Els dies internacionals tenen una virtut indiscutible: posen un focus col·lectiu sobre qüestions d’especial rellevància que sovint queden invisibilitzades en el nostre dia a dia. El Dia Escolar de la No-violència i la Pau (DENIP) n’és un exemple clar. Ens ofereix l’oportunitat d’aturar-nos i preguntar-nos què estem fent -com a societat- per construir una societat més justa. Però aquesta mateixa virtut pot esdevenir trampa: correm el risc de convertir la celebració en un eslògan en favor de la pau,  una fotografia a les xarxes, un manifest llegit al pati… i, l’endemà, passem pàgina.

La realitat que ens envolta ens demana just el contrari. Vivim temps convulsos, amb una sensació d’inestabilitat política, social i econòmica. Precisament per això, treballar per la pau cada dia, durant tot l’any, és una necessitat. I el DENIP ha de funcionar com el recordatori que ens empeny a sostenir, setmana rere setmana, un compromís coherent.

La cultura de pau, tal com va formular Johan Galtung, no es limita a l’absència de guerres. Implica reduir les violències que travessen la vida quotidiana i que, sovint, es presenten amb aparença de normalitat. El repte és immens, però es pot abordar si l’entenem com una realitat feta de capes. D’una banda, hi ha la violència directa, la que fa mal de manera immediata i visible: els conflictes armats, l’agressió física i l’amenaça. Quan observem els indicadors que mesuren la salut de la pau al món -augment de la despesa militar, proliferació de conflictes armats, creixement de persones refugiades- el diagnòstic és greu.

La idea que el futur serà “més segur” si ens armem s’ha imposat com a relat i és profundament perillós. I encara és més preocupant quan alguns actors que havien reivindicat el multilateralisme després de la Segona Guerra Mundial avui contribueixen a afeblir-lo. El resultat és un món més hostil, on la força guanya i on l’escalada armamentística es justifica en un cercle que s’alimenta sol: com més por, més armes; com més armes, més risc. Trencar aquesta dinàmica només és possible si es reforça la diplomàcia, la cooperació i la reducció d’armaments, no normalitzant la guerra com a horitzó.

Però la pau també es veu amenaçada a casa nostra, encara que  aquí no caiguin bombes. Parlem de violència estructural: desigualtats que creixen, precarietats que s’enquisten, drets que es debiliten. Quan una part de la població queda arraconada a la inseguretat material -habitatge, energia, cures, accés a la salut- no estem davant d’un problema individual, sinó d’un sistema que genera desigualtats. I quan, a més, s’estén la idea que aquesta desigualtat és natural o inevitable, el problema s’agreuja: la injustícia deixa de ser escàndol i passa a ser paisatge. Repetir-ho tantes vegades com calgui és imprescindible:  la desigualtat i la manca d’oportunitats i llibertat són també formes de violència. I és en les societats fracturades en què és més fàcil que s’imposi el control, l’estigmatització i la coerció.

Aquí entra en joc una tercera capa: la violència cultural, aquella que justifica les altres dues violències. És la que fa que certs discursos d’odi es presentin com a opinions en l’empara de la llibertat d’expressió i que culpar els col·lectius més vulnerables es converteixi en una sortida fàcil per respondre malestars complexos. Quan es responsabilitza de les tensions socials qui té menys poder, s’està desviant la mirada de l’arrel dels problemes i es legitima la discriminació.

Davant d’aquest panorama, la temptació del desànim és comprensible. Però perdre l’esperança és un error. El futur no està escrit: el determinen les decisions, els hàbits i les complicitats. Restar indiferents davant les injustícies ens fa còmplices d’aquestes. 

Si volem una societat més compromesa amb els valors de la pau i la justícia social, l’escola juga un paper clau: és amb els infants i les joves on hem de començar a entrenar la convivència i la igualtat cada dia. 

L’escola no pot ser neutral davant la vulneració de drets, la deshumanització o la normalització de les injustícies. Educar per la pau és ajudar l’alumnat a reconèixer les violències, a posar-hi nom, a detectar-ne les causes i a pensar alternatives. És aprendre a gestionar conflictes sense recórrer a la humiliació, a debatre sense destruir, a parlar sense ridiculitzar. 

El DENIP, doncs, no és un punt i a part; és un inici. Una invitació a preguntar-nos què podem fer tots plegats des de les entitats i des dels centres, com a docents, famílies i alumnat, perquè el compromís amb la no-violència sigui una pràctica diària i no una mera declaració d’intencions. Ens cal treballar per la pau avui i els altres 364 dies de l’any: amb constància, amb valentia i amb la convicció que l’esperança no és ingenuïtat, sinó responsabilitat. Ens hi posem?