Vivim en un món convuls que emmalalteix de violència. No obstant això, la violència neix després de la Pau i no a l’inrevés. L’amor –que no la mort– és el motor de la vida, malgrat que la violència, el mal i el dolor hi siguin ben presents. Potser ens esclatarà el cap llegint això, però tot i la violència la Història de la Humanitat és una acumulació imparable de progrés impossible de negar. Em reafirmo: malgrat les guerres, dictadures i matances, el camí de la humanitat ha estat predominantment de pau, justícia i solidaritat.
Diu el Preàmbul de la Constitució de la UNESCO: “Talment com les guerres neixen en la ment de les persones, és en la ment de les persones on cal erigir els baluards de la Pau”. No existeix una educació neutra: o eduquem per a la Pau o eduquem per a la Guerra.” El dilema és sempre el mateix: una educació per a la concòrdia o per a la discòrdia? Per a l’enfrontament o per al consens? Per a la ruptura o per a la reconciliació? La veritable educació, l’única educació possible, és l’educació en valors. I el valor suprem a tots és el de la Pau. Tots els coneixements, totes les competències i tot el saber cauran en sac trencat si no hi ha una educació en valors que meni les societats cap a la Pau. I l’única manera d’educar és des del testimoni de l’adult vers el menor, i l’aprenentatge compartit d’educador i educand, i a l’inrevés, en una dinàmica única i conjunta que embolcalla als dos agents principals de l’educació.
Una presonera dels camps d’extermini nazis ho va expressar amb duresa: “Jo ja no crec en l’educació! Perquè tots els que han dissenyat, construït i fet funcionar aquests camps de la mort han estat educats en enginyeria, arquitectura, economia, política o propaganda.” Quan l’educació es pretén neutra o es redueix a instrucció, acaba al servei de la competència i no de la col·laboració, i això sempre ha abocat la humanitat als pitjors designis.
La Pau ha estat, de sempre, un concepte i una idea molt manipulada: exèrcits, dictadors i generals se n’han proclamat defensors fins a justificar grans matances. Cal, doncs, definir-la bé. Una de les definicions de més consens descriu la Pau com «el benestar humà, material, emocional i espiritual de tothom, de manera constant i sense risc de perdre’l». El gran analista català en conflictes, Vicenç Fisas, la concep no com una simple absència de guerra, sinó com un procés dinàmic de transformació positiva dels conflictes i d’eliminació de tota violència. El gran referent dels Estudis de Pau al món, Johan Galtung, hi va afegir una distinció clau: la Pau Negativa és l’absència de violència directa, sovint sostinguda per l’amenaça o la repressió; la Pau Positiva és l’absència de violència estructural i cultural, i és l’única que genera justícia social, igualtat i cooperació.
La Pau no és un sentiment romàntic, sinó una lluita aferrissada contra una violència tan estesa que en podem dir “cultura de violència”. Impacta en les emocions, deteriora les relacions i trepitja la dignitat humana. Hi ha violència que ens autoimposem, violència que tolerem en els altres i violència que presenciem sense saber com respondre-hi; també hi ha la violència que patim, sovint quan hem deixat que altres fossin víctimes anteriors... fins que arriben a nosaltres. Per la seva banda, la guerra és el nivell més alt de violència, però els més baixos els tenim a tocar: comencen amb la comunicació violenta i el murmuri, i poden acabar destruint les relacions i la dignitat de les persones.
Per això, quan eduquem no podem separar el com del per a què: mètodes i objectius van de la mà a casa, a l’escola, als mitjans i a la política. En societats cada cop més polaritzades, o eduquem en la noviolència o no sortirem de l’espiral violenta. Sempre hi ha hagut violència, però hi ha un marge immens per reduir-la, i fer-ho és qüestió de voluntat personal i col·lectiva. Gandhi ho tenia clar: només la noviolència trenca aquesta espiral. El vell “Si vis pacem, para bellum” no afegeix ni un gram de veritat a una contradicció flagrant: si vols la pau, prepara la pau, perquè si prepares la guerra tindrem la guerra.
Si volem societats noviolentes, calen escoles noviolentes on aprendre-ho vivint-ho. L’escola és una microsocietat que assaja el món que somiem per als futurs ciutadans (els actuals alumnes), i tots els valors de pau i noviolència que volem que governin el món futur s’han de viure a l’escola. Hi ha de ser implicada tota la comunitat educativa: equips directius, docents, personal, famílies i alumnes de totes les etapes. Només la noviolència viscuda transversalment pot fer recular la cultura de violència i obrir pas a una Cultura de Pau. No és que ho farà a partir d’ara: és que ha estat el camí de sempre i el testament de la Història.
Els valors només es transmeten testimoniant-los: relacions entre educadors i alumnes basades en el vincle i no en l’autoritarisme, convivència entre iguals fonamentada en el respecte i la concòrdia, i coherència entre casa i escola, perquè el que l’una no impulsa l’altra no ho pot consolidar. Educar per a la Pau és també educar la mirada crítica: el món no és així per fatalitat, sinó perquè l’hem fet així, i per tant el podem fer diferent. La mirada històrica ens ho confirma: en moltes coses, la humanitat ha progressat de manera admirable. Com deia Nelson Mandela: “Tot sembla impossible... fins que s’esdevé”. Però cal ser-hi perquè passi!
El repte de mestres i famílies és, doncs, començar per una pregunta tan senzilla com radical: quina educació impulsem, per a la Pau o per a la Guerra? I si optem per la primera, ens cal una conversió personal, educativa i cultural que neixi des de baix, amb educadors i famílies remant junts. I només una aposta de debò ens obrirà el camí cap a un món més just i humà: la noviolència.