El 15 de maig se celebra el Dia de les famílies, i des de Criar.cat aprofitem per reflexionar en quina situació es troben les famílies avui, quines necessitats tenen, com s’estan redefinint i quins reptes de futur plantegen. Per això, entrevistem a Anna Ramis, mestra i pedagoga amb una llarga trajectòria professional entorn l’educació i la criança.
Fa unes setmanes, Ramis va participar en la jornada El dret a cuidar i a ser cuidats: infància, famílies i polítiques públiques coorganitzada entre l'Institut Infància i Adolescència i l'aFFaC. Una trobada amb més de 170 persones de l’àmbit de l’educació, l’administració pública, la recerca, les AFA i el sector social per abordar els reptes de garantir el dret a cuidar i a ser cuidats. Una de les reivindicacions que feia Ramis en la seva intervenció era precisament la necessitat de “posar la criança i l’acompanyament dels infants i adolescents en el centre de les prioritats socials” i “reconèixer el caràcter essencialment vulnerable i depenent de les famílies per dotar-les de la protecció necessària”. Això implica, entre d’altres, millorar les polítiques públiques familiars i especialment el sistema de prestacions dedicades a la infància.
Com definim la família avui? A les jornades va citar al pensador Josep Maria Esquirol, dient que és “un lloc on créixer i on tornar sempre”
Jo definiria la família, qualsevol mena i en totes les èpoques, com aquest espai segur on créixer i poder-ne marxar, però on sempre poder tornar físicament i també emocionalment. Però cadascú té les seves pròpies circumstàncies, i potser no sempre és confortable tornar-hi. De fet, quan ens fem adults i tenim fills, inconscientment tornem a la família d’origen. Els primers records conscients els tenim amb 4 o 5 anys, els anys previs a aquesta edat no els recordem, però precisament són els que deixen més empremta. Per això, quan esdevenim pares o mares és bo que, preguntem als nostres pares, i reconnectem amb la nostra infància d’una altra manera. És important tenir clar com queda col·locada la nostra família d’origen a l’hora de criar la família nova que hem creat.
Diria que el concepte de família extensa/tribu està en perill?
Està en perill perquè socialment, ens hem anat individualitzant cada cop més. La tendència del capitalisme és “tu procura per tu i els altres ja s’ho faran”. Això ens porta a estar cada cop més separats i aquest missatge acaba triomfant en un pla social. I es donen fets tan paradoxals com que jutgem el que van fer per nosaltres els nostres pares, a la vegada que els necessitem més que mai en la criança dels nostres fills perquè no arribem a tot. Cada generació acaba fent el que bonament pot, i cal reconèixer-ho en el seu context. És en la convivència intergeneracional on comença a néixer l’autèntica tribu.
Estem perdent la capacitat de cooperar. Les famílies ens hauríem de poder ajudar les unes a les altres
Per tant, és important remarcar el valor humà que aporten els avis i àvies a la família?
I tant! No només són cangurs, quan fa falta o quan volen i poden. És una figura molt necessària en la infància i fins i tot en l’adolescència. Perquè quan xoques amb els teus pares almenys pots refugiar-te en els teus avis. És el valor de la família extensa, que sempre és bo mantenir-la a un nivell que pugui ser sa encara que aportin algunes maneres de fer diferents en la nostra criança. Els avis i àvies han de tenir un rol diferent del dels pares, no estan en la primera línia de responsabilitat, poden anar més lliures perquè tenen experiència acumulada.
I si no hi ha la figura dels avis i àvies que podem fer? Per què cada cop costa més demanar favors a famílies amigues sense sentir-se culpable?
Estem perdent la capacitat de cooperar. Les famílies ens hauríem de poder ajudar les unes a les altres. Sempre s’ha fet així, un favor va per un altre favor. És la primera xarxa natural que hi ha d’haver i això és una gran riquesa. Quan hi ha amics dels nostres fills a casa aprenen que les formes de fer de cada casa són diferents i diverses. Però si vivim tancats en la parella, en el nucli familiar, el fill únic i en l’individualisme que dèiem abans, aleshores deixen d’haver-hi referents.
Les famílies estan obligades a ser felices, però tenen tots els recursos per fer-ho possible?
No hi estan obligades, però les xarxes juguen un pes massa important. Tendim a contemplar-nos amb els ulls dels altres, ens comparem constantment i al final ens veiem obligats a ser feliços tota l’estona i això és impossible. Sembla que tot el que fem és per poder aconseguir la felicitat constant. I aquest és un objectiu inútil. És que ni al teu fill o filla que te l’estimes molt, li pots assegurar que serà feliç sempre, perquè ha de tenir frustracions per aprendre, també.
Estem en un moment que hem deixat a les famílies molt nuclears, soles i precaritzades
Aleshores és lícit penedir-se, a vegades, de ser mare o pare?
És clar que és lícit! Ara les famílies com que ho poden escollir tot: quan ser pares, com parir, etc. decisions que ens continuen decantant cap a l’individualisme, sembla que criar és “una passada” i no és així. Després de parir la felicitat no ve pel sistema hormonal. Al contrari és una muntanya russa d’emocions. Cal trencar el silenci i poder verbalitzar que després de parir una se sent cansada, sola i desorientada… i també molt contenta, i que tot es pot donar en pocs segons de diferència. Però és que la vida és així i criar una criatura també.
Cal reivindicar que ser família, criar els fills i conviure junts és necessari per a les criatures i preciós per qualsevol persona i vital per la societat
Aquesta tendència a la felicitat és tramposa. Estem en un moment que hem deixat a les famílies molt nuclears, soles i precaritzades, i a sobre els diem que s’espavilin com puguin i que siguin felices 24 hores. Vinga va, això no pot ser! Cal reivindicar que ser família, criar els fills i conviure junts és necessari per a les criatures i preciós per qualsevol persona i vital per la societat.
Segons dades de l’Institut d’Infància i Adolescència, els infants demanen estar més temps en família, però els pares i mares viuen atrapats en la productivitat. Com poden les famílies afrontar aquest cercle viciós tan pervers? I l’administració que hi pot fer?
Vivim atrapats en aquesta productivitat, ara es necessiten dos sous per tirar endavant una família. Però hi ha accions que poden respondre a aquesta necessitat dels infants de passar més temps en família. En l’àmbit de la llar hem d’intentar frenar el fer per donar espai al nostre temps. La clau està a no sentir-se urgida per tantes coses i arribar a tot: a ser mare, parella, treballadora, amiga, etc. Hi ha uns anys de criança que cal baixar les expectatives de tot i sobretot la nostra autoexigència. A més, els adults hem de ser conscients de quins són els grans lladres dels temps en l’actualitat: les pantalles. Podem viure amb menys scroll, menys xarxes socials i menys sèries, i no passa res.
Hi ha uns anys de criança que cal baixar les expectatives de tot i sobretot la nostra autoexigència
I en l’àmbit social, jo crec que ha d’haver-hi un moviment militant de les famílies perquè hi hagi el reconeixement a reproduir-nos i criar. Poblar el món d’éssers humans nous en condicions és una gran tasca imprescindible i que necessita temps, acompanyament i suport. Aquí són les institucions socials i polítiques les que han de poder garantir i donar ajuts econòmics i socials necessaris a la vida en família. Calen opcions polítiques valentes que defensin a les dones/homes que crien i protegir-les.
En defensar que maternar i criar/cuidar és part del mecanisme social, podem reclamar una prestació universal per cada infant?
A les jornades vam veure que realment la prestació universal per fill és molt important, les prestacions per a la infància que tenim ara en el nostre país estan a la cua de la Unió Europea. Cal repensar el sistema de prestacions socials perquè realment siguin més eficients i se’n puguin beneficiar més famílies que hi tenen dret. L’estat del benestar no és infinit, no es tracta només de donar una prestació a qui no és productiu, jubilats i infants. Fa falta un altre discurs on es tingui en compte les aportacions de caràcter social i familiar que fan els jubilats de forma voluntària i també d’incorporar la mirada clara i neta de la vida i les preguntes que fan les criatures. Potser ens hem de preguntar quina societat ens quedaria si deixessin d’existir els infants i els avis i àvies?
S’ha de defensar la veu dels avis i àvies i també dels infants, perquè formen part de la societat. No són els ciutadans del passat o del futur, ho són ara d’aquest present. Cal repensar el model de societat que volem, no tot s’ha de valorar pel valor econòmic que produeix ni per la prestació econòmica que rep. El que ens dona vida és molt més que produir.
Cal repensar el model de societat que volem. El que ens dona vida és molt més que produir.
Hi ha realment una precarització de les famílies, i per tant també de les emocions?
Sí, clar! Si un va permanentment cansat, estressat, menja malament, no dorm bé, etc., això passa factura. A més, aquí s’hi suma el clima social distòpic en el qual vivim, en què domina l’amenaça constant o ens distraiem fins a morir per evadir-nos. Al final això afecta la criança. Cal que cadascú de nosaltres, la societat i l’administració canviem aquest individualisme per poder sentir-nos millor emocionalment. Perquè si no és un peix que es mossega la cua.
Eduquem infants per ser bones persones / ciutadans empàtics o preferim fills espavilats i emprenedors amb la vida?
Hem caigut tots en la trampa, si el missatge és que el món s'està acabant, que no hi ha pisos per viure, no hi ha recursos per a tots, etc. per tant, qui serà el que se n'emportarà alguna cosa? Doncs, el més depredador, el que passi per sobre dels altres. Ens deixem governar pels sentiments més primaris. Però, som persones humanes, sociables per naturalesa i ens funciona millor la cooperació. Quan travessem moments vulnerables ens necessitem les unes a les altres. Hem d’educar persones empàtiques i que formin part de la comunitat.
Hem d’educar persones empàtiques i que formin part de la comunitat
Per què la salut mental dels adolescents és la més perjudicada actualment?
Per una banda, perquè tots vam travessar l’època de la pandèmia i això els va deixar molt sols, i per l’altra, els adults no hem sabut com acompanyar-los en el món digital que s’ha fet un lloc excessiu tant en xarxes socials, videojocs, etc. Tot plegat ha deixat als adolescents molt aïllats i l’adolescència per definició és una edat socialitzant, necessiten els seus iguals i fer colla. Per sort, s’expressen i parlen de la seva salut mental. Per mi, la salut mental dels adolescents és la punta de l’iceberg. Els adolescents ens assenyalen amb el dit i ens diuen que som nosaltres els que som erronis. Per posar un exemple: per què hem permès que en productes audiovisuals infantils hi hagi publicitat de pornografia? Aquí hi ha gent lucrant-se fent coses immorals, i això s’ha d’acabar.No es tracta de prohibir i prohibir, la culpa no és dels adolescents, es tracta d’acompanyar i poder picar les crestes a qui toqui de la indústria audiovisual.
Sovint es diu que les pantalles són el "xumet emocional" del segle XXI. Com podem ajudar les famílies a recuperar la paciència i la calma sense recórrer al mòbil?
N'hi ha que ens alerten que quan ens avorrim tardem només set segons de mitjana a agafar el mòbil o la pantalla. I en el fons, això connecta amb aquesta por que tenim de no estar “connectats” o consumint. Hem de reaprendre a badar perquè és en aquests espais on la imaginació i la creació sorgeixen. Aquest entrenament s’hauria de començar, quan la dona està embarassada. No pot ser que una dona quan dona el pit, en lloc d’estar pendent del seu nadó estigui pendent del mòbil. No es tracta d’aprofitar el temps, es tracta de perdre’l amb la criatura. I quan són petits no hem de recórrer a les pantalles, la criança és molt millor si les criatures se senten incloses no si les tenim distretes. Però també és cert, que abans de jutjar cal saber en com viu i en quines circumstàncies cria cada família.
Els adults, som els models per als infants, per tant, hem de ser capaços d’entrar a casa i deixar el nostre mòbil silenciat a l’armari de l’entrada
Els adults, som els models per als infants, per tant, hem de ser capaços d’entrar a casa i deixar el nostre mòbil silenciat a l’armari de l’entrada i fer vida sense la necessitat de tenir-lo a la mà. La paternitat i maternitat és una ocasió excel·lent per autorevisar-se i canviar mals hàbits digitals adults, perquè si no es reprodueixen en els fills.
On no arriba la família arriba escola, o és al revés? Per què cada cop els centres educatius demanen més implicació dels pares?
La família és la que fa que el món existeixi. El nadó, quan neix, ve d'aquest lloc supermeravellós que és la vida intrauterina, i passa a viure en aquest caos de món on hi ha gravetat, llums i sons. La família és la que posa ordre amb la presència, el vincle, les rutines… Però l’escola o els espais de criança també tenen una potència brutal. Són els altres adults necessaris a la vida d’un infant, perquè donen suport als adults de la família, i això, en la societat que vivim, veiem que cada cop és més necessari. Al final, tot funciona millor si hi ha entesa entre família i escola. No hem de fer les coses alhora, ni iguals, però hem d'anar a l’una amb els criteris bàsics. I sobretot valorar la seva tasca educativa.
Al final, tot funciona millor si hi ha entesa entre família i escola
Com ens hem d’imaginar les famílies en un futur? I com haurien de ser perquè les coses funcionin?
Una clau és fer menys i confiar més en els infants i també en les persones de la nostra xarxa. Menys extraescolars, menys consum i més “perdre” el temps amb les criatures. I també serà clau, que en l'àmbit polític i social, es generin plans i xarxes comunitàries suportades i dotades amb diners de tots. Perquè com dèiem no tot el que és productiu ens dona vida.
