses, perquè estem sobreexposats constantment i una cosa de la qual parlo en el llibre i que també defensa Simone Weil, és que la gent no sap estar sola. És difícil estar sola, sense sentir-se sola sobretot en una edat com és l'adolescència, que la gent està coneixent a si mateixa, definint, esbrinant què li agrada, què no li agrada, qui és en general, i és una edat en què jo crec que és més difícil estar sol si no has après a fer-ho. I el que defensa Simone Weil, és que, com que l'ésser humà és un ésser social, està disposat a renunciar a coses molt bàsiques, com són els seus valors, els seus principis, únicament per pertànyer a un grup.

Llavors, això ens passa molt intensificat avui en dia, perquè ja no és només que no sapiguem estar sols, sinó que quasi no tenim l'oportunitat d'intentar-ho. Perquè quan intentes estar sol, realment, si estàs amb el teu telèfon, no ho estàs: estàs hiperconnectat amb tothom, hiperexposat, i correm el risc de definir-nos per la mirada dels altres. Hi ha gent que es defineix plenament a si mateixa per com el veuen els altres. I això té un gran paral·lelisme amb la funció que tenen les xarxes socials. 

És difícil estar sola, sense sentir-se sola sobretot en una edat com és l'adolescència

Quins motius hi ha darrere de l'assetjament escolar? 
És el que he intentat buscar en el llibre. Perquè jo sempre em plantejava: "D'acord, per què? Per què? Per què?" I em vaig adonar que una cosa que feia molt és que buscava els errors amb mi mateixa. I buscava més en la diana que no en els arquers. Quan es parla d'assetjament escolar la gent diu: "Aquesta persona lamentablement va patir un episodi d'assetjament escolar perquè era molt alt, era molt baix, era molt gras, molt prim, molt..." I encara que sigui un perquè una mica explicatiu, a vegades sona com si fos justificatiu. I no m'acaba d'agradar, perquè el que vaig acabar adonant-me és que el perquè estava en els agressors, més que no en la víctima. Seguint la teoria del boc expiatori, de René Girard i reformulant la frase: "Aquesta persona va patir assetjament escolar perquè lamentablement l'agressor tenia algun tipus de carència". 

Una de les conclusions principals del llibre és que ningú que se senti joiosament ple necessita mai rebaixar un altre per sostenir-se. De fet, el llibre al final és una anàlisi perquè penso que el comportament humà té una lògica que és aclaparadora, perquè acostumem a pensar que som més diferents del que realment som. Sempre hi ha patrons en el comportament, que en el meu llibre són arquetips. Perquè sempre trobem la persona que per enveja fa alguna cosa o per no sentir-se sols fa alguna cosa.

Hi ha gent que es defineix plenament a si mateixa per com el veuen els altres. I això té un gran paral·lelisme amb la funció que tenen les xarxes socials. 

Què diu aquesta teoria?
La teoria del boc expiatori defensa que hi ha tres fases en el grup.

• La primera és la del desig mimètic que defensa que com tots som éssers humans, tenim la mateixa naturalesa i estem orientats a imitar els somnis dels altres (estatus, èxit, fama...).  Llavors, com que tenim desitjos o voluntats similars, és inevitable que en grups socials sorgeixi la segona fase.
• La crisi mimètica, que és aquella en què comencen a néixer rancors interns o enveges que donen a una situació de tots contra tots.
• I tot culmina en l'última fase, que és la polarització unànime. Aquella en què per salvar l'estabilitat social del grup es tria arbitràriament a una víctima -que pot ser dins del grup o fora-. Si està dins del grup se l'expulsa, si està fora simplement se la castiga. Però del que es tracta de fer és canalitzar totes aquestes frustracions i enveges internes que es tenien de tal manera que aquella sensació de tots contra tots es converteix en un.

Això, que s'ha utilitzat molt per explicar l'Alemanya nazi potser també és aplicable a contextos més propers, com és ara el de l'assetjament escolar i també ajuda a veure que la víctima no necessàriament ha d'haver fet res.

Una de les conclusions principals del llibre és que ningú que se senti joiosament ple necessita mai rebaixar un altre per sostenir-se.

Sobre el títol, aquest "sense rancor". És una manera de passar pàgina per tu?
Sí, totalment. O sigui, jo penso que inicialment quan passes una situació difícil, pot ser d'assetjament escolar, però pot ser qualsevol altre, és normal que sorgeixi un rancor. És gairebé un acte de dignitat cap a tu mateix, perquè difícilment aniràs a l'agressor amb un gran somriure en un primer moment. I sembla que t'estiguis com protegint. Però amb el pas del temps aquesta protecció que t'ofereix el rancor és senzillament un miratge de protecció. Així ho definia Nietzsche: "El ressentiment és el que et manté lligat que vols deixar enrere". Llavors, és molt important deixar-ho anar. I jo ho plantejo també com un acte d'amor cap a tu mateix com ho és el perdó. Per tant, jo crec que abandonar la rancúnia i perdonar van de la mà.

Has perdonat, tu?
Sí, sí, sí, totalment. Una d'elles em va demanar disculpes quan ja havia passat l'institut, no sé si havien passat un any o dos, que ens vam trobar. I em va dir que se'm penedia moltíssim per tot el que m'havien fet, que se sentia fatal, que feia molt temps que m'ho volia dir, però no sabia com.

També has comentat que vas tenir la sort de tenir un entorn i una xarxa que et va donar suport. Fins a quin punt és important, quan es passa una situació així, poder tenir-ho?
Jo crec més que important que ho és, és una gran sort. No tothom té aquesta sort i em sento molt afortunada. I jo recomanaria a tothom que té por de comentar-ho, que ho diguin a algun adult, a l'escola, als pares perquè buscar ajuda és el millor que pots fer. Jo vaig tenir un gran suport per part dels meus pares i de part d'un parell d'amigues però l'escola lamentablement no feia res. Tinc entès que a Catalunya tots els centres tenen una obligació de tenir un protocol però quan l'escola és jutge i part en un mateix procés, a vegades no els interessa solucionar-lo per qüestions reputacionals, hi ha conflictes d'interessos... 

Amb el llibre m'he adonat que reflexionant, acabes sentint una certa compassió, que no justificació

Fruit d'això estic donant suport a un parell de projectes. Un d'ells intenta promulgar una iniciativa popular per canviar la legislació relativa a això, en cinc aspectes. I un d'ells és que s'hagi de recórrer a una tercera persona externa a l'escola per valorar la situació. L'altre és que el protocol s'hagi d'aplicar en un màxim de 72 hores i que no es posi l'enfocament sempre sobre la víctima. Perquè molts protocols el que contemplen és que si es dona aquest cas, es canviarà la víctima de centre. I penso que és més aviat un càstig cap a la víctima.

Al teu llibre, la teva mare escriu el pròleg i recorda el dolor de veure't arribar a casa plorant cada dia. Com a filla, què vas necessitar de la teva família en aquells moments? 
Ens queixàvem cada dia a l'escola, els meus pares van tenir reunions amb la directora del centre, amb el cap d'estudis, però no feien res. Per això la meva mare sentia moltíssima impotència i escriu el pròleg del llibre on explica que va intentar fer tot el possible. Fins i tot, hi va haver una temporada que teletreballava i ho feia des del cotxe. L'aparcava davant de l'escola per poder ser allà perquè va arribar un punt que era insostenible. Des de l'escola em van prohibir trucar a la meva mare a les hores lliures del pati quan tothom podia utilitzar el telèfon sense cap restricció. 

Heu anat més enllà, en l'àmbit jurídic? Heu posat alguna denúncia?
Estava plantejada amb totes les proves reunides i tot preparat, però vaig decidir no denunciar-ho al final perquè és un delicte que molts joves no en són conscients, però que està tipificat al Codi Penal, si no m'equivoco, amb penes de fins a cinc anys de presó. En aquell moment, com que ja estava en el procés del perdó no els hi volia fer mal bé la vida. 

Jo em referia més aviat al centre, per no haver actuat.
Tampoc. Em considero molt afortunada perquè ho vaig patir únicament un any d'institut tot i que no és el mateix el calendari objectiu que el calendari emocional, ja que una cosa que et passa et pot durar molt més dins teu que el que dura tangiblement en el temps real. Però, de tota manera, quan vaig acabar l'institut, l'únic que volia era perdre de vista tothom i començar de zero. 

Escola

Si calla també està fent bullying

Què és el que més et va ajudar dels teus pares?
Doncs això de sentir-me acompanyada en tot moment, que, encara que l'escola no fes res, no rendissin, no tiressin la tovallola i continuessin dia darrere dia, queixant-se i fent tot el possible perquè jo estigués bé. 

Fins i tot, hi va haver una temporada que la meva mare teletreballava des del cotxe aparcada davant de l'escola perquè va arribar un punt que era insostenible

Amb què et quedes de la teva experiència i del llibre? 
El fet de reflexionar sobre el comportament dels agressors, de tractar de trobar d'on ve i adonar-me que en realitat no és una altra cosa que joves amb grans carències. Perquè a una persona -tingui l'edat que tingui- se li ocorri crear un grup per insultar algú o fer un perfil fals de Tinder, li ha de passar alguna cosa, han de tenir algunes carències. Amb el llibre m'he adonat que reflexionant, acabes sentint una certa compassió, que no justificació. Jo tracto d'entendre'ls sense justificar-los, però al compadir-me d'una mica d'ells acabes entenent que tots tenim les nostres incoherències, carències, falles i el més important és tractar de conèixer-les nosaltres mateixos, de ser conscients de quins són els nostres punts forts, les nostres virtuts, també les nostres carències i els nostres defectes, i tractar que aquests últims no siguin els que més ens defineixin, ni a nosaltres, ni al nostre comportament, ni a com tractem altres persones.

Qui hauré de llegir al teu llibre?
Jo convido tothom que el llegeixi perquè una cosa que se'm fa molt especial és que he estat rebent feedback molt positiu de gent que havien connectat molt amb el llibre i que els havia ajudat en qüestions de la seva vida que no tenien res a veure amb l'assetjament escolar. Només que algú es reconegui amb la complexitat del fet d'existir entre les pàgines del llibre ja per mi ha completat el seu propòsit.

Hem d'intentar que els nostres defectes no siguin els que més ens defineixin, ni a nosaltres, ni al nostre comportament, ni a com tractem altres persones

Què diries a algú que està passant un moment difícil en l'entorn escolar?
Doncs jo li diria que tothom passa per situacions difícils a la vida. Si és una qüestió d'assetjament és molt i molt dur. Que si l'està passant és molt valenta i que se'n sortirà. I que tot i que en el moment sembli que el patiment i tot el que li estan fent és tot el seu món, amb una mica de temps, que el temps dona perspectiva, (és el gran regal que dona el temps, la perspectiva) s'adonarà que no li defineix per res, i serà una marca que li haurà de deixar lliçons de vida. Que sigui forta, però que busqui ajuda perquè no té per què tolerar aquestes situacions. I, encara que jo hagi fet l'exercici d'intentar comprendre els agressors, no se'ls ha de justificar mai i s'ha de posar un punt final a l'assetjament escolar.