Avui toca parlar sobre què és racisme. I vull fer-ho arran d'una cosa que em va dir un Senyor™ quan vaig publicar la foto de la mà blanca tocant-li els cabells d'una nena negra i en la que jo afegia que això —a banda d'envair l'espai d'una criatura— era racista.

Aquest Senyor™ es va ficar pel mig dient que tocar-li el cabell a una persona negra no és racista. No content amb això, va anar més enllà etzibant: «Racisme va ser l'assassinat de Lucrecia Pérez. La resta és cridar l'atenció».

Vint-i-vuit anys del primer assassinat racista
Lucrecia Pérez Matos es trobava sopant amb altres persones a la discoteca abandonada Four Roses a Aravaca. Quatre encaputxats van entrar i la van emprendre a trets contra les persones que eren al recinte. Després van fugir en un cotxe que els esperava fora. Dues de les bales van impactar en Lucrecia, una d'elles en el cor. Lucrecia Pérez la van assassinar el 13 de novembre de 1992 a l'edat de 33 anys.

La Guàrdia Civil va atribuir l'assassinat a grups d'extrema dreta, i dies després va detenir un agent del mateix cos i tres menors com a autors del crim. Així que evidentment, es va tractar d'un assassinat racista. Allò va ser racisme.


El racisme portat als extrems
Diversos anys després, i això ja és una experiència personal (crec que en 1995), t'explico el que vaig presenciar. Tornava amb unes amigues a l'últim tren cap a la meva ciutat.

El tren anava ple de nois amb el cap rapat i marques de roba que en aquell moment —d'auge del moviment de skinheads— eren força definitòries i botes amb puntera de ferro. En aquell tren, un grup de nois amb aquesta estètica va apallissar un noi negre que viatjava amb la seva nòvia.

Abans d'acarnissar-se amb aquest noi, aquests quatre individus em van acorralar. Quan el que era davant meu va fer gest d'avançar per atacar-me, un dels col·legues el va agafar del braç i li va dir «passa d'ella, que és una tia» . A la següent estació es pujava el noi negre que es va emportar la pallissa de la qual jo em vaig lliurar. Mentre li pegaven i se sentien cops que no paraven, sentíem —totes les persones de diversos vagons— la seva nòvia plorant i cridant horroritzada «Si us plau, deixeu-lo! Si us plau, no li pegueu més!» . Ningú no es va moure.

Finalment algú va tirar de la palanca de parada d'emergència. El tren va parar i van aparèixer els agents de seguretat de Renfe al tren. Van fer baixar els quatre autors de la pallissa i suposo, espero i desitjo que portessin el noi a l'hospital.

Encara després d'haver-los expulsat del tren, els quatre agressors que van atacar al noi es van dedicar a llençar pedres als vidres del tren mentre estava aturat. Llençaven pedres i més pedres als crits de «Arriba España» , «Viva Franco» i «p ** a Lucrecia» . Allò també va ser racisme.

Què és racisme?
Queda prou clar que tot això és racisme. Malauradament hi ha moltes altres conductes menys violentes i més subtils que també ho són. El problema és que estan tan integrades i tan acceptades que la majoria de gent, com no les pateix, no les identifica com a situacions racistes.

No obstant això, una persona blanca no apallissa o assassina a una persona no blanca de la nit al dia perquè sí, per art de màgia. Sempre hi ha quelcom més. Perquè, al cap i a la fi, l'agressió física o l'assassinat són només la punta de l'iceberg que és el racisme. Per sota hi ha moltíssimes conductes més que potser tu no saps identificar. I no saps identificar-les perquè la societat en la qual vivim perpetua aquestes conductes i les legitima. I un cop legitimades, la majoria de la gent, com no les viu, creu que no són discriminatòries. Que racisme és només la violència més explícita i que això ja no succeeix (que sí que succeeix, però això caldria parlar-ne un altre dia).

El racisme és aigua passada?
És molt ingenu creure que el racisme és cosa del passat i que vivim en una societat inclusiva. Ni inclusivitat ni res. Aquest concepte per a mi és una mentida.

No vivim en societats inclusives. Vivim en una societat (parlo de la societat catalana) que va construir el seu avenç industrial i la seva classe burgesa, en una part molt important, gràcies a la contribució dels indians, que, a banda de dedicar-se al cultiu i al comerç de sucre, cacau i altres productes vinguts del Carib, també van participar del tràfic de persones esclavitzades, i aquesta és una realitat innegable. Per tant, vivim a una societat (incloc Espanya i Europa) que han aixecat imperis a costa del sofriment, espoli i esclavitud d'altres pobles.

La maquinària que ens ha conduït a la situació actual porta molts anys (segles, de fet) perfeccionant-se. En canvi, els moviments civils per la consecució de la justícia social tot just tenen mig segle i escaig. Això ho dic perquè s'entengui que el passat colonial d'Espanya i Catalunya és massa recent i pesa massa per pensar que s'hi ha erradicat el racisme; o que només és racisme l'assassinat o les agressions físiques de les quals t'he parlat. Quan parlem del que és racisme, hem d'entendre que ens toca anar molt més enllà.

Què és racisme? Doncs racisme és moltes coses que tu no veus, principalment perquè no t'afecten. Racisme és tocar els cabells de les persones negres sense el seu permís. Racisme són les detencions policials racistes; racisme és que, tornant a casa, jo hagi de modificar el meu recorregut per allunyar-me de zones potencialment perilloses si sóc una dona negra. Racisme és trobar dificultats per llogar un habitatge, o racisme també és felicitar-me per com parlo de bé el català, donant per fet que, pel fet de ser una dona afrodescendent, he de ser de fora.

Tot això, i moltes coses més, també és racisme. La qüestió és que són coses que per a la majoria de la gent —en ser blanca— no considera violentes, molestes ni humiliants. Per això, quan les persones que sí les vivim les denunciem, se'ns acusa de voler cridar l'atenció o de tenir la pell molt fina.

[GotaverdaPle]Per concloure
Per acabar, voldria recordar un parell de qüestions que convindria no oblidar:
Qüestionar, menysprear o negar vivències d'altres persones és força agosarat (a més de discriminatori). El fet que aquelles vivències siguin desconegudes per a tu no significa que siguin mentida; només significa que són desconegudes per a tu, però són una realitat -i molt punyent- per a d'altres persones.
  L'esperit crític és una eina molt útil. El que hem après és la versió de qui escriu la història des del seu punt de vista; i això vol dir que hi ha d'altres versions que queden fora i que, per això siguin menyspreades. Potser, quan ens plantegen aquestes altres perspectives, seria interessant, parar-se un moment, calmar els ànims, intentar no reaccionar defensivament i prendre-les en consideració. Així, qüestionant els aprenentatges, també s'aprèn.