Em dic Rubén i sóc pare gestant. No tinc parella actualment i per tant quan pareixi constituiré una família monoparental.

Des de sempre ha estat quelcom que ja sentia que volia viure, i també tenia clar que el fet que tingués parella o no per a mi no era determinant. Sabia que si arribava el moment i estava en parella genial i sinó també.

He tingut força dificultats a l'hora de ser pare i tenir un fill al meu ventre. Com que tenia clar que ho volia ser, em vaig congelar els òvuls abans d'iniciar el tractament hormonal. La transició social la vaig fer força abans. Vaig verbalitzar que no era una dona als 21 anys, al 2015, i no va ser fins el 2017 que vaig començar a rebre tractament hormonal. 

Per tal de poder quedar-me embarassat, els endocrins van haver de controlar-me els nivells hormonals òptims per tal que es produís l'embaràs. Això que per alguns pot significar un retrocés per a mi va significar un pas endavant en el meu procés de ser pare gestant. 

Per protocol havia de passar per tres inseminacions artificials abans de fer-me una in vitro amb els òvuls que jo tenia congelats. Aquest és el protocol que s'aplica en dones cisgènere. Estava clar que els òvuls que jo estava produint ara, havent passat un procés d'hormonació amb testosterona no eren el suficientment fèrtils. Tot i això vaig haver de passar per aquest procés. 

El sistema sanitari no està preparat per tal que un home pugui accedir a l'especialitat de ginecologia. Aquí començava la meva cursa d'obstacles. La metgessa de capçalera no m'hi podia derivar. 
 

Em van dir que ho havia de fer a través d'urgències ginecològiques. Quan hi vaig anar em van dir que no atenien primeres visites. Vaig posar una reclamació i al cap de tres dies em van trucar per programar-me una visita.

Quan anava a la consulta prèvia a quedar-me embarassat hi anava amb força ansietat per saber què em trobaria. Tot i que ja em coneixien, tinc tota la documentació canviada i em dirigeixo a mi en masculí, depenent de la doctora que em toqués, em tractaven en femení.

Hi havia personal sanitari que sí, que em tractaven com el que sóc. D'altre que suposo que per desconeixement o simplement perquè no feien l'esforç que em tractaven de mare o em parlaven en femení. 

Quan truco per demanar cita per ginecologia i dic que em dic Rubén sempre em qüestionen

 
Cada vegada que truco per demanar cita sempre em qüestionen per qui és. Quan dic que em dic Rubén i que la cita a ginecologia és per a mi sempre pensen que m'he equivocat i he d'estar donant explicacions. És esgotador, la veritat. "No però per tu no és no? És per la mare del bebè"... i així tot. 

Per a mí és molt important visibilitzar-me. Sempre he tingut molt clar el meu desig de gestar, i viure rodejat de persones que creuen que només les dones cisgènere tenen aquesta capacitat és difícil. El procés de transició va ser complicat per això i quan vaig trobar referents va ser quan me'n vaig adonar i entendre que podia gestar el meu bebè i no ser una dona. 

No es contempla al registre civil que hi hagi un bebè registrat amb un sol pare, sempre hi ha d'haver una mare, però em consta que hi ha altres persones que ho han aconseguit. No sé què passarà quan se'm concedeixi el permís, si se'm donarà el de maternitat o el de paternitat, ja que tot i ser pare hauré parit. 

Per mi la lactància és quelcom important, per això no em vaig fer una mastectomia. Penso que és una etapa molt bonica, que vull viure, entenc que hi pot ser hi hagi dificultats, però que de vegades per qüestions fisiològiques pot ser que sigui més complicat. 

La meva història segueix sent la minoria dintre la minoria. Però penso que és interessant obrir portes i donar recolzament a persones que potser no s'han atrevit a fer el pas. Quan em penso a mi en aquests primers passos m'hagués encantat que hi hagués hagut algú que m'hagués obert el camí.