Hi ha decisions que transformen profundament una societat i que, paradoxalment, gairebé mai es presenten com a decisions polítiques. En els darrers anys, el debat educatiu s’ha anat omplint de conceptes aparentment tècnics —planificació, ajustos demogràfics, reorganització de grups— que sovint es descriuen com respostes inevitables a canvis socials que ningú pot controlar. Tanmateix, rere aquest llenguatge administratiu s’hi amaguen transformacions més profundes que rarament ocupen el centre de la conversa pública.

Organització del sistema educatiu: oferta de places a la pública versus a la concertada

L’inici d’aquesta preinscripció escolar n’és un bon exemple. En les darreres setmanes s’han acumulat anuncis, filtracions i titulars sobre la renovació dels concerts educatius i el tancament de grups escolars que han acabat configurant un relat aparentment clar: la davallada demogràfica obliga a reduir oferta i la xarxa privada concertada n’és una de les principals afectades. El debat semblava així inscrit en una lògica inevitable d’adaptació del sistema a una realitat demogràfica canviant.

Tanmateix, quan el mateix Departament d’Educació va fer públiques dades més completes, va emergir un matís fonamental: de les 283 unitats concertades que deixen de formar part del sistema, 247 corresponen a escoles que ja havien perdut el concert per decisions prèvies vinculades a la segregació per sexe. És a dir, la major part d’aquestes unitats no responen a una nova planificació educativa ni a un ajust recent derivat de la demografia, sinó a la desaparició progressiva dels concerts d’escoles que ja havien perdut aquest finançament en cursos inicials i que es mantenien només fins a l’extinció natural de les etapes educatives superiors.

Més que una polèmica puntual, el que emergeix és un patró. Si, tal com indiquen les mateixes dades del Departament, la demanda acaba sent, curs rere curs, més elevada a la xarxa pública del que s’havia previst inicialment en la planificació educativa, quin sentit té planificar cada any una oferta pública a la baixa mentre es renoven concerts educatius amb una durada de sis anys? La qüestió ja no és només quants grups s’obren o es tanquen, sinó quins criteris orienten realment l’organització del sistema educatiu.

La pregunta esdevé encara més rellevant quan s’observen els temps del sistema. Mentre l’oferta de places a la xarxa pública s’ajusta anualment —amb reduccions preventives que sovint s’han de revisar davant l’arribada de nova matrícula o l’augment de la demanda de les famílies—, la renovació dels concerts consolida places concertades durant períodes de sis anys. El resultat és una paradoxa difícil d’ignorar: la xarxa concebuda legalment com a complementària és la que acaba guanyant estabilitat estructural.

Conseqüències reals sobre el territori

Mentre aquest debat es desenvolupa en termes aparentment tècnics, les seves conseqüències ja són visibles sobre el territori. A Barcelona, s’ha anunciat el tancament de grups del batxillerat escènic en instituts públics com el Vila de Gràcia o el Pedralbes, tot i que aquestes línies omplen les places disponibles i que l’oferta pública d’aquesta modalitat continua sent insuficient a la ciutat. Paral·lelament, s’autoritza l’obertura d’oferta privada en la mateixa especialitat. La pregunta és inevitable: quins criteris orienten aquestes decisions quan l’oferta pública existent respon a necessitats socials acreditades?

Aquesta situació no és un cas aïllat. En diferents municipis del país —com Terrassa, Balaguer, la Ràpita, Sant Cugat o Badalona, entre molts altres— s’han anunciat tancaments de línies públiques a I3 o a 1r d’ESO que responen a la mateixa lògica d’ajust preventiu de l’oferta pública. Tot i que es tracta d’etapes educatives diferents, aquests casos comparteixen un mateix patró de planificació que es repeteix arreu del territori.

El cas del batxillerat d’arts escèniques és especialment significatiu no per la seva magnitud quantitativa, sinó pel seu valor simbòlic. No constitueix només una oferta educativa més: representa l’accés a l’art i a la cultura des de l’educació pública, és a dir, la possibilitat que joves de procedències socials diverses desenvolupin vocacions creatives sense que la capacitat econòmica familiar en determini l’accés. Quan aquestes possibilitats desapareixen de la xarxa pública mentre es consolida oferta privada, el que es redefineix no és només el mapa educatiu, sinó també qui pot accedir a determinats itineraris formatius —i en quines condicions. 

Quan l’educació pública deixa de ser el centre del sistema, el que canvia no és només l’escola, sinó les condicions materials que fan possible la convivència democràtica.

Com volem que la nostra societat entengui l'educació?

Potser per això el debat sobre la planificació educativa no pot reduir-se a una discussió tècnica sobre grups o ràtios. Quan les decisions educatives condicionen quins centres guanyen estabilitat i quins viuen en revisió permanent, el que està en joc és la manera com una societat entén l’educació: com un servei dins d’un mercat d’opcions o com una institució comuna destinada a garantir igualtat real i cohesió social.

I potser és aquí on el debat educatiu deixa de ser sectorial. En un moment marcat per l’augment de les desigualtats i per la fragilitat creixent dels consensos socials, la pregunta més rellevant ja no és quantes línies s’obren o es tanquen cada curs, sinó quin sistema educatiu estem consolidant gairebé sense adonar-nos-en. Perquè les decisions que avui es presenten com a simples ajustos acabaran definint durant anys quines condicions educatives compartiran els infants i joves d’aquest país —i amb elles, la qualitat dels vincles socials i democràtics que serem capaços de sostenir.