La família és i significa un espai fonamental per als infants. No només ho diuen professionals adults d’àmbits diversos com ara la psicologia, la sociologia, la salut, les ciències de l’educació, l’antropologia o la neurociència. També ho diuen els nens i nenes.

Quan preguntem als infants “com esteu i què hauríem de fer perquè estigueu millor” la seva resposta és clara i inequívoca: “cuidar la nostra vida amb la família”. Aquesta és la primera i més prioritària de les 11 demandes de l’Agenda dels Infants, el document que recull la veu i les propostes dels nens i nenes per millorar el benestar de la infància i que surt del programa de recerca i participació Parlen els infants.

Els infants veuen marges de millora en la vida familiar

A la jornada del passat mes de març “El dret a cuidar i a ser cuidat”, coorganitzada per l’Institut Infància i Adolescència i l’aFFaC, es parlava de la família com un espai fonamental de creixement, identitat i aprenentatge, respecte, acceptació i estima autèntica: “un refugi on l’infant pot ser, construir-se i establir les primeres relacions significatives”, deia la mestra i pedagoga Anna Ramis, “un port del que hauran de marxar, però al qual sempre podran retronar”. Doncs bé, malgrat que la majoria dels infants (84%) estan molt satisfets amb la seva família, hi ha aspectes concrets on els resultats de l’enquesta no són els que desitjaríem.

D’una banda, és destacable que la meitat dels infants (55%) no se senten del tot escoltats per la seva família i el 40% no estan del tot satisfets amb l’autonomia que els donen a casa seva. D’altra banda, també la meitat (47%) pensa que la seva família no els ajuda sempre en les seves preocupacions; i 2 de cada 10 (18%) no estan del tot segurs que la seva família els ajudaria en cas de tenir un problema. A més, un de cada 10 nens i nenes (13%) diu que se sent sol o sola habitualment. I, finalment, val la pena remarcar que pràcticament una quarta part dels infants (23%) es relaxen, parlen i s’ho passen bé amb la seva família molt poc sovint (2 dies a la setmana o menys).

Què podem fer les famílies? Presència i estima

La primera qüestió a tenir en compte és que els factors o experiències que determinen el benestar dels nens i nenes no segueixen una relació de causa- efecte sinó que el benestar és multicausal i està condicionat tant per factors estructurals com per experiències del dia a dia. A més, la responsabilitat és compartida: no tot depèn ni està tot en mans de la família, sinó que hi altres actors importants: l’escola, la comunitat, les administracions públiques i els mateixos infants.

Ells ho tenen clar: d’una banda, demanen cuidar la vida en família perquè sigui un espai d’estima i respecte, sense favoritismes, i sense crits ni baralles a casa; Institut Infància i Adolescència de Barcelona 2 de l’altra, reclamen passar temps plegats i tenir més oportunitats per passar-ho bé amb la família, que els pares o mares estiguin menys pendents del mòbil, que donin importància a les estones compartides, que juguin amb ells i facin més coses divertides.

En els tallers participatius per a l’elaboració de l’Agenda dels Infants, la Isabella, de 10 anys, lamentava: “Els meus pares estan treballant tot el dia i tenim poc temps per estar junts”; i l’Izan afegia “els pares treballen molt i es pensen que els germans et fan companyia, però et sents sol igual”. Per altra banda, l’Iker destacava que una de les coses que més li agrada és “quan juguem a jocs de taula” i la Gal·la deia “m’ho passo bé amb la família quan estem tots junts, quan dinem”.

I és que els infants pateixen directament la manca conciliació familiar-laboral, la pobresa o les dificultats econòmiques, la crisi de l’habitatge, la pobresa de temps, el segrest de les pantalles i altres misèries de la societat adulta. De fet, els nens i nenes d’entre 10 i 11 anys són conscients de moltes de les complexitats a les quals han de fer front els seus pares o mares, i per això demanen als governs i administracions públiques que posin els recursos necessaris perquè les seves famílies no hagin de treballar tant (millorant els sous, per exemple, o abaixant el cost de la vida), que no hagin de treballar els caps de setmana ni durant les vacances escolars, que tothom tingui el que necessita per viure i que hi hagi més oferta d’activitats familiars gratuïtes per poder fer coses divertides plegats.

Més enllà de l’estima: escolta, suport i acompanyament

Ara bé, amb estima i temps compartit no n’hi ha prou. En relació a la vida escolar, per exemple, els infants demanen que les famílies els preguntin més sovint com estan a l’escola, que els donin suport si tenen algun conflicte, i que parlin més sovint amb les mestres per saber com els va el dia a dia a l’escola. També demanen no fer-los sentir malament per les notes, motivar-los a estudiar i ajudar-los amb les feines de l’escola si ho necessiten, així com guiar-los en els estudis perquè tots puguin ser el que vulguin en el futur.

Els infants també demanen a les famílies que estiguin més pendents del que els passa i de com se senten, que no els comparin amb altres persones i els donin suport per no sentir-se malament o sols; també que les seves famílies els guiïn en l’ús que fan de les pantalles, tan pel que fa al temps de connexió com pel tipus de continguts que miren o publiquen.

També voldrien que les famílies els escoltin més i tinguin en compte què volen o necessiten, especialment a l’hora de prendre decisions importants; que no els sobreprotegeixin i confiïn més en ells i elles, deixant-los fer activitats que els toca per la edat com, per exemple, anar sols a l’escola o a altres llocs del barri.

Calen polítiques familiars compromeses i decidides

En un context amb una gran vulnerabilitat social i econòmica en què el 3 de cada 10 infants viuen en risc de pobresa i exclusió social, massa famílies es Institut Infància i Adolescència de Barcelona 3 troben en situació de vulnerabilitat o privació material, fet que es tradueix en mancances que afecten directament a les seves possibilitats de tenir cura dels infants. La pobresa augmenta la probabilitat de patir estrès i esgotament i, de retruc, deteriorar la vida familiar.

Així doncs, a més de preguntar-nos què poden fer les famílies per millorar el benestar dels infants, cal preguntar-se: quines polítiques públiques caldria impulsar o reforçar per tal de garantir que les famílies puguin exercir plenament el seu rol de cura, educació i acompanyament dels infants? Les conclusions de la jornada “El dret a cuidar i a ser cuidat” van ser clares en aquest sentit: formació i programes d’acompanyament parental, atenció a la diversitat en les polítiques i les pràctiques educatives i enfortir el sistema de prestacions a famílies i a infants, amb una prestació universal per criança, la reforma de la renda garantida de ciutadania i una prestació complementària per habitatge.