Passa més del que ens pensem. Cada any, milers de famílies s'enfronten a la pèrdua d'un fill durant la gestació o els primers dies de vida, una realitat marcada per xifres colpidores i, sovint, per un silenci social dolorós.
El 15% dels nadons moren durant el primer trimestre de gestació, més de 3.500 embarassos l'any a l'estat espanyol de 15 setmanes o més s'interrompen per anomalies fetals greus o incompatibles a la vida, gairebé 2.500 nadons l'any moren en el període perinatal, considerat des de la setmana 22 de gestació fins als primers dies del nadó.
Aquestes són només xifres, i darrere de cada una d'elles hi ha la pèrdua d'un nadó. Una criatura estrella que els progenitors no han pogut conèixer com voldrien, un amor infinit que no ha pogut ser donat com cal. El 15 d'octubre se celebra el dia internacional del dol gestacional, perinatal i neonatal i a Criar volem visibilizar-ho perquè és l'única manera d'enfrontar-nos al tabú social que hi ha sobre la mort en bebès.
Per fer-ho, en parlem amb la Noelia Sánchez, de Cor a Cor, terapeuta de dol especialitzada en mort i dol gestacional-neonatal, que acompanya emocionalment a les famílies a transitar el dol, a més de formar professionals sanitaris respectuosos amb la mort dels nadons.
- Com cal afrontar una pèrdua gestacional?
No hi ha una única manera d'afrontar una vivència així. La meva recomanació és que la família es pugui sentir lliure d’expressar el dolor i l’amor de la manera més genuïna possible. Hi ha persones que tenen molta necessitat d'expressar amb paraules tot allò que senten, i d’altres que són més reservades i no se senten tan còmodes manifestant-ho i forma part de la seva intimitat. Jo sempre dic que tot el que surt fora deixa d'apretar a dintre; sempre és més fàcil elaborar les emocions si s'expressen.
- Hi ha algun moment de l'embaràs que aquesta pèrdua pugui afectar més?
Jo sempre dic una frase i és que "ni el dolor ni l'amor entenen de setmanes". No perquè un bebè hagi conviscut a dintre del teu ventre 8 setmanes, 12 o 20 l'estimaràs més o menys. És igual quina mida té el bebè, quants grams pesa... això no determina l'amor que aquesta família li tenia en aquest bebè.
La gent sovint pensa que quan més petit és el bebè menys amor i, per tant, menys dolor si mor. I això no és així. Les angoixes, el dolor i l'anhel són les mateixes independentment de les setmanes. Jo sempre parlo de maternar i paternar el dol. El mateix amor que teníem per aquest bebè és el que ens ajudarà a poder transitar el dol.
- Com poden ajudar les persones properes: familiars, amistats...?
Realment la manera d'ajudar a una persona o a una família que ha perdut un/a fill/a és preguntant què necessiten, en o amb què els podem ajudar. I si ens oferim per ajudar fer-ho de debò, sense judici, sense opinar i estant disponibles física i emocionalment.. No donar consells ni utlilitzar frases fetes com “ja tindreu un altre”; “sou molt joves”; “heu de ser positius”...
Minimitzar el dolor de l'altre és de les coses que fan més mal. És una tendència molt estesa i sense mala intenció però que només suma més dolor al dolor. Si enviem un missatge no cal preguntar com està la persona perquè efectivament no estarà bé, però un simple "penso en tu" pot reconfortar a la família. A nivell d’accions pràctiques, per exemple, és de gran ajuda portar menjar cuinat, anar a fer la compra o col·laborar en tasques quotidianes que poden ser difícils de fer en aquests moments tan durs.
- Com poden ajudar el personal que t'atén a fer menys dura aquesta situació?
És imprescindible que els professionals puguin entendre amb el cor què vol dir que el teu bebè neixi sense vida, què vol dir que no pugui quedar-se amb tu. Tot l’amor que teníem per a les nostres criatures es queda per estrenar, no el podem entregar en directe. Per una persona que no ho ha patit és difícil de comprendre això.
També és fonamental que es pregunti a les famílies com volen acomiadar-se del seu nadó (neixi a la setmana que neixi). Què és important per a ells en aquest moment tan especial. Amb ho volen compartir. És probable que necessitin orientació, ja que esperaven la vida i estan rebent mort… I aquí els professionals juguen un paper vital per tal que el dol pugui encaminar-se d’una manera saludable. Aquests instants els recordaran tota la vida i els sanitaris tenen la gran responsabilitat de facilitar que, els pares, puguin viure-ho amb la màxima expressió de l’amor.
- És bo poder veure la criatura i acomiadar-se?
No és que sigui bo, és que és essencial. Mai pot ser una obligació però l'experiència ens demostra que si la família està ben acompanyada no rebutja veure un bebè. Els casos que jo conec de famílies que ho han rebutjat ha estat perquè no han estat ben acompanyats. És bastant freqüent que com a reacció natural estan tan espantats que en primera instància ho rebutgin. Està demostrat que si les llevadores, personal que ha atès a la família acompanya amb tot l'amor del món, empatia i delicadesa, i poden descriure com és aquesta criatura, com és l’aspecte que presenta, i el descriuen amb molt d’amor (i veuen com el tracten amb amor) és fàcil que acabin acceptant acomiadar-se en directe.
- Com cal gestionar la informació?
La persona que ha de comunicar-ho ha de ser la més preparada, la més empàtica, la que pugui tenir major tacte i sensibilitat. És un moment molt delicat i la informació s'ha de donar a poc a poc, i assegurant-se en tot moment que la família està entenent què està passant.
Comunicar-ho a la família i a les amistats normalment és una tasca que acostuma a fer la parella no gestant (o l’acompanyant en casa de famílies monomarentals). És una tasca que costa molt de fer però cal comunicar als amics i la família què es necessita: agraïm que no ens truqueu o que si; que puguem estar uns dies sols, o volem estar acompanyats... fer explícit el que es necessita en aquell moment. Socialment, tenim un gran tabú amb la mort, però si parlem de bebès encara és més tabú tot plegat.
- Què passa durant el postpart?
El postpart en aquests casos també està molt invisibilitzat perquè no hi ha bebè. És un postpart sense nadó. Amb tota la realitat física i emocional que comporta acabar de parir i sumat al dol i l’absència de que el meu nadó ha mort. És una etapa molt tabú també, ja que els primers dies potser l’entorn et pregunta com estàs, però passats uns dies deixen de fer-ho i associen la recuperació física a la recuperació del dol. I són processos molt diferents que succeeixen alhora.
- Per què encara segueix sent un tabú?
És un tema cultural, no es parla de la mort, i és curiós perquè tots ens morirem. Quan conjuguem bebè i mort a la mateixa frase genera por i rebuig. Personalment, crec que hi ha un pacte social de no parlar-ne perquè fa molt de mal. Però realment el fet d’amagar la realitat emocional que comporta la mort d’un fill durant l’etapa intrauterina i neonatal és encara més dolorosa si no deixem que el dolor surti. Si ens neguem el dolor també ens estem negant l’amor cap als nostres bebès.
És curiós perquè anys enrere hi havia molta més mort gestacional que ara. I actualment s’estima que 1 de cada 4 embarassos no acaba amb un bebè viu, però tot i això continua sent tabú. I si parlem d’estadístiques hem d’anomenar que cada any a l'estat espanyol moren uns 3.000 bebès al final de l'embaràs. Són molts bebès perquè no se'n parli. I al primer trimestre hi ha més de 80.000 pèrdues registrades (que n'hi ha moltíssimes que no queden registrades).
Aquests bebès per petits que siguin han existit, i formen part de la nostra família deixant una empremta molt gran. Connectar amb els nostres bebès i crear una relació amb ells encara que no sigui directa és una bona manera d’anar integrant la vivència. Dedicar, al teu bebè/s, les coses boniques que vas vivint és una manera d’anar vinculant-nos des de l’amor i no només des del dolor i així poder acceptar a les nostres criatures amb les vides curtetes que han tingut.
