Aquest mes de març tenyit de lila s’han publicat novetats editorials en clau feminista. Entre totes elles, hem trobat La revolta de les mares de periodista i comunicadora valenciana, Laia Gordi. Màster en relacions internacionals i economia (Univseritat d’Aarhus, UC Berkeley i City University of London) la Laia ha viscut a la Xina, Dinamarca, els Estats Units i al Regne Unit, on ha estat corresponsal freelance per a diversos mitjans nacionals i internacionals.
El 2018 va fundar, des de Xàtiva i amb la complicitat de socis i amics, la cooperativa de cultura i comunicació Neu al Carrer, que promou projectes culturals transformadors posant les cures i el feminisme al centre de la mirada.
La revolta de les mares és una recerca sobre com maternar des del feminisme, però també una reivindicació i una investigació sobre el significat de ser mare avui dia, sobre què és el feminisme matern, què vol dir que la maternitat és política, i sobre com la podem tornar increïblement empoderadora si no la vivim tan aïllades i ens ajudem mútuament.
El llibre es titula La revolució de les mares, però en realitat a dins ens fas entendre que aquesta no la farem soles, perquè la maternitat no és només una cosa de mares. Actualment qui materna a la nostra societat?
Exacte, aquesta revolució no la farem soles, la farem amb l’altra part, però també de forma col·lectiva amb tota la comunitat, i les institucions també hi tindran un pes important. No podem pensar la societat si no hi ha mares. Per tant, fa falta imaginar un món millor possible posant al centre les cures i les mares. Cal tenir en compte que el malestar matern no se soluciona només amb l’altra part, fa falta un reconeixement. Ja que maternar és una feina amb valor social i polític que les mares l’estem fent de forma gratuïta. Fan falta ajudes, espais, un canvi laboral, econòmic, polític, jurídic, etc. perquè maternar per dones, homes i identitats dissidents sigui més còmode. Però en l’actualitat, quan parlem de criança no podem amagar que aquesta feina la continuem fent majoritàriament les mares.
També juguen un paper clau els pares, en concret els homes mare. És un terme molt feminista, com el defineixes?
Jo faig una proposta teòrica, potser provocadora, però que intenta explicar què necessitem d’ells i explicar-ho d’una manera molt pràctica. Però aquí cadascú que s’anomeni com vulgui! Ara hi ha una crisi de masculinitats molt seriosa. Els homes quan arriben a la paternitat (tot i que a mi m’agrada dir maternitat) arriben molt perduts sobre el què han de fer, perquè no tenen models ni referents. El que dic és que aquests homes poden trobar el model en la seva companya, en la seva mare, en la seva amiga, etc. Per tant, si el model són les dones mare, del que estem parlant ara és de maternar. Segur que més endavant, posa-li d’aquí a 20 o a 30 anys, el concepte de pare s’haurà resignificat i podrem parlar de pares i mares com a tals.
"Necessitem 'homes mare': la revolució no la farem soles, la farem amb l'altra part"
Aleshores, el masclisme quedarà enrere?
Els nens no neixen masclistes esdevenen masclistes. La societat els educa i els ha educat històricament per ser masclistes, i els models culturals i socials que tenen a tot arreu són de tipus masclista. Se’ls educa per ser molt més egocèntrics, narcisistes, molt més focals, menys empàtics, etc. En canvi, les dones és tot al revés, nosaltres estem preprogramades per cuidar. Aleshores que passa en totes les cases, que ell no fa i la dona es passa de frenada. La dona arriba abans perquè ho veu abans i l’altre no fa, i si no fa no n’aprèn. I no sortim d’aquest bucle infinit.
La corresponsabilitat a casa no és un "jo ja t'ajudo", no entenen que no és un reconeixement, que va més enllà, és transformació social. Com en el dia a dia els podem incloure?
Cal buscar relacions tan simètriques com sigui possible. Si som dues persones adultes a casa, la relació ha de ser simètrica, jo vull que tu siguis tan competent com jo amb tot. Ens podem repartir les tasques segons el que ens surt millor, i tant! Però seria ideal, i jo encara no ho he aconseguit a casa meva, fer una rotació de tasques perquè tothom vegi la magnitud de cadascuna. Aquí sempre poso l’exemple de les parelles de lesbianes. Aquest problema no se’ls hi planteja, per elles és evident i donen per suposat aquesta simetria de les tasques a casa. Per tant, és un tema d’educació de rols de gènere que hem de poder trencar i deixar enrere.
"Com dic en el llibre, ho podem fer creant una família no patriarcal, educar en pensament crític, fer que els infants participin en les decisions en família, i sempre educar des de l'antifeixisme i reivindicant la necessitat d’homes mare, i ho hem de fer juntes"
Així doncs, el feminisme no és només inclusiu i igualitari, també és transformador i polític. En el llibre parles d’una maternitat i feminisme de pràctica i identitat agènere. El gènere doncs ens limita?
El gènere hi és i la identitat de gènere també, i no ens ha de limitar per construir el nostre jo. El que hem de batallar és quan aquest gènere s’organitza estructuralment en contra nostra. La revolta de les mares, per mi és la revolta de totes les persones que cuiden amb compromís de vincle que és la definició que faig jo a maternar.
El sistema és injust amb les mares, perquè un cop més la conciliació no existeix, són les mares. Com bé dius, "És una feina que fem gratis i que sovint la xarxa social familiar és la que ens salva de la pobresa". Com podem revertir aquesta desigualtat?
El més fàcil sempre és adaptar-se al sistema, perquè els rols de gènere i les estructures del sistema capitalista ens marquen el camí. Al final acabem escolaritzant massivament a bebès i pressionant a mares perquè tornin a treballar el més d’hora possible. I ens pensem que aquesta és la solució a la conciliació, quan la resposta està en les cures. Cal començar per legislar per les que estan més avall: les mares que estan sense feina, les autònomes o les que treballen en economia submergida perquè elles són les que realment no poden decidir i no tenen l’alternativa a poder cuidar com volen.
"És molt difícil poder maternar com ens agradaria, especialment en l’etapa dels 0 als 2 anys, és ciència-ficció aquí"
Només podem maternar com volem si ens empobrim. Qui acaba reduint-se la jornada i fent un retrocés laboralment és la mare, perquè si ho fa ell sembla que tot grinyoli, però aleshores què passa? Que potser ell acaba treballant més o posant-hi més hores perquè els diners fan més falta. Total que s’acaben fent molts equilibris i realment qui els pot fer és sempre des del privilegi perquè s’ho pot permetre econòmicament com a família.
Les mares s’ajuden i empatitzen, són solidàries i construeixen juntes. És una herència de civilitzacions o ho hem après a base de resiliència?
Jo crec que les dues coses poden influir. En el fons les mares aprenem aquestes qualitats per la situació en què ens trobem. I normalment qui hi ha a l’altre costat i qui ens dona l’ajuda és una dona.
A més, la matriscència o pensament maternal dona una sèrie d’habilitats mentals per cobrir demandes a un alt nivell 7/24. Realment les mares són poderoses! Maternar com cal ens fa millors persones i millors professionals. Com ho podem fer veure tots aquests avantatges?
En el fons maternar ens fa millors persones. De fet, als anys vuitanta Sara Ruddick va escriure Maternal Thinking a on ja defensava que la maternitat no és instintiva sinó que és un aprenentatge que fem maternant, per tant, agènere, i que és una eina, un coneixement que adquirim. I és així!
"S’ha de passar per l’experiència de cuidar a un infant per tenir aquest pensament matern d’avançar-te a les necessitats de l’altre, de poder atendre moltes coses a la vegada, de prendre decisions molt de pressa en situacions concretes i de prioritzar"
Per mi és una lucidesa mental increïble! Tot i que a vegades ens sentim confoses, però és perquè estem cansades, continuem responent a les necessitats de l’infant. I naturalment aquesta capacitat i agilitat mental per prendre decisions quan es trasllada a la feina ens fa ser molt productives. Per tant, els homes que maternin, totes aquestes capacitats que guanyaran!
Maternar va més enllà de la pràctica, té a veure amb el vincle afectiu i familiar, és una relació de dependència a llarg termini. Per què és tan important crear vincles, fins i tot més enllà dels materns, en la societat actual? A on han quedat aquests ara?
Els vincles estan desapareixent perquè tenim una societat centrada en la producció econòmica, no es valora res més. No tenim temps ni diners per cuidar aquests vincles. Cada cop anem fent vincles més petits perquè no tenim temps per cuidar el vincle amb la família, germans, amics i ni tan sols per cuidar a la nostra parella. Vivim en una societat a on hi ha moltes connexions, molts seguidors i likes, però pocs vincles. A quantes persones pots demanar que es quedin amb els teus fills i filles una tarda? És dramàtic si ho penses... ens fa vergonya demanar-ho més enllà de la nostra família.
"Decidir maternar ha acabat sent una decisió individual, quan hauria de ser un acte col·lectiu i polític"
Al final acabem parlant de política, el feminisme matern és el que té capacitat de transformar el món d'ara i el que vindrà, perquè reivindiquem i eduquem des del feminisme. Amb una extrema dreta que puja com l'espuma, defenses que cal expropiar el concepte de família a les dretes conservadores i extrema dreta. Per què? Com que històricament el feminisme ha necessitat renegar de la maternitat, perquè aquesta ens venia imposada, no hi ha un discurs clar des de l’esquerra del concepte de família i maternitats. I qui se l’ha apropiat sempre, i ara ho fa aferrissadament, és la dreta. Tenen un discurs natalista perquè ens venen a dir que hi ha necessitat de repoblar el país. Cal expropiar-los la família del seu discurs.
"És urgent que des de l’esquerra es comenci a parlar de les famílies que defensem: més justes, més equilibrades, més còmodes i, per tant, més gaudides. I aquí és a on la gent s’afegirà"
Sobretot perquè vivim en un moment de crisi global, cal imaginar i construir un món millor possible pensant en els nostres fills i filles. I sobretot, cal educar-los amb recursos per combatre totes aquestes idees reaccionàries que tard o d’hora s’acabaran trobant.
En el llibre fas un repàs de dalt a baix del sistema de societat on vivim i proposes que per progressar cal posar la cura per davant de la feina. Per on comencem?
Ens trobem davant d’una classe mitjana precaritzada i empobrida, jo crec sincerament que aquesta ha desaparegut. Com es pot recuperar? Doncs amb un model laboral que acomodi a les famílies i protegeixi a la infància desvinculant maternitat d’empobriment.
"Si hi ha pobresa infantil és que hi ha pobresa materna"
Al final, part d’aquesta pobresa es pot sufragar amb una renda universal bàsica per a tothom. Però no podem caure en l’error d’anomenar-ho ajuda assistencial o pagueta. Actualment, ningú viu amb la renda mínima, és un discurs racista i classista que utilitza la dreta. Cal un discurs informat i buscar solucions per a tothom, vinguin d’on vinguin i siguin qui siguin. El que demanen totes les organitzacions que intenten combatre la pobresa és almenys una renda universal a la infància. De moment, només tenim més permisos, més llargs, deduccions i ajudes fins als 3 anys.
Però tot i això, hi ha desigualtats perquè continuem en un sistema fiscal no redistributiu. Cal dir que el 20% de les llars més riques rep més del 30% de les transferències de l'estat, mentre que el 20% de les llars més pobres només hi va a parar el 12%. Per tant, els rics paguen més impostos, però el retorn en serveis i deduccions és 3 vegades superior al que s’enduen els més pobres. I això ho alerten organitzacions financeres com FMI i l’OCDE han tocat més d’un cop el crostó a Espanya per això.
I la renda universal a la infància és possible? Es pot pagar realment aquesta renda universal a la infància?
I tant que es pot pagar, el que passa és que no interessa. S’haurien de treure diners d’altres bandes i no volen. Però si aconseguim aquesta proposta de 200 euros que està sobre la taula ja serà molt! Hi ha molts països del nord d’Europa que ja fa dècades que ho estan fent i amb bons resultats. Hi ha països amb rendes universals fins als divuit anys i fins als vint-i-cinc anys si els joves no tenen ingressos propis.
Però també dius que hi ha un risc extrem que aquesta renda universal acabi anant per rebartir l’emergència habitacional. Potser abans hem d'arreglar el tema d'habitatge. Què fa falta?
Jo ho veig claríssim, les famílies s’estan deixant el sou per pagar l'habitatge i és una tema que no pot esperar més. És cert que és complicat, segurament cal una legislació estatal, perquè en l'àmbit local és més difícil. Només hem de mirar què estan fent en altres països europeus. El tema de l'habitatge s’arreglaria fàcilment regulant el preu del sòl, el dels lloguers, i potenciant habitatge nou i de segona mà. Però sobretot, prohibir la compra d’habitatge a estrangers que no viuen ni treballen aquí, a fons voltor i similars, i acabar amb els pisos turístics. Però malauradament hi ha una gran xarxa de conglomerats econòmics que fan molta pressió i acaben governant més que els mateixos polítics. Cal aconseguir que es creï un marc cultural i mental que realment aposti per polítiques socials possibles i ara mateix això ho ha d’assumir l’esquerra.
Així, afirmes que invertir en família és invertir en salut pública?
Si partim de la base que maternar és un bé social i també un dret humà, les cures de les mares i de les criatures han de ser una responsabilitat estatal. Els nostres impostos han de ser perquè l’estat ha de procurar vides dignes, especialment als infants. I calen polítiques valentes per part de l’esquerra.
"Ara podem arribar a dir que maternem en el nostre temps lliure i molt depenen de les nostres circumstàncies i capacitat econòmica"
Quan externalitzem la maternitat tan ràpid i a edats tan primerenques ja s’està veient que els infants acaben desenvolupant molts trastorns d’aprenentatge i de neurodesenvolupament. Invertir en la infància, sobretot en l'etapa dels 0 als 2 anys, i això vol dir amb presència dels seus adults responsables, fa que tinguem infants molt més empàtics, resilients i amb una bona autoestima.
"Per tant, cuidar maternitats és un gran estalvi en salut pública i fins i tot en educació"
Això també vol dir repensar les escoles, els horaris de l’institut que tenen jornades maratonianes, i també vol dir repensar la jornada laboral. Podem fer jornades laborals de 32 h i descansar 4 dies a la setmana. Vivim per treballar i no treballem per viure. Vivim en un capitalisme financer salvatge on els mercats especulen amb els béns essencials de tota persona. Cal girar el sistema com un mitjó.
