Durant la primera infància és habitual que, davant de la competència per un objecte desitjat, les criatures reaccionin de forma possessiva, egoista o poc empàtica. És el clàssic "això és meu", que els adults acostumem a respondre amb un "has de compartir". Però, què implica compartir? Està preparada una criatura de menys de tres anys per a fer-ho? A partir de quina edat són capaces d'entendre la importància del benestar en l'altre?

L'educadora infantil, Helena Pérez Izquierdo, d'Escoleta dels Encants, ens posa en context i ens explica que quan tenen entre 1 i 3 anys és molt difícil que arribin a compartir, les joguines, per exemple, tal com ho entenem els adults. Quan en aquesta edat intervenim en un conflicte i els demanem que comparteixin, sovint ho faran per complaure l'adult, i probablement per rebre una recompensa, però no per empatia amb l'altre. 

"Per sentir empatia, primer cal que es reconeguin a si mateixos com a persones", ens explica l'Helena. És a dir, que cal que hagin pres autoconsciència de si mateixos. Perquè l'empatia implica "ser conscients del seu propi desig i també de l'altre, com a persona diferent, que també té desitjos propis i necessitats, i que aquestes són igual de vàlides que les meves". I a més, remarca, un cop són conscients de tot això, "llavors han de voler participar del benestar de l'altre. Això són moltes coses, i això és l'acte de compartir des de l'empatia", explica. "Entenc que com a persones adultes volem transmetre'ls aquests valors als infants, però no hem de tenir pressa, ja que els adquiriran més endavant"

Posicionaments davant d'un conflicte per una joguina: el jutge o el mediador

L'Helena Pérez Izquierdo ens explica que no hi ha una manera única, una fórmula de manual de gestionar una baralla per un objecte o una joguina, sinó que caldrà tenir en compte el caràcter de cada infant i l'etapa madurativa en què es troba, per tal de respectar les seves necessitats. A banda d'això, com a adults davant un conflicte podem adquirir dos papers: jutge o mediador. 

El jutge escolta les dues parts i emet un veredicte: "la joguina la tenia ella, torna-li". Si ho fem així durant molt de temps, explica l'Helena, l'infant acabarà traslladant-li la resolució del conflicte a l'adult. El mediador, en canvi, escolta les dues parts, però no pren un posicionament, sinó que basteix ponts de comunicació entre les dues parts, perquè totes dues trobin un espai de benestar. Acompanya el conflicte, fa propostes, planteja alternatives i exposa el que veu que passa, perquè siguin els infants qui es moguin per resoldre-ho. 

En definitiva, ens diu l'Helena, "la forma de transmetre'ls els valors que volem som nosaltres mateixes, perquè ells són un mirall del que veuen en els adults. Si nosaltres som persones generoses, ells també ho seran"