50 anys després de la mort al llit de Franco, una pregunta ressona a ràdios, llars i assemblees. Per què un de cada cinc joves justifica la dictadura?

Mentre deixem per a historiadors i politòlegs l’anàlisi de múltiples causes, és important que la gravetat del problema no dilueixi perspectiva, ni sobretot responsabilitats; que el pànic inevitable no provoqui un assenyalament que allunyi encara més els joves del context social i educatiu que els adults hem creat.

Perquè també va ser un 20-N que es va aprovar la Convenció dels Drets dels Infants, amb obligacions clares pels estats per garantir un dret a l’educació progressiu que contribueixi a preparar per a una vida “responsable en una societat lliure”, amb “comprensió, pau i tolerància”. Però, amb un sistema educatiu infrafinançat i que ajorna constantment transformacions indispensables per adequar-se a la seva realitat, sembla impossible.

Mentre tolerem un sistema profundament desigual i que erosiona la cohesió, projectem als joves pors i contradiccions pròpies, de la tecnologia a la pèrdua de rumb. Els carreguem amb problemes que són estructuralment nostres, parlem d’ells des del dèficit —el que no saben, el que no fan— i, mentre critiquem la seva ignorància imaginada, obviem la nostra incapacitat d’oferir models coherents d’adultesa. Els vídeos virals sobre el desconeixement de Franco amaguen la deixadesa dels adults.

Criticar els joves és una manera de no haver-nos de mirar al mirall, un mecanisme de defensa. És més fàcil dir que “no entenen res” que admetre que no hem sabut transmetre memòria democràtica ni crear una convivència sòlida, que no hem sabut llaurar un futur sense pors. Titllem els joves d’ignorants, de superficials o de reaccionaris per evitar-nos la pregunta incòmoda de què no els hem explicat.

D’altra banda, els atribuïm confusió sense reconèixer que tampoc els adults no sabem llegir aquest món accelerat, polaritzat i amb institucions erosionades que hem construït. Diem que no s’esforcen, però mai cap generació no havia estat tan escolaritzada; que no tenen criteri, quan viuen en un ecosistema informatiu molt més complex del que vam experimentar; que no saben expressar-se, tot i que mai havien escrit, creat, compartit i debatut tant. Potser no és que no facin res sinó que no entenem el valor del que fan. 

Mig segle després de la mort al llit del dictador, no descobrirem en quatre línies que el blanquejament polític de la dictadura i la desmemòria històrica són un germen amb impacte a llarg termini. Tampoc els efectes del creixent pes polític de l’extrema dreta. Però si alguns joves coquetegen amb discursos autoritaris no és perquè siguin fatxes o ignorants sinó sobretot perquè busquen sentit en un món que no sembla oferir-los-en.

Aquest 20-N ens recorda, doncs, què passa quan la societat renuncia a cuidar, a educar, a acompanyar; quan deixa avançar per la dreta receptes autoritàries a l’escola amb el retrovisor posat. També que trencar definitivament el cordó umbilical del franquisme passa per una mica més d’humilitat adulta: menys diagnòstic i més conversa; menys requisits i més disponibilitats; menys alarma moral i més responsabilitat col·lectiva.