Sóc l'Anna Gutierrez, sóc la mare d'un petit valent, l'Aniol. El nostre fill va néixer amb una cardiopatia congènita que ens van detectar a l'embaràs, just a la darrera ecografia. 

No teníem gaire clar el diagnòstic, però ja ens van programar el part a Vall d'Hebrón. Al cap de poques hores de vida ja es va confirmar que tenia una coartació de l'artèria aorta. Això va fer que l'ingressessin a l'UCI de nounats i amb només cinc dies el van operar del cor.

Hi ha molts infants que pateixen cardiopaties de diferents tipus i se'n parla ben poc. A Catalunya cada any neixen uns 600 infants amb cardiopaties congènites, dels quals un 25% necessitarà atenció quirúrgica en l'edat pediàtrica. 

Quan et passa alguna cosa així et sembla que siguis l'única família del món que els passa això. Buscant informació te n'adones que d'infants amb cardiopaties n'hi ha molts, hi ha força associacions, altres famílies que expliquen el que els ha passat... Tot això existeix, però nosaltres, per exemple no ho coneixíem.

Al principi es fa molt difícil parlar-ne, però és beneficiós i fins i tot terapèutic poder-ne parlar amb altes famílies. Si penso en com ens ha afectat tot plegat tot plegat, sobretot als inicis de la nostra mapaternitat i més sent el primer fill, penso que hi ha hagut dues fases: una que va relacionada amb l'ingrés, les proves, un dol emocional que hem passat relacionat amb la malaltia. 

Aquests dies van ser molt durs, van ser parir i anar a l'UCI i pensant en com ens enfrontaríem a tot plegat. Has de ser una persona forta perquè a més has d'estar amb el bebè, que té hores de vida i ja l'has de veure com el punxen, com li posen vies, com passa per proves... Aquesta seria la primera fase de com vius la superació d'allò que serà el dia a dia.

La segona fase és una fase més emocional, de l'expectativa que tens quan neix la teva criatura i després veus que no es compleix. De vegades penso que la robeta que li vam comprar pels primers dies no li hem pogut posar mai, tornar a casa sabent que hauríem de ser tres i som dos, i això són moltes nits, no poder ensenyar el teu fill ni compartir la felicitat d'haver estat mare o pare amb la gent que t'estimes, la gent que t'envolta...

tornar a casa sabent que hauríem de ser tres i som dos

No podíem tenir gaires visites, per si de cas. A casa nostra les mascaretes i el gel hidroalcohòlic van arribar uns mesos abans. Quan vam tornar de l'ingrés les mateixes infermeres ens van subministrar un pot de gel hidroalcohòlic i de mascaretes per rentar-nos molt bé les mans abans d'agafar l'Aniol.
 
Penso que aquesta segona part també és molt complicat de pair. Hem viscut dos dols emocionals: per una banda no pots fer tot allò que esperaves i a la vegada has de superar el dia a dia. Tinc clar que no vull que li passi a ningú l'experiència que hem viscut. Però també és veritat que el que ens ha passat com a pares ens ha fet més forts i ens ha fet viure la vida d'una altra manera. 

Ens va unir molt com a família. Hem vist la vida amb uns altres ulls. Tot i les preguntes que inevitablement et fas, encara que se't trenquin totes les idees i tots els esquemes, sabem que tenim un petit valent, un heroi a casa. 

Sovint passen moltes més coses de les què ens pensem, són moltes més mares i pares les que passen per un entrebanc, encara que sigui petit, que no pas les famílies que ho han viscut tot plegat amb flors i violes.

L'Aniol és un petit valent, un lluitador, que ens ha fet adonar de moltes coses. Ara té 14 mesos i per sort aquest problema no ens suposa res més que els controls ordinaris que ens fan a cardiologia. Està fora de perill.