La vaga de mestres d'aquesta setmana ha obert un debat que va més enllà dels salaris. Milers de professionals del sector educatiu han tenyit de groc Catalunya per reclamar millors condicions laborals, però també de treball dins i fora de les aules: menys ràtios i més recursos. Unes mobilitzacions territorialitzades que culminen aquest divendres amb una jornada unitària a Barcelona que s'espera que sigui "històrica".
A Criar hem parlat amb algunes famílies per conèixer el pols de com viuen aquesta setmana de vaga. Els testimonis de mares i pares com el Pere, la Gina o la Mònica dibuixen un mapa complex on s'encreuen la crisi de la conciliació, la precarietat del sector autònom i una preocupació genuïna per la qualitat del sistema educatiu que reben els seus fills. Què hi ha realment en joc quan una família decideix, o no, donar suport als docents?
Quan l'aula es desborda
Més enllà del debat econòmic, hi ha un consens entre els professionals i les famílies: les ràtios són massa elevades i "no es compleix l'acord ja establert de 20 alumnes per aula", es queixa la Gina, mare d'alumnes d'I3 i I5 i també professora de Formació Professional. En la mateixa línia s'expressa el Pere qui lamenta que els nens de tres anys -com el seu- no poden rebre l'atenció necessària quan encara necessiten ajuda per anar al lavabo.
L'escola inclusiva és, sobre el paper, un avenç social, però a la pràctica ha esdevingut un repte inassumible sense recursos. Els pares de nens amb Necessitats Educatives Especials (NEE) —autisme, TDAH, dislèxia— veuen com els seus fills no reben l'atenció que mereixen perquè el mestre, per molt "superheroi" que sigui, no té prou mans, lamenta la Gina. "No es pot tractar un nen de tres anys com un de cinc", recorden les famílies d'infantil, on la ràtio de 20 alumnes promesa per la Generalitat continua sent, en molts casos, un miratge.
La Gina també aporta una visió clau des de la Formació Professional. "La queixa aquí no és només el sou, sinó la pèrdua d'identitat de l'etapa educativa i tenir els recursos adients a les aules d'avui dia". L'augment de la burocràcia —plans individualitzats, documents lingüístics, informes constants— es menja el temps que s'hauria de dedicar a l'ofici". A més, l'FP està absorbint una diversitat d'alumnat procedent de l'ESO amb necessitats que el professorat no pot cobrir mentre intenta ensenyar una professió pràctica. "No podem ensenyar quan hem de vigilar que no es tallin els dits amb una radial", lamenta. La introducció de mòduls teòrics com "digitalització" o "sostenibilitat" en detriment de les hores de taller s'interpreta com una desconnexió total del món professional real.
Xoc de realitats: entre l'enveja i la incomprensió
Per a mares com l'Aida o el Pere, la vaga és un problema de logística. Si no tenen on deixar els fills, no poden anar a treballar, i si no treballen, no hi ha ingressos. "La vaga em complica la vida, ho han de fer, però...", és la frase que resumeix el sentiment de molts. Aquest sentiment és compartit en els grups de WhatsApp de pares: "Jo els he de portar igualment". "No tinc amb qui deixar-los". "A I3, 58 nens amb un sol docent és una bogeria. Els serveis mínims fan gràcia".
El debat d'aquests dies també passa per la comparació directa entre el sector públic i el privat, especialment entre els professionals autònoms. Per a molts pares que viuen al dia, la vaga de mestres es percep amb una barreja d'enveja i incomprensió. És el cas del Pere qui explica resignat la precarietat del seu sector: "M’agradaria veure com estarien si no els paguessin durant 60 o 90 dies i haguessis d'aguantar tres mesos sense cobrar cap factura. Els autònoms no estem sindicats i sobrevivim". Apunta que s'hauria de fer un exercici d'empatia i posar les coses en perspectiva. No obstant això, prefereix relativitzar i donar suport a les reivindicacions dels mestres: "és legítim que es queixin i vulguin millorar la seva situació".
L'oportunitat educativa
En l'altre extrem, hi ha famílies que decideixen portar els fills a la manifestació. Ho veuen com una "lliçó de civisme", una manera d'ensenyar als nens que els drets no es demanen, es conquereixen. Per a aquestes famílies, la vaga no és una molèstia, sinó una inversió en el futur educatiu dels seus fills. "Anem a la vaga en família, perquè és important que els nens vegin com es defensen els drets", explica la Gina.
"No és que donem suport als mestres, és que els entenem perfectament. Volem que treballin a gust perquè si no, no poden fer-ho bé", resumeix la Mònica qui apunta que és un moment "històric i necessari" per posar de manifest que el sistema no funciona i que afecta a tothom.
Tot i que per algunes famílies les jornades de vaga d'aquesta setmana són legítimes, no permet secundar-les com els agradaria. "Crec que tothom té dret a lluitar pels seus drets laborals i encara més, quan això afecta els nostres fills". Això sí, ella és crítica amb el model de vaga: "Jo estic a favor de la vaga sempre que la gent surti al carrer a lluitar. Si fas vaga per quedar-te a casa, no em serveix".
