Vinc d'una família convencional, segona filla d'uns pares als quals dec infinitat de coses, des de l'estimació i el respecte, a valors i comprensió. Germana de quatre germans, tres noies i un noi.

Soc il·lustradora però per diferents raons sempre m'he mogut en el camp del lleure i de l'educació. Durant aquest recorregut he conegut diferents tipus de famílies, he conviscut amb infants provinents de tot tipus de classes socials, infants amb diverses malalties, amb recursos limitats i il·limitats.

En una d'aquestes feines vaig conèixer una noia que, juntament amb la seva parella acollien infants a casa seva. Què volia dir això? Com es feia? Es podia fer sent soltera? Com és que hi ha infants en centres d'acollida? Durant quant de temps viuen amb tu? No tenen família? Es poden adoptar? Mil preguntes bullien al meu cap.

Em vaig posar en contacte amb una persona referent en el tema i em va explicar què volia dir ser família d'acollida: cuidar un infant durant un temps determinat per tal de donar-li una llar mentre els seus familiars (dic familiars, ja que tant poden ser els pares, avis, tiets…) es puguin fer càrrec de l'infant.

S'havien de passar tests psicològics, xerrades, etc. un circuit que permet saber què li pots aportar a l'infant, quina seguretat li pots donar, una llar, una estabilitat… Qualsevol persona que aprova aquestes valoracions és apta per ser família d'acollida: pare i mare, dos pares, dues mares, pares solters, mares solteres,... Només s'ha de voler donar una família a un infant.

Hi ha molts infants en centres d'acollida, molts. Les edats van dels zero als divuit anys, quan són majors d'edat els nois i noies poden decidir si van a un pis tutelat, si volen anar a casa d'algun familiar, entre d'altres.

Els que viuen en famílies d'acollida, també poden decidir quedar-se amb la família acollidora. Els infants viuen amb les famílies d'acollida el temps que sigui necessari, és a dir, hi ha infants d'acollida permanent, que estan amb les famílies fins a la majoria d'edat.

Infants que viuen una temporada, ja poden ser dos, tres, sis anys… El temps necessari per que les famílies biològiques puguin recuperar-se de les diferents causes que els ha portat a estar en la situació de la retirada d'un fill o filla.

Normalment tots els infants, ja visquin a un centre d'acollida o amb famílies acollidores, tenen visites programades amb les famílies biològiques per no perdre el vincle. Hi ha famílies d'urgència, són aquelles que tenen cura de nadons acabats de néixer, els cuiden a casa fins que el departament els assigna una família adoptiva. Pot ser que després vagin a un centre d'acollida o tornin amb la seva família.

Després de parlar amb la referent ho vaig veure clar. Volia ajudar a algun nen o nena que ho necessités! Per què han de viure sense família si jo els podia donar una llar? Vaig comentar-ho amb la família i els vaig explicar el que volia fer.

En un primer moment no ho entenien gaire, hi havia coses que fins i tot jo no tenia gaire clares. Però vaig pensar que les famílies biològiques també tenen un munt de dubtes, oi? I aquí va començar tot, vaig trucar a la ICAA, l'Institut Català d'Acollides i d'Adopcions, i em van dir tot el que tenia presentar per ser valorada.

Omplir els papers va ser una sorpresa, demanaven l’edat de l'infant que t'agradaria acollir, quin tipus d’acollida estava disposada a fer, el perquè volies ser família d’acollida, etc.

Un cop tot presentat, em van derivar a un centre d'acolliments familiars on ells em feien les valoracions pertinents per decidir si era apta o no. Ja us podeu imaginar com va ser l'espera…


Però el dia va arribar, notificació a la bústia de casa. M'informaven que la meva sol·licitud havia estat rebuda correctament i que a partir d'ara l'entitat "D" s'encarregaria de fer-me la valoració.

Va ser una temporada de reunions amb psicòlegs, visites a casa, més preguntes, més reunions, fins que em van informar que m'avisarien tant bon punt tinguessin la valoració.

I el dia va arribar, em van dir que SÍ que era apta! I que a partir d'aquell moment, faria un curs amb altres famílies per si tenia algun dubte, i per explicar-nos alguns dels inconvenients que ens podem trobar amb els infants.

Va ser un curs interessant, fins i tot va venir un testimoni de família a explicar la seva experiència. Un cop acabat el curs ens van dir que quan hi hagués algun infant que creiessim que podria ser compatible amb nosaltres ens avisarien per reunir-nos i exposar les circumstàncies de l'infant per poder decidir si volíem començar amb l'acolliment o preferíem esperar. 

La trucada va arribar i em van reunir a Barcelona per explicar-me que hi havia una nena de quatre anyets que necessitava una família. Em van explicar quatre coses més i abans que pogués dir res em van dir que m'ho pensés i que els truques per dir la meva decisió.

Com podria dir que no? Decidit! I tant que sí! I aquí va començar la meva experiència com a mare d'acollida. Una experiència molt complicada en un principi, ja que dues persones que no es coneixen comencen a compartir una vida juntes d'un dia per l’altre.

Hem rigut i hem plorat, la "Ritta" sempre ha tingut un caràcter molt fort i una dependència molt gran cap a mi, cosa que a dia d'avui encara continua, no tan exagerat però de mica en mica hem creat lligams, records i experiències úniques que han fet que el nostre vincle sigui molt fort.

Hem hagut d'anar a psicòlegs ja que en moments la cosa s’anava de mare, crisis de no poder més… Però una vegada la tempesta ha passat, puc dir que aquesta està sent una experiència única.

La confiança que ens tenim, el dia que em vas preguntar si podies dir-me “mama”, situacions que no canviaria per res del món... Les dues hem madurat, encara queda molt de camí, però el farem juntes.

A dia d'avui portem cinc anys juntes. Vam començar sent tu jo i el gosset, i ara ja tens un pare d'acollida, cosins, avis, un munt d'amics i amigues i has omplert la meva vida de rialles i alegria.