Resumir la realitat socioemocional de l'adolescència en unes línies és una tasca pràcticament impossible. Dels 12 als 16 anys hi ha una infinitat de canvis que reconfiguren la persona i fan que aquesta passi "d'anar còmodament ajaguda al seient del darrere" del cotxe a pilotar-lo. És l’etapa on hi ha un procés més gran de metamorfosi vital; orgànic, social, emocional, cognitiu, etc. Cal que les adultes que acompanyem comprenguem i coneixem una sèrie de canvis en les actituds, emocions, creences i conductes dels nostres fills i filles per acompanyar-los millor:
A nivell cerebral es produeix una poda neuronal molt aguda que reconstrueix pràcticament el 50% de les connexions neuronals. Es mantenen i augmenten els nivells de mielina (la mielina és la substància externa de les neurones encarregada d’augmentar la velocitat de processament) de les connexions que es consideren necessàries per a l’etapa adulta i es suprimeixen aquelles connexions més infantils i immadures que no seran útils pel futur. En aquest sentit, a nivell orgànic-cerebral ja s’estan donant processos per abandonar la infància.
Augmenten les connexions neuronals en una estructura cerebral molt important anomenada “nucli accumbens”. Aquesta estructura està relacionada amb la gratificació immediata i està molt relacionada amb la tendència adolescent de la cerca de risc i de sensacions fortes. També augmenten les connexions neuronals al sistema límbic (centre neuràlgic de les emocions) i això genera una major intensitat i reactivitat emocionals.
A més a més, el còrtex prefrontal (CPF), encarregat de la presa de decisions, de postergar la gratificació, regular les emocions o inhibir conductes de risc, encara està molt tendre i immadur. Totes aquestes característiques neurocerebrals expliquen conductes característiques de l’adolescència relacionades amb experimentar coses noves per si mateixos/es (alta velocitat amb patinet elèctric, provar substàncies “prohibides” com ara el tabac, l’alcohol o el cànnabis, iniciar-se en experiències sexoafectives, etc.).
A nivell psicològic, també es donen una sèrie de mecanismes amb els que podem reconèixer fàcilment als nostres fills adolescents o a nosaltres quan vam transitar aquesta etapa. El psicòleg David Elkind en va descriure alguns de molt interessants: L’audiència imaginària, que és la tendència a creure que tothom m’està observant; la faula personal, creença que ningú m’entén ni em comprèn; la tendència a discutir amb els adults referents posant-los permanentment en dubte; etc.
A nivell social, els iguals passen a ser els referents. En aquest sentit, cal tenir en compte que a nivell orgànic i socioemocional, la pubertat dels homo sàpiens és l’etapa en què un 99% de les generacions que ens precedeixen, s’aparellaven, tenien descendència i forjaven la seva pròpia comunitat.
Així doncs, aquesta realitat és indissociable dels/les adolescents. Tot i que en aquesta societat actual, la mitjana d’edat que els nostres fills/es marxen de casa és cap a la trentena, això no forma part de la naturalesa. Així doncs, aquesta separació i confrontació és necessària per a la forja de la identitat, del jo social, del lloc que ocuparé al món, etc. En aquest sentit, és necessari que els adults deixem espai i processem el dol que apareix pel fet de perdre als infants que eren comprenent als adults en què s’estan convertint.
Escoltar sense jutjar
Tanmateix, han de saber i els ha de constar que som aquí i que sempre que ho necessitin els/les escoltarem sense jutjar i si ens ho permeten, els donarem consell. N’estan aprenent i estan fent un procés de descoberta increïble i necessari per esdevenir adults amb recursos. S’han d’equivocar i nosaltres els ho hem de permetre i orientar quan vagin perduts/des.
És una etapa molt important on creixerà de manera natural l’interès per a relacionar-se sexoafectivament. En aquest sentit, és important que la sexoafectivitat s’acompanyi i se’n parli des del néixer perquè sigui més fàcil tenir les denominades converses incòmodes d’aquesta etapa. No cal allargar aquestes converses perquè sobretot resulten incòmodes per els/les adolescents; però cal que els posem a l’abast la informació per a evitar malalties de transmissió sexual i perquè construeixin relacions tan sanes com sigui possible.
En resum, caldrà que respirem i comptem fins a deu moltes vegades durant l’adolescència per estar regulats i acompanyar des d’una distància que sovint ens resultarà incòmoda. I ens resultarà incòmoda perquè tindrem la sensació que aquelles persones que més estimem s’estan equivocant i no ens deixaran que les guiem posant en pràctica la nostra experiència.
És frustrant, però cal tenir en compte que nosaltres també ens vam equivocar moltes vegades, tot i que també la vam encertar d’altres. Cal que confiem en el procés, que ens mantinguem disponibles per quan ho necessitin i que tinguem paciència; doncs si ho sabem fer, entre els 21 i els 25 anys, tornaran a acostar-se i a escoltar allò que els vulguem explicar.
