El Martí i la Júlia són germans bessons. Van néixer la setmana 31 de manera prematura. La Júlia va tirar endavant de seguida. Al Martí li va costar molt. Tinc clar que és viu gràcies a les i els professionals que li han salvat la vida.

Més d'una tarda ens van avisar que no passava d'aquella nit i ja ha fet sis anys. Jo no parava de cantar-li Michael Bublé i Els Amics de les Arts, era la meva manera de fer-li saber que estava al seu costat. Diuen que l'amor és la base de tot. El que ens ha fet tirar endavant en aquesta lluita. 

El Martí va estar vora cinc mesos a l'UCI de nounats de Sant Joan de Déu. Ha estat vora de 5 anys connectat de manera contínua a una màquina d'oxigen. Si contem totes les hospitalitzacions que ha viscut en aquests sis anys sumarien gairebé dos anys de la seva vida dintre de l'hospital.

Té una malaltia minoritària, encara sense diagnòstic. La seva patologia més greu és la displàsia broncopulmonar, que és fruit de la prematuritat. Les vegades que hem hagut de trucar al 112 amb el nostre fill en braços lila no es poden comptar amb els dits de la mà. Una vegada fins i tot em van confondre amb una metgessa del SEM quan vaig trucar-hi mentre li recitava les constants.

A casa, la meva parella i jo som un equip. Ja és prou difícil tenir nens petits, que quan s'ajunten ingressos hospitalaris, teràpies, lluites administratives, o tens un bon suport o falla per alguna banda. 
 
Portem des de març confinats. Tots 5. El Martí i la Júlia tenen una germana petita, la Laia, que té quatre anys. La Laia ha estat el contrapès del dolor que hem viscut amb en Martí i la Júlia. Ara cap de les dues germanes va a escola per protegir al Martí.

Cada matí els faig de profe mentre la meva parella teletreballa. La professora domiciliària ve vuit hores cada setmana per estar amb en Martí. Les tardes les dediquem a fer jocs en família i a estar tots junts.  

Hem passat un parell de Nadals a la UCI, hem estat aïllats moltes vegades. El confinament no ens ve de nou. Teníem gel hidrolitzant a l'entrada de casa des que va néixer el petit. Entenc que per moltes famílies sigui difícil aquesta distància social, però quan vius una experiència com la nostra t'adones que el primer és la salut.

M'agradaria traslladar a la gent aquest missatge: són molt més importants les vides de les persones que les nostres trobades sense mascareta als bars o les cases. A casa ho tenim molt clar. Portem força temps sense veure els avis, però intentem trucar-los cada dia per desitjar-los un bon dia i bona nit. I és la nostra manera d'estar connectats amb els que estimem. Tenim clar que aquest sacrifici val la pena. La vida per sobre de tot.