Quan parlem dels crits en la criança penso que toquem un dels grans "jo mai mai" de la maternitat. Estic segura que quan ens quedem embarassades cap de nosaltres pensa que en algun moment del futur cridarà a aquesta criatura adorable que creix al seu ventre.

De fet penso que la majoria de nosaltres pensem justament el contrari “jo mai seria capaç de fer aquesta o aquella altra cosa”. Penso que, potser, alguna part de nosaltres recorda els crits del pare o la mare. Recorda com de desagradable era el moment. Recorda la por que ens feia. 

I així com la majoria de dones que he conegut s’han proposat no cridar mai, també la majoria de mares que conec ho han fet alguna vegada. I també, gairebé totes elles s’han sentit culpables al fer-ho. A vegades costa, fins i tot, reconèixer-ho. Com si cada vegada que llegim alguna cosa a les xarxes sobre “educar sense crits” ens sentissim esbroncades per la pedagoga, la psicòloga, l’expetra en criança… que escriu aquell post o que explica com no fer-ho en un vídeo de trenta segons. 

La majoria de les mares que criden no estan orgulloses de fer-ho i tampoc pensen que aquesta sigui la millor manera d'educar. Crec que hi ha molt poques mares (i pares) que creguin de veritat que els crits són el millor per les criatures, que realment els justifiquin i els defensin. 

Òbviament, si em preguntes, jo també penso que és millor intentar no cridar. El crit, en general, diu més de nosaltres que de les nostres criatures. Els crits se’ns escapen. Surten de nosaltres la majoria de vegades sense pensar, quan estem en pilot automàtic, quan comencem a notar el foc a l'estómac, aquell foc que va pujant i que finalment surt per la boca, en forma de crit. 

Volem educar i criar d'una manera en la qual la majoria de nosaltres no vam viure. De fet, la majoria de nosaltres vam ser cridades de nenes. Moltes de nosaltres vam ser també pegades. Com deia abans, recordem el que tot això significa, recordem el dolor, la pena, la por. I ho volem fer diferent. Llegim, ens revisem i treballem per trobar una altra manera. Però no sempre ho aconseguim. 

És difícil fer una cosa que mai has viscut en tu mateixa. És difícil sostenir el plor quan el teu mai va ser sostingut. És difícil sostenir una rebequeria quan les teves no ho varen ser. Quan a vegades, fins i tot, no se't va permetre tenir-les. 


I amb tot aquest bagatge costa molt veure i acompanyar tot allò que les nostres criatures ens porten. Probablement en part perquè nosaltres no vam poder mostrar-ho als nostres pares i mares. Segurament també perquè el ritme que portem amb la “conciliació” és també un impossible en si mateix. Perquè anem cansades, perquè ens sentim sobrepassades, perquè portem massa pes…

El cert és que no tinc resposta pel títol de l'article. No sé si és possible criar sense crits. Potser per algunes famílies sí que ho és. Però estic segura que per d'altres resulta molt complicat. I penso que potser podríem canviar l'expectativa. Poder canviar el "no vull cridar mai" pel "vull critar el menys possible".

En el "mai" ve implícita l'exigència, la perfecció. El "sempre" i el "mai" són irreals. És impossible moure's en els extrems. Ens oprimeixen, ens encotillen, ens deixen sense respiració, ens prenen el gaudi. 

Penso que necessitem adonar-nos que cridar no és el camí, però que en ocasions passarà. Sabent que podem reparar, que podem apropar-nos a la nostra criatura i disculpar-nos, sent franques i expressant el que hem sentit, el que ens ha passat. Entenent que aquell crit no defineix tota la nostra criança. No defineix qui som, no tot comença i acaba en aquella equivocació. 

Penso que aquest és el gran repte de les mares i els pares que criem avui en dia. Generar canvi, però sent també conscients de les nostres limitacions. Entenent que volem canviar coses, però que no sempre serà possible fer-ho de manual. Comprenent que no sempre el que volem és el que podem. I sobretot, que no podem ser perfectes, i que això és també un regal per a les nostres criatures.