Una nova enquesta fa pocs dies ens recordava que retrocedeix l'ús habitual del català a gairebé totes les comarques de Catalunya i que el retrocés és especialment rellevant entre el jovent. De vegades penso que ja està, que ja ho sabem, que no cal que ens ho recordin cada pocs mesos perquè no tinc clar si això ens esperona a buscar-hi solucions o ens enfonsa en la desesperança. Per la propera enquesta es podrien esperar quatre anys, període electoral que ens permetria saber si cap dels prodigis que anunciaven els governs insignes s’ha acomplert.

Els anys passen de pressa. Ja en fa quatre (30 de setembre de 2021) que el Parlament de Catalunya va aprovar un acord que tenia per objectiu promoure un Pacte Nacional que “forneixi del màxim suport social i institucional el desenvolupament de les polítiques necessàries pel que fa a l'ús i el coneixement de la llengua catalana i que faci del català un instrument de coneixement i de cohesió social”. Hem hagut d’esperar més de tres anys i mig per veure la signatura de l’anhelat pacte. Entremig, diversos estudis ens han anat recordant de forma recurrent la urgència d’actuar. Va ser el passat 13 de maig quan es van reunir un gruix important d’entitats i alguns partits per anunciar-ne la signatura. El text preveu una inversió anual de més de 200 milions d'euros i es fixa com a objectiu incorporar 600.000 nous parlants en els pròxims cinc anys.

De la pluja de milions anunciada, 79 s’han de destinar a la implantació d'aules d'acollida en escoles i instituts. I és que el pacte reconeix que un dels eixos principals d’actuació han de ser els centres educatius. En un país tradicionalment receptor d’immigració com el nostre, l’experiència de la immersió lingüística dels anys vuitanta i noranta ens va demostrar la importància de l’escola per acollir els nouvinguts a la llengua del país. I aquí el puntal va ser la pública, perquè és qui va rebre massivament les noves fornades de catalanes i catalans. I és així com es van poder fer seu el català, esdevenir ciutadans de ple dret i contribuir al reviscolament de la llengua.

I entre enquesta i enquesta, cada any arriba l’època de la preinscripció escolar i les famílies es pregunten quin centre escollir. (Un maldecap que es resoldria amb un sistema en què a cada criatura li toqués l’escola pública més pròxima a casa seva i llestos, però aquest meló és tema per a un altre article). I cada cop hi té més pes la llengua perquè, com va dir fa pocs dies l’humorista Magí Garcia, Modgi, al pòdcast L’Arrabassada, educar en català és un acte polític. Ell es referia a Barcelona, però es pot extrapolar a molts altres punts del país.

Hi ha qui presenta un retrat segons el qual, si es vol educar els fills en català, cal triar un centre concertat. Però la llengua de relació entre infants i joves dins de les escoles i instituts no té a veure amb la titularitat del centre, sinó, sobretot, amb l’entorn. Així que triar escola no hauria d’anar de fer una cerca exhaustiva del centre on parlen més català al pati. Això hauria d’anar de recuperar la filosofia de la immersió lingüística i d’optar per l’escola de tothom, la pública.

La preocupació per la llengua que parlaran els nostres fills i filles no és una fotesa. Hi ha moments que a mi també m’ha neguitejat, i molt. Jo també vull que el meu fill es relacioni plenament en català. Per ell, però sobretot per al futur de la llengua. I és per això que no hem volgut tancar-lo en una bombolla, sinó portar-lo a la pública. Sense cap certesa sobre què passaria al pati, sobre quina seria la llengua amb què es relacionaria amb amics i amigues. Però és que hi ha cap centre que realment et pugui garantir això? I, si es pogués, de què serveix generar un gueto i menystenir la resta de canalla, com si no fossin prou bons per als nostres fills i filles? Una de les claus de la immersió ha estat la barreja, mostrar que el català no és només la llengua del professorat, sinó que també ho és d’amics i amigues, que és una llengua que et convida a sumar-te al país.

Sí, educar en català és un acte polític. I per això hem d’escollir la pública. Però també per això hem d’exigir al govern el compliment del Pacte Nacional per la Llengua i que vagi fins i tot més enllà. I convé recordar que, d’ençà de la signatura de l’acord, ni a escoles ni a instituts hem vist encara cap canvi. Les aules d’acollida estan desbordades i no s’han reforçat, a la secundària encara hi ha molt professorat que imparteix les classes en castellà, no s’exigeix que tallers, extraescolars i monitoratge es facin en llengua del país i una llarga llista de greuges que podríem anar fent entre totes. Aquesta ha de ser la nostra batalla, i només la podem fer des de la pública.