Tenir gos a casa incrementa el desenvolupament social i emocional dels infants. És el resultat d'un estudi pioner del departament de Psicologia de la URV, que ha fet un seguiment de 120 nenes i nens d'entre 3 i 5 anys, d'escoles públiques i concertades.

És el primer estudi psicològic sobre la relació dels infants amb els gossos que segueix una metodologia reproduïble i científica. Altres investigacions en aquest mateix àmbit són dels anys 80 i 90 i s'hi van detectar problemes de metodologia. Aquest estudi és la part inicial d'un estudi longitudinal, que s'ha vist afectat per la pandèmia, que preveia comprovar aquesta diferència de desenvolupament al llarg del temps.

Els infants van respondre oralment uns qüestionaris que avaluaven diferents aspectes com la interacció amb els adults, l'expressió dels sentiments, l'afecte, la imatge pròpia, la interacció entre iguals, la cooperació o el paper social.

A la mostra, per no esbiaixar-la, es van excloure els infants que només tenien contacte ocasional amb gossos o que assistien a teràpies amb animals. L'estudi es va fer amb dos grups d'infants, els que tenen un gos en el nucli familiar i hi conviuen a sempre a casa, i un segon grup que no tenia contacte amb gossos. L'estudi neix d'un treball de final de grau d'una estudiant de Psicologia, Raquel Forcada, la qual va recollir una part de la mostra.

Amb tot, la investigació també conclou que no tenir gos a casa tampoc implica un desenvolupament lent o un mal desenvolupament.