La ministra Montero ha presentat un nou model de finançament autonòmic que, segons s’ha publicat, comportaria 4.700 milions d’euros més per a Catalunya el 2027. Ho ha fet amb l’objectiu, entre d’altres, de “blindar l’educació”.

Més enllà del debat polític per l’actualització d’un model que fa més d'una dècada que està caducat, és innegable que el país no està en condicions de desaprofitar cap reforç de l’estat del benestar. Plou sobre mullat i la complexitat social comporta urgències diàries que, si es desatenen, es tradueixen en conseqüències profundes a llarg termini. 

A aquestes alçades tampoc no podem pecar d’ingenus. El que arribi d’aquests milions no repararà dècades d’infrafinançament d’un pilar fonamental com és el sistema educatiu d’un país. Almenys sense un canvi de prioritats.

En vint anys s’ha disparat la complexitat a les escoles i instituts. Hi ha una de les taxes de pobresa infantil més altes d’Europa (34%), el doble de matrícula viva que fa una dècada, més necessitats educatives i uns resultats estancats. Mentrestant, els recursos no han crescut al mateix ritme. O, el que, al cap i a la fi, vol dir, s’han reduït.

Recordem-ho: mentre Catalunya dedica prop d’un 18% del pressupost de la Generalitat a educació, altres comunitats estan gairebé al 25%. Ampliar el pastís dels recursos té sentit si també s’amplia el compromís. 

L'escola és la primera línia d’intervenció d’aquesta complexitat. Per això l’escassetat en educació és una decisió política que genera desigualtats, desconfiança i frustració. Els últims anys aquesta escassetat s’ha reduït notablement, però no s’ha revertit i es prorroga govern rere govern. 

Comptant que el 18% del possible increment de 4.700 milions vagi a educació, com ara, el Departament augmentaria els recursos en 846 milions d’euros. Seria el mínim exigible. Però blindar l’educació passa per deixar enrere el 18%, especialment quan el Parlament està tramitant la llei per a un finançament digne. Fer com Múrcia o el País Valencià, dedicar el 24% del pressupost de la Generalitat, implicaria 1.128 M d'euros més a educació.

Garantir que qualsevol ciutadà tingui l’oportunitat d’aprendre i prosperar és una aposta política i moral. És enviar un missatge de confiança en temps de polarització i replegament. No és només l’educació el que està en joc, també el crèdit i la confiança política. L’acceptació de la inacció, de la normalització dels mals resultats i de les incapacitats del sistema és una amenaça real.

El bloqueig pressupostari no pot ser cap excusa. Només l’any passat es van aprovar tres decrets llei amb suplements de crèdit de 3.935 milions d’euros. Per tant, es pot avançar amb o sense pressupostos. Quan hi ha acord, es troben instruments.

Anem sobrats de tocs d’alerta. L’educació catalana no està encallada per falta de diagnòstics ni de propostes –l’últim any només a la Fundació Bofill en sumem més de 80–, sinó per falta d’acords amplis i de determinació política. Per fer possible un 0-3 veritablement universal, garantir beques o tardes educatives a tothom o millorar l’acollida.

L'alternativa és mantenir un model que acumula tensions, desigualtats i sobrecàrregues. Pidolar recursos com si l’educació fos un luxe i deixar recaure la complexitat en centres, professionals i famílies. Permetre que l’alumnat que parteix de més enrere parteix cada vegada de més enrere. Injust i irresponsable. El sobreesforç pot sostenir un curs, no un sistema, i per descomptat és incapaç de suplir desnonaments o llargues tardes de soledat i pantalla.

De la mateixa manera que ningú no entendria que es malbaratés l’oportunitat històrica d’augmentar el finançament, ningú no entendria que no s’aprofités per fer un salt qualitatiu i reparar una desinversió igualment històrica. Ens neguem a creure aquest nivell de negligència, perquè un país que renuncia a ambicionar una educació potent i útil per a tothom senzillament renuncia a garantir el dret de tothom a la vida digna, a contribuir al bé comú i a imaginar el futur.