Per què no hem d'obligar als infants a compartir?

Ens ho explica el psicòleg Roger Aranda, de la Fita Psico

Quan les nostres criatures arriben al món, passen una llarga temporada sociabilitzant únicament amb aquelles persones del seu entorn proper (la mare (s), el pare (s), els avis i àvies , les tietes i tiets, etc.).

Aquestes persones, estem absolutament entregades en el nostre rol de cura i passem gran part del nostre temps assegurant-nos que no els faltarà de res. Durant aquesta etapa, no els carreguem excessivament la motxilla de creences ni projeccions fruit de les nostres expectatives adultes. 


Ara bé, quan els nostres fills i filles van creixent, i comencen a sociabilitzar i a interactuar més amb les persones del seu entorn, inevitablement, comencem a projectar com han de ser, com han d’actuar, quines actituds han de mostrar vers les persones del seu entorn, etc.

Això és absolutament inevitable, de fet, per molta consciència que prenguem en aquest sentit, no els podrem desfer de qui som nosaltres, de certes creences, de les nostres inseguretats o de les nostres mancances.  És evident que prenent consciència, podrem estalviar-los-en algunes, però és impossible fer-ho amb totes, doncs som el trosset de bosc on han caigut com a llavor.


Una d’aquestes creences, que podríem catalogar com a “mantra”, és que cal compartir els nostres “béns” amb aquelles persones del seu entorn. Els infants han de compartir el seu ninot amb la seva germana, la pilota amb la nena del parc que passava per allà i que no coneixen perquè els seus m(p)ares els animen a fer-ho i la seva xocolatina amb el seu amic Joan. “Vinga va, dóna-n’hi una mica que en tens molta”. 

En aquesta realitat, com en tantes altres, ens hem de fer la pregunta següent. Compartir el ninot o deixar la pilota a una desconeguda correspon a la necessitat del meu fill/filla o a la meva necessitat adulta? Penso que és evident que ens trobem davant d’una pregunta retòrica. 

Em costa imaginar-me dient a un altre adult que li deixi el portàtil a un desconegut al tren perquè s’ha quedat sense bateria o que faci el favor de compartir amb el seu germà habitualment el vehicle que ha adquirit després de molt d’estalviar. I sí, evidentment que és el mateix. La pilota és el mateix a l’infant que el portàtil a l’adult i la rajola de xocolata el mateix que el vehicle acabat de sortir del concessionari. 

No dic que els nostre fills no hagin de compartir mai cap objecte o bé preuat però és paradoxal demanar als infants el que no fem uns adults immersos en una societat ultracompetitiva on cadascú mira el seu melic. Potser abans de repetir mantres que passen de generació a generació, podríem observar com ens relacionem nosaltres amb el fet de compartir i ser coherents amb allò que demanem als petits de la casa. 

Tot i això i entenent que compartir és un valor positiu, podem incentivar-lo de diferents maneres:

Sense forçar-los a compartir respectant la seva negativa i els seus “tempos”. “D’acord, entenc que ara no vols compartir el ninot amb el Biel. Et deixem tranquil. Vinga Biel, el pare t’acompanya a buscar una altra cosa”. Amb això estem fomentant la seva capacitat de posar límits i és més que probable que aviat el ninot acabi a les mans del Biel sense potenciar cap conflicte. A més, això genera la identificació que el fet de no compartir pot generar baixa interacció i aïllament.

Per altra banda i com en tot, cal tenir present que els infants aprenen més observant que escoltant allò que els diem. Així doncs, si ens veuen compartir, ells també aniran integrant aquest valor. 

Per acabar, també podem potenciar jocs cooperatius i incentivar espais on els jocs són grupals o compartits apuntant els infants a algun cau o esplai o promovent jocs on no es pot jugar sol (jocs de taula, balancins de parc, jocs d’equip com l’handbol, el futbol, l’hockey, etc.). 

És molt important que ens revisem i observem què és allò que ens impulsa a, en ocasions, obligar-los a compartir. És per vergonya davant un desconegut? És per convencionalisme social? És perquè projecto que en un futur serà poc altruista? Si responc que és per alguns d’aquests motius, he de procurar aïllar-lo dels meus fantasmes adults i deixar-lo fluir. No hi ha una correlació directa entre no voler compartir de petit i no compartir espais, amor i bens preuats d’adult.
ALTRES NOTÍCIES
Imatge il·lustrativa
Riho Kroll
Roger Aranda Rovira
Us passa? El psicòleg Roger Aranda ens explica què fer
Imatge il·lustrativa
Andrea Gabarró
Si tens el triangle Pikler i no saps ni qui és Pikler llegeix això
Imatge il·lustrativa
Marta Segrelles
La psicòloga Marta Segrelles ens en parla
Imatge il·lustrativa
Gala Espín
Paola Roig
La psicòloga Paola Roig ens parla de l'exigència que carreguem les mares i els pares en la criança
Logotip de Criar.cat

Responsable editorial: Alba Carreres
Continguts: Irene Ramentol
Director de nous formats: José M. Gutiérrez
Responsable de publicitat: Nadina Urgell

Editorial: Edicions Digitals de Premsa Local SL
Avís legal

Cerca a Criar.cat:

 

Trobem-nos a:

Contacta amb nosaltres