Començar l'
etapa escolar, ja sigui a la llar d'infants, l'escoleta o a l'escola sempre és un moment delicat i que comporta
una muntanya russa d'emocions, tant per a les criatures com per als pares i mares. Viure aquestes etapes de transició des de la
confiança i la
seguretat ajuda als infants a fer aquest trànsit amb més
tranquil·litat. També és important l'efocament que se'n faci des del centre educatiu. Aquells que segueixen la
pedagogia Montessori es caracteritzen per fer un acompanyament de les emocions des del respecte, deixant que l'infant s'expressi en cada moment tal com ho sent i adaptant-se al màxim a les seves necessitats.
Per entendre una mica millor en què consisteix aquest sistema, n'hem parlat en aquest
#Criartalks amb l'
educadora especialista en pedagogia Montessori i creadora de l'espai Lets Play de Reus (
@letsplayreus),
Meritxell Porqueres, que ha respost a les preguntes de les nostres lectores i lectors:
El meu fill plora cada vegada que el deixo a l'escola, què puc fer?
Sempre hi ha maneres. Hem de tenir molt en compte que sempre hi ha dues parts: l'infant i els pares. Nosaltres tenim maneres d'
acompanyar, donar un context, anticipar, en un moment tan important. És veritat que és un moment que ens
crea incertesa i no tots la gestionem igual. El més important és pensar que ells són els protagonistes, i tenir molta confiança en l'espai i les persones que els rebran.
Sempre aconsello que
aprofiteu les reunions prèvies; no us faci por fer preguntes fins a quedar-vos tranquils. Perquè aquesta tranquil·litat també la traslladarem a ells. Intentar viure-ho amb positivisme. Hi haurà nens que ploraran i d’altres que no.
Què recomanes quan es posa a plorar. Marxar o esperar-se?
A nosaltres ens agrada molt anar seguint el ritme de cada nen/a i de cada família, perquè no tothom està en el mateix moment emocional. També depèn molt de l'edat de l'infant. També ens agrada estar molt obertes i estar en comunicació constant amb la família i anar modificant l'estratègia en funció del que vagi sorgint. Nosaltres sempre
aconsellem que la família es quedi, en la mesura del que pugui, perquè ho visquin com una
transició.
L'ideal seria que els primers dies l'infant vingui només una estona (una hora o dues) i que només hagi de fer un àpat a l'escola: l'esmorzar per exemple. També és qüestió de valorar el moment en què es troba l'infant, i si està preparat per anar a escola. Cal recordar que l'ensenyament no és obligatori fins a primer de primària. Per tant, animo a les famílies a veure
que l'infant estigui en un moment maduratiu i emocional adequat per estar preparat per assumir tots els canvis que suposa anar a escola.
Quan el portem a la llar o a l'escola,
sempre ens hem d'acomiadar de l’infant. Sempre. I dir-li que tornarem a buscar-lo.
No podem evitar-los el patiment, perquè si no no serien persones, però cal que ho visquin amb confiança i transparència per part nostra.
Tenim un nen d'un any. La mare es queda a casa i el pare el porta a la llar. Com ho fem per gestionar dos comiats?
Quan tenen un any
és un bon moment per gestionar això, perquè ja haurà superat l'etapa d'ansietat per separació, que se sol donar entre els 7 i els 10 mesos. El més important és
explicar-li bé, encara que sigui molt petit. Fer-li un dibuix o un suport visual a l'explicació també funciona molt bé. O explicar-li a través de contes també va molt bé.
Com gestionem l'enyorança?
És que som molt importants per a ells. Però diria altra vegada el mateix: parlar-ne molt, fer que ens ho expliqui, dir-li què fem mentre ell està a l'escola, etc. Una altra eina que va molt bé és dedicar-li una estoneta per a vosaltres dos sols, passar un temps de qualitat sense distraccions externes i fent alguna cosa que li agradi molt.
Per què ens diuen tan sovint allò de "s’estava portant bé fins que has arribat tu"? Què ho fa que comencin a comportar-se diferent?
Quan arribem a recollir-los, els dediquem un segon d'atenció i després, no ens n'adonem, però la nostra atenció es desvia cap a la persona cuidadora, i clar, ells
ens han trobat a faltar. Hem de donar-los tota la
paciència i tota la
comprensió. Penseu que fins als 25 anys el cervell està en formació. Això em va sorprendre molt a mi, quan ho vaig saber, però fixeu-vos si en queda de camí maduratiu per endavant encara.
Per què s'encomana el plor de l’un a l’altre? Entre companys o fins i tot entre germans?
És un
sistema adaptatiu. Si tu veus algú corrent, com a mínim et plantejaràs per què corre, i potser també correràs. Doncs a ells els passa el mateix. És natural pensar això i si surt aquella emoció és que hi és, en un lloc o altre.
Les mossegades, per què passa?
No deixen de ser també
l'expressió d'una emoció. Sabem que per a les famílies a vegades no és fàcil de gestionar, perquè de vegades impressiona, però per a nosaltres també són coses que passen molt de pressa. L'Elisenda Pasqual diu que
és energia que no sabem d'on bé i que es canalitza així. Pot ser
frustració,
ràbia,
impotència.... Som allà per intentar posar paraules al que ha passat.
També pot ser una emoció que ve de fora de l'escoleta: canvis familiars o en l'entorn que també els afecten. Si és
energia descontrolada, que normalment és això, podem proposar jocs més físics o de destrucció per alliberar tota aquesta energia. Si veiem que realment li costa expressar-se, podem donar-li eines: llenguatge de signes, pictogrames, etc. L'important és que
si han de plorar que plorin, si han de cridar, que cridin. On posem el límit és si van a fer-se mal a si mateixos o als altres.
I aquelles escoles on hi ha normes i no se’ls permet cridar, córrer, etc?
És que
va en contra de l'essència del que necessita un infant, de l'espontaneïtat. Sí que ens agrada mantenir un ambient més aviat tranquil, però hi ha d'haver moments per tot. Posem per davant les seves necessitats. No és que els deixem fer el que vulguin, però diem poques vegades que no. Ho enfoquem tot en positiu: enlloc de dir "no llenceu la sorra a fora" diem "nois, recordeu que la sorra va a fins!"
Com separem de forma respectuosa dues criatures que s'estan barallant?
Hi ha diferents solucions. Nosaltres la que posem en pràctica i ens va bé és l’"
Stop", com
una consigna. I ells saben que quan diem
stop, han de parar. I generalment ho fan. Llavors els fem veure que es poden fer mal i els separem una mica.
Després
parlarem del que ha passat. En el mateix moment no, perquè ells necessiten calmar les emocions. Però al cap d'una estona sí que reprenem el tema, preguntem com estan, que identifiquin l'emoció que senten i, si s'escau, fem la reflexió. I no ens posem mai de part de cap dels dos, perquè cadascú té la seva raó.
Per què els costa tant compartir?
Necessiten ser una mica
egocentristes, perquè també forma part de la formació de la seva
personalitat, però de mica en mica aprenem a
compartir. A poc a poc es va creant l'
empatia, tot i que fins als dos anys i mig, costa força. És molt important
fer acords amb els nens, des de ben petits.
Les conseqüències, com les gestioneu?
Nosaltres
no imposem càstigs. És més anar veient en cada moment què podem fer, per fer-los
entendre i donar-los
perspectiva perquè vegin la situació i entenguin el que li passa a l’altre.
