L'esport és la gran passió de Jordi Coma Bau (Vic, 1977) i també la seva feina. Això li permet sumar un bagatge personal de dècades passejant-se pels pavellons de tot Catalunya a un extens coneixement tècnic i acadèmic, en una operació que porta a un resultat clar: "La majoria de clubs esportius no estan a l'altura del que mereixen els jugadors i les famílies en les categories base". Doctor en Ciències de l’activitat física i l’esport (Cafe), professor a la UVic, Entrenador Nacional d'Handbol amb una dilatada experiència i cinc anys al primer equip del CB Granollers i assessor de diversos clubs, és molt crític amb l'ecosistema esportiu català, tal com expressa al llibre Estem a l'alçada?, tot i que vol fugir del pessimisme i el determinisme. En una entrevista amb Criar.cat, posa el focus en tots els actors: els pares, els entrenadors, els clubs i les institucions.

🗣️ Jordi Coma, expert en gestió esportiva: «Els clubs esportius catalans no estan a l'altura del que necessiten els jugadors i les famílies»

✍️ Una entrevista de @MarcOrtsC
📽️ @PaulaRovira_ https://t.co/PS90r62Hic pic.twitter.com/w05iqLH5Gp

— NacióDigital (@naciodigital) February 14, 2026

Com a pares, què cal esperar que obtinguin els fills de les activitats esportives extraescolars?
Abans de res, cal diferenciar entre el que les famílies esperen i el que els clubs poden oferir i, després, valorar si coincideix prou, que ja avanço que no és així en la majoria de casos. No podem exigir als pares un coneixement ampli sobre activitat física, ells decideixen amb tota la bona voluntat, però sí que han de saber que no n'hi ha prou amb l'exercici que els fills fan a l'escola i que, fins a la majoria d'edat, necessiten més espais per desenvolupar-se en molts àmbits.

Pot ser mitjançant la pràctica esportiva que sigui, però el cas és que els clubs han d'adaptar-se al moment evolutiu dels jugadors i treballar totes les habilitats i aspectes físics que necessiten, amb un pla a llarg termini i una missió, una visió i uns valors ben definits. Aquí és on la majoria fallen. Quants jugadors de futbol de 6, 10 o 15 anys fan treball de força o treballen la prevenció de lesions.

I què en diu de l'educació? Podem exigir-li a un club esportiu que eduqui els jugadors?
És indispensable. És igual si és un club gran enfocat al rendiment o un club de barri de caràcter recreatiu. Aquí tornem a la missió, visió i valors que comentava, que han d'estar ben dissenyats i redactats per no vendre fum i no enganyar els nanos i les famílies. El primer que faig quan començo a treballar amb un club que he d'assessorar és definir aquests punts i posar-los per escrit. Si no me'ls volen signar, m'aixeco i marxo, no treballo amb ells. Cal ser molt clar i coherent.

Per tant, si el fill o la filla no juga, cal marxar de l'equip?
És el que dic: si un nano pot no jugar perquè el club és d'alt rendiment, cal que t'ho diguin des del principi. De totes maneres, no és el cas del 95% dels clubs i jugadors, que fan esport perquè els agrada i no arribaran mai a ser professionals. A tots aquests, se'ls ha d'oferir eines perquè assoleixin, principalment, un desenvolupament motor i cognitiu satisfactoris, que gaudeixin i que es formin en valors.

Una decisió important en la construcció de la personalitat d'un infant és la tria de l'esport que practicarà. Cal deixar-los escollir lliurement o els pares han de dir-hi la seva?
Seré molt clar i parlaré com a professional esportiu, però també com a pare: l'ideal és que un infant practiqui més d'un esport i provi diverses disciplines. I no ho dic jo, ho diu la ciència. El meu fill juga a futbol des de fa temps, però jo me l'enduia amb la bici i el feia jugar a handbol des de ben petit. És l'òptim per fer un treball coordinatiu i muscular més complet en una etapa inicial i, ja després, que el nen es decanti per un sol esport si vol.

Aquest és un altre punt en què els clubs tornen a fallar. N'hi ha molt pocs que ofereixin més d'un esport, per exemple, canviant de disciplina cada certs mesos. Ho entenc, perquè volen que el nen que entra amb 5 o 6 anys es quedi el màxim temps possible i s'especialitzi. Són quotes assegurades durant anys, però haurien de ser més valents.

I per acabar amb la guia per a les famílies: al llibre descrius molt bé els tipus de pares que hi ha en un equip. Quin seria l'ideal? Com s'haurien de comportar?
Jo classifico els pares en: animadors educats, motivats, pares-entrenadors, i cridaners i maleducats, i invisibles. Cal saber que els clubs els tenen identificats i, en la majoria de casos, la resta de pares també. A parer meu, els pares han d'aspirar a ser animadors educats. Han d'acompanyar els fills, ajudant-los a afrontar els reptes sense ficar-se en la feina de l'entrenador. Oi que a l'escola deixem que el centre i els professors facin la feina i després en fem un seguiment amb tutories? Doncs al club esportiu hem de fer el mateix.

Però la realitat és que a les grades s'hi veu de tot...
Malauradament, sí. Jo seria molt radical: si no t'adeqües als comportaments que s'esperen d'un adult responsable i emboliques, no pots entrar a les instal·lacions. Al nen no se l'ha de castigar mai, perquè no té la culpa de tenir un pare idiota, però cal ser contundent i tallar situacions inacceptables des del principi. Ara bé, tornem al que dèiem, cal haver-ho explicat bé al principi de la temporada i tenir unes normes i un protocol clars. La majoria de vegades no passa res amb aquesta gent.

Continuant amb el paral·lelisme amb l'escola, si un professor crida o parla malament als alumnes, pot tenir problemes amb Inspecció d'Educació. On s'ha de posar el límit amb els entrenadors i qui té la responsabilitat de vetllar pels drets dels jugadors menors?
La clau és tenir entrenadors formats, de la mateixa manera que ho estan els professors. A vegades, sembla que tothom pugui ser entrenador i no és així. El primer cribratge s'aconsegueix amb els títols especialitzats que ofereixen les federacions esportives i amb el grau universitari en Ciències i Activitats Físiques de l'Esport, però cal un segon tall. Aquest és responsabilitat dels clubs, que tenen la feina de donar les premisses i continuar formant els seus entrenadors, alhora que la tria del personal s'ha d'alinear amb la missió, la visió i, sobretot, els valors de l'entitat.

Sigui com sigui, el respecte entrenador-jugador és innegociable i cal demostrar-lo en el dia a dia. El jugador té uns drets que cal garantir: a ser respectat, a ser format, a ser atès... L'entrenador ha de ser molt conscient dels límits i se li han de deixar clars des del club. És cert, però, que és tot molt discrecional i no existeix un garant tan clar com Inspecció d'Educació, en aquest cas. 

Li podem exigir tot això a un noi de 16 anys que s'acaba de treure un títol bàsic en un curs intensiu a l'estiu?
No, no i no. Aquí torno a ser molt crític i ens assenyalo directament a tots nosaltres. No podem tenir nois de 16 anys entrenant nens de 12. Amb 16 anys i un títol bàsic, s'ha d'incorporar com a segon entrenador o ajudant, aprendre sobre el terreny i, quan en tingui 18 o 19, aleshores ja podrà fer-se càrrec d'un equip. Cada club hauria de tenir com a mínim cinc entrenadors bons, que vinguin de Cafe o títols de nivell més alt i una experiència suficient, per fer de referents a la resta. El problema és que es paga molt poc.

Quant cobra un entrenador d'un equip de categories inferiors?
Molts cobren dietes o sous d'entre 60 i 200 euros al mes. I els bons que dic tampoc cobren 1.500 euros, ronden els 500-700 i ho han de compaginar amb una feina principal. Si bé, si ens expliquem bé amb les famílies, que són els nostres clients, podem fer que estiguin disposades a pagar una mica més per tal que el club ofereixi un millor servei amb millors professionals. Però som els professionals del sector esportiu els que hem de fer alguna cosa. Els ho dic als meus alumnes: "Qui espereu que ho faci, si no ho feu vosaltres?". Si ens estan pagant poc als clubs, és culpa nostra, perquè no ho hem venut bé, no ho hem explicat bé, no ho fem prou bé. Ens hem acostumat al fet que ens paguin una merda i, a més, no diem res.

També hi ha la qüestió de les lesions: és normal que els pares es preocupin per la integritat física dels fills quan fan esport. Com poden saber que el club on els porten és segur en aquest sentit?
Sigui en un club d'alt rendiment o en un club familiar amb un enfocament eminentment recreatiu, cal dotar els jugadors per gaudir del seu esport en les millors condicions i de manera saludable. Unes alumnes em van explicar que al seu equip hi havia hagut quatre lesions de lligaments creuats en un any i em preguntaven si era normal. Home, normal segur que no és. El primer que els vaig preguntar va ser si feien treball de força de manera regular i em van dir que no n'havien fet pràcticament mai. Aquí està el problema. No pots dirigir un club i no tenir un preparador físic en plantilla. Les lesions formen part de l'esport, però precisament per això cal treballar en la prevenció. Si veieu que el club dels vostres fills no treballa al gimnàs o no li dona importància a la prevenció de lesions, mal senyal.

L'última pregunta, aleshores, sembla que ja està contestada. Els clubs catalans estan a l'altura?
Doncs no, però que no sembli una resposta derrotista. No ho aconseguirem en un any, però depèn de nosaltres, de l'ecosistema esportiu català, capgirar la situació i fer passos endavant. S'ha de fer una sacsejada, bàsicament perquè els nanos s'ho mereixen. I cal posar-los al centre, oferir-los un servei personalitzat i créixer a partir d'aquesta base. Podem incorporar un preparador físic? Sí, doncs fem-ho ja. Més endavant, buscarem un cap de metodologia i construirem una identitat sòlida i professionalitzarem la manera de treballar. I anar avançant sense excuses i sense buscar culpables fora de casa.